Infàmia és un joc de miralls, d’esferes, de punts de vista. Una obra escrita i dirigida per Pere Riera, autor de l’aclamada Barcelona,

Sinopsi

A l’Eva Dolç li ha caigut un tros de món al damunt, i està lesionada, veurem com les ferides que ha patit per la caiguda, fereixen també a dos individus tendres, que encara no són del tot conscients del camí que han pres: la Sara i l’Aleix son dos intèrprets que semblen condemnats a patir l’emergència de ser perpètuament actors “emergents”. I, enmig d’un combat ferotge que farà entrar en crisi les vocacions de tots tres, apareixerà en Toni, un mefistofèlic astut, que els posarà a tots tres en solfa. Remourà tots els fonaments i aclarirà tots els dubtes, perquè els altres acabin entenent d’una vegada per totes, de què va en realitat aquest ofici.

Durada:
90 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 12

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

L’ofici d’actor

Per fi havia arribat el dia d’anar a veure Infàmia, una obra que no em volia perdre per rés del món.

L'havia triat per dues raons: l’argument, que em va encuriosir de seguida, i pel seu magnífic repartiment. Emma Vilarasau, Jordi Boixaderes i Anna Moliner, són tres actors que per poc que pugui, no me’ls perdo mai; Francesc Ferrer, del que no en tenia coneixença, ha estat una grata sorpresa (en tot moment ha estat a l’alçada dels seus companys). Mentiria si no us digués que tenia moltes ganes de veure l’actuació d’Emma Vilarasau, i es que després de veure la seva interpretació a l’obra Caiguts del Cel, no les tenia totes. No us la podeu perdre, la seva actuació és del millor que l’he vist fer en tots aquest anys.

Pere Riera ha fet una feina extraordinària tan de dramatúrgia com de direcció. Tot ha funcionat a la perfecció, començant per un text molt ben elaborat, una acurada posada en escena i unes interpretacions a part d’espectaculars, molt ben definides i del tot creïbles. Riera ha sabut molt bé com mantenir-nos intrigats durant tota la representació. Ha estat una historia envoltada de misteri fins el moment del desenllaç final.

El públic en aquesta ocasió hem estat distribuïts a banda i banda de l’espai escènic; una manera molt intel·ligent que ha permès que tots, indiferentment d’on érem asseguts, hem pogut gaudir molt més de la representació (bona visualitat i audició).

L'escenografia de Sebastià Brossa està molt ben aconseguida. L’acció transcorre dins d’una sala d’assaig. No hi falta cap detall: a un costat un piano i una taula plena de papers, a l’altra banda un mirall i unes barres on hi ha penjades peces de roba, en mig un sofà.

Pel que fa a les interpretacions, són totes d’un gran nivell, tots quatre estan magnífics. Brutals!!!

Són quatre actors que fan d’actors. Teatre dins del teatre. Dos d’ells interpreten a dos actors veterans: Emma Vilarasau en el paper d’Eva, una actriu que ha deixat d’actuar dalt dels escenaris i que actualment es dedica a fer classes d’interpretació, i Jordi Boixaderas en el paper d’en Toni, un actor famós i en ple èxit, que serà qui magistralment i amb enginy els posarà a tots en el seu lloc. Francesc Ferrer i Anna Moliner interpreten dos joves actors, ell és l’Aleix, un actor que surt en una sèrie de televisió i per aquest motiu ja es creu que és algú, i ella és la Sara, una actriu que lluita molt per trobar el seu lloc dins d’aquest ofici.

M’agradaria destacar la magnífica feina d'Anna Moliner en el paper de l’actiu que ha d’interpretar el personatge d’Ofèlia, és realment increïble la multitud de registres, totalment diferents, que ha de fer per interpretar a la perfecció aquest personatge; moment en el que realment els espectadors podem apreciar lo complicat i difícil que és per un actor interpretar correctament a un personatge i fer-lo del tot creïble.

Amb aquesta obra ens han fet veure que els actors són persones normals, que tenen problemes i dubtes en la seva vida privada com la resta de les persones. Hem vist la relació que hi ha entre ells (companys de professió) i de la seva relació amb el públic. Hem vist els sacrificis, inquietuds, humiliacions que pateixen, i la seva por escènica.

Pere Riera ens ha tornat a sorprendre amb Infàmia, una obra que pels apassionats del teatre (i tot allò que l’envolta), és un bombó. Personalment he gaudit moltíssim. M’ha encantat!!! i no paro de recomanar-la a tothom.

No us la podeu perdre. Imprescindible!!!

15/02/2016
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Quatre actors i un gran text

Infàmia és teatre dins del teatre, però també és una obra que parla de la il·lusió, de com és de fàcil perdre-la o retrobar-la en un no res. I sense il·lusió, ni veritat, ni sinceritat amb un mateix... no es pot fer teatre. Aquesta és la conclusió de Pere Riera, que tot i no ser nova ni original està embolcallada per un text molt ben escrit, que s'ajusta com un guant als quatre actors protagonistes. L'autor tria molt bé les paraules, dialoga com pocs autors ho fan en aquest país i estructura tan bé els seus textos que no saps mai si hi falta o hi sobra res. T'arrossega amb ell fins al final i no et fa perdre l'atenció ni l'interès, a l'igual que passava amb l'emocionant però tramposa Barcelona. Aquí, en canvi, hi veig sinceritat pels quatre cantons i penso que no només la veurem a casa nostra, sinó que és un text de lluïment perfectament exportable. I si no, temps al temps...

La direcció és d'una delicadesa absoluta i d'una gran precisió. Un so, una petita cançó, unes escenes de Hamlet que dialoguen amb el text original de Riera i sobretot una posada en escena simple, però plena de detalls i una simbologia molt calculada. En aquest sentit, el vestuari no és casual i moments com el d'Ofèlia ofegant-se en un mirall són d'una estranya i enigmàtica bellesa. Crec que hi ha molt d'amor en el projecte i moltes vivències personals amagades darrera dels personatges i de la història. No sabrem mai a qui corresponen, perquè segurament pertanyen a tots aquells que dediquen la seva vida al noble art d'actuar...

Pel que fa a les interpretacions, crec que val la pena dir que Anna Moliner ja no és una promesa, sinó una actriu que s'enfronta amb el que faci falta i sempre cau de peu. Francesc Ferrer l'acompanya molt bé en el seu paper de l'actor televisiu sense talent, però tampoc ens podem enganyar... la funció és de Vilarasau i de Boixaderas. Són dos gats vells que aprofiten al màxim dos personatges que arriben molt de tant en tant... L'energia i la ironia d'ell contrasten amb els silencis d'ella, que segurament són el millor de la funció. Veure a Emma Vilarasau aguantar un monòleg de Hamlet que no la convenç -a l'estil d'alguna professora de l'Institut del Teatre que segurament imita inconfessablement- és un dels petits plaers que he tingut últimament en teatre. Tot un èxit.

03/02/2016
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Bravo!

Sí, molt bé per a en Pere Riera que ha sabut bastir una obra interessant i intel·ligent de teatre dins el teatre. Aquest xicot a més d'escriure bé i tenir idees, té molt ofici i el sap utilitzar i dosificar amb saviesa, com les pindoletes de homeopatia. Per això li surten les peces rodones i que encanten a una grandíssima part del públic. Allò que en diuen èxit de públic i de crítica, que es veu que és personal que camina per viaranys separats i que de vegades, Oh Déu, coincideixen. Doncs com diuen en castellà: "que bien", perquè conya apart, és el tipus de dramaturg que fent qualitat atrau públic; no tothom aguanta Beckett.

Crítica completa » http://bit.ly/1KINl9T

29/01/2016
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Un dels millors espectacles teatrals dels darrers anys

Creiem sincerament que es tracta d'un dels millors espectacles teatrals dels darrers anys.

Eva Dolç (Emma Vilarasau) és una actriu que ha deixat d'interpretar als escenaris després de molts anys de ser una actriu consagrada i reconeguda... i els espectadors durant tota la representació es preguntaran per què està ferida. Dos joves que s'inicien en aquesta professió, la Sara (Anna Moliner) i l’Aleix (Francesc Ferrer), intenten aprendre l'ofici d'actor, amb el suport dels consells que l'Eva els aporta. I, enmig d’un combat ferotge que farà entrar en crisi les vocacions de tots tres, apareixerà en Toni (Jordi Boixaderas), un mefistofèlic astut, que els posarà a tots tres en solfa. Remourà tots els fonaments i aclarirà tots els dubtes, perquè els altres acabin entenent d’una vegada per totes, de què va en realitat aquest ofici.

Veureu a escena els sacrificis que s'han de fer per aprendre l'ofici, i que fins i tot poden arribar a ser humiliants, les inseguretats i pors de no saber si podran arribar mai a ser-ho, la precarietat econòmica per la manca de feina quan no estàs a la cresta de l'onada, la por escènica davant els espectadors i la relació entre aquests i els actors i com pot influenciar l'actitud del públic en la vida dels actors. Veurem el fals "ego" d'alguns actors novells que creuen que ja han arribat a ser bons actors, pel sol fet que han començat a treballar en una sèrie televisiva. Veurem a la fi com els actors són també persones normals amb els seus problemes en la seva vida privada i en la relació amb els sus companys de professió. És per tot això que els molt teatraires, no us podeu permetre el no anar a veure aquesta producció teatral.

Si us bé de gust llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç del nostre Blog “Voltar i Voltar”:
http://wp.me/p19AHZ-g4v

25/01/2016
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

La psicologia dels actors

L’expectativa era alta després del gran èxit que va suposar Barcelona, l’anterior espectacle de Pere Riera. Lluny d’intentar repetir la fórmula, el dramaturg i director ha optat, en aquesta ocasió, per explicar una història narrativament menys clàssica i més petita, sobre un grup de quatre actors, dos veterans i dos emergents, i el seu ric univers emocional. Riera torna a comptar amb Emma Vilarasau que tira d’ofici, acompanyada, en aquest cas, d’un esplèndid Jordi Boixaderas que sap transcórrer la línia entre la comèdia i el drama amb naturalitat i quan sigui necessari. La història no és especialment original però funciona molt bé, gràcies, sobretot, a la bona mà del seu autor pels diàlegs, el conflicte intern dels personatges, el control del misteri i la complexitat psicològica d’algunes situacions. No obstant això, amb l’excusa que els protagonistes estan assajant Hamlet, l’obra es recolza massa en el text de Shakespeare i és una llàstima perquè no ho necessita i, a més, ens deixa amb ganes de sentir més frases i rèpliques escrites pel mateix Riera. En general, doncs, aquesta visió intimista del procés artístic, contemplant els actors com a éssers sensibles i especials, resulta molt interessant tot i que, en algun punt, es deixa portar, potser sense voler, cap al melodrama.

31/01/2016
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Desconstruint el món actoral

La ficció dins de la ficció ha donat lloc a algunes de les millors peces cinematogràfiques i teatrals de la història, com per exemple Eva al desnudo, però també ha estat un recurs que s'ha utilitzat desde fa segles en obres cabdals com Hamlet, en la que el protagonista demana fer una representació teatral sobre la conspiració del rei per tal d'intentar destapar-la. De fet, Infàmia utilitza fragments d'aquesta obra, tot nedant entre el terreny de la ficció i el de la realitat i despertant un allau de sentiments al transitar per dos móns tan separats com propers. En aquest sentit, això és el que el teatre sempre ofereix a l'espectador, ja que es tracta d'una ficció que evoca uns sentiments reals al buscar ponts entre la ficció i la nostra realitat. No obstant, en el cas dels actors, aquests és multipliquen al produir-se simultàniament un desdoblament entre l'actor i la pròpia persona que està actuant, al mateix temps que flueixen diferents tipus de sentiments al mostrar-se davant dels espectadors. Així, Pere Riera transita en el seu text entre la persona i l'actor, entre la platea i l'escenari, entre la realitat i la ficció i, conseqüentment, entre la veritat i la mentida. Tot això ho aconsegueix a través d'una història ben tramada i que té la capacitat de mantenir l'atenció de l'espectador a través de la utilització de diversos gèneres, tots ells molt ben integrats, a través d'una direcció que sap treure tot el suc del text i que resulta molt àgil. A més, per acabar-ho d'arrodonir, les interpretacions estan totalment a l'alçada de l'obra, aconseguint una peça suggerent, atractiva, entretinguda i gens superficial.

31/01/2016
Noemi Sabaté Arazans

Genial, están fantàstics, gran Emma Vilagrassa, fan absoluta

09/04/2016
Josep Via Santacana

Nomes dir que coincideixo amb la majoria de opinions aqui donades,treball destacat de Emma Vilarasau, amb un paper sembla fet a la seva mida.Hem quedo amb la feina de la jove Anna Molins, que va debutar al 2004 crec a Mar i Cel i que no he pogut veure amb gaires ocasions, aqui a Infamia un paper dificil i sobretot ple de matiços, que en tot moment es creible malgrat les seves dificultats. Per no repetir coses ja dites i per mi compartides, nomes afegir que al interes derivat de coneixer el mon del teatre per dins amb les relacions complexes entorn del assaig de Hamlet, s hi troba un aspecte quasi de thriller, poguer coneixer els verdaders motius de la retirada de la escena del personatge interpretar per Vilarasau,i que amb el desenllac produit a mi hem provoca cert desencant i també trobar a faltar, la consideraçio de que avui en dia també es dona cada vegada mes el director proper al seus actors i actrius a qui dona certa autonomia creativa amb un treball mes de equip que dirigit de manera autoritaria, en la linea de Emma Vilarasau, soc conscient de la imposibilitat de abarcar ho tot i que esta centrada la obra amb un personatge i determinada forma de actuar. Felicitacions a Pere Riera amb aquet cas autor i director, que ha demostrat el seu talent ja en diferentes obres i que es un altre creador jove del pais que s´ afegeix a una llista important de autors i directors que poden portar les seves obres a qualsevol teatre del mon.

20/03/2016
Josep Aguilera

Una obra que pels noms del cartell ja augurava que en gaudiríem molt. I així va ser, un 9. Un duet Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas que fan vibrar l’escenari; juntament amb el segon duet format per Francesc Ferrer i Anna Moliner que impressiona. Una obra que parla de la professió d’actor i ho fa en el diàleg entre dos veterans que ajuden a dos novells en les arts de la interpretació. Posaré èmfasi en el duet de veterans on hem pogut gaudir d’unes grans interpretacions on t’enamores dels dos personatges. L’altra actuació que impressiona és la que fa Anna Moliner on es veu durant l’obra com es pot interpretar l’aprenentatge d’una aprenent d’actriu.
El teatre LaVillaroel permet sentir ben aprop als actors. L’escenografia ha estat molt encertada com per endinsar-nos dins de les escenes de l’obra. I la il·luminació i so, ha estat més que correcte.
Una obra més que recomanable per gaudir-la com mai.

15/03/2016
Hebert Parodi

Poc a dir al que ja ha opinat tothom unànimament. Teatre dins del teatre, molt, molt ben tractat, tocant temes com l’entrega absoluta o la dosificació dels actors, què percebem i què no els espectadors, les ambicions, els camins fàcils, la duresa dels assajos, les il·luisons i la seva falta, els egos i moltíssims més, que donarien per a interessantíssims i inacabables col·loquis post funció. Com he llegit, l’Anna Moliner està d’11 (una altra vegada), el Boixaderas aconsegueix això tan, tan difícil de semblar que no interpreta, com si fes d’ell mateix, superb, i la Vilarasau (de qui m’acostuma a cansar la seva intensitat hiperdramàtica) molt continguda, especialment a la primera part, brodant el paper. En definitiva, imprescindible pels amants del teatre, que aquí tenim accès a reflexions, moments i diàlegs rera la quarta paret. Sí, algun moment se’m va fer repetitiu i el personatge del jove actor és massa exagerat, però una obra d’allò més recomanable.

05/03/2016
maría j gonzález mondaza

Es interesante para cualquier persona relacionada con el teatro ver los vericuetos y senderos por donde deben andar los actores y sus personajes, pero no tan solo ellos (los jóvenes), sino también aquellos que los rodean, personas que se ya hace tiempo se convirtieron en personajes trágicos, hamletianos (los adultos). Todos los actores están magníficos. ¡Enhorabuena!

30/01/2016
Josep OS

Avui a La Villarroel he vist aquesta obra de Pere Riera. Un text cru amb unes pinzellades còmiques que resumit en poques paraules ens parla de teatre sobre el teatre i on els actors s’obren en canal per mostrar les seves pors, els seus desitjos, els seus sentiments i perquè no els èxits als quals aspiren. Una perfecta posada en escena, i una fantàstica interpretació de J. Boixaderas, A. Moliner, F. Ferrer i E. Vilarasau, actriu a la qual sempre he admirat i que avui m’ha fet oblidar el mal somni de Caiguts del Cel. M’ha agradat molt i crec que cap teatraire ha de deixar de veure-la.

17/01/2016

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Emma Vilarasau i Pere Riera es retroben a ‘Infàmia’, un thriller sobre els oficis d’actor i espectador

Pere Riera presenta un nou text a La Villarroel, després de l’èxit de Barcelona (TNC): Infàmia. Emma Vilarasau i Anna Moliner repeteixen en el repartiment, acompanyades de Jordi Boixaderas i […]

16 gener 2016