Infanticida

La infanticida és el monòleg teatral amb què Caterina Albert (L’Escala, 1869-1966) va guanyar els Jocs Florals d’Olot l’any 1898. Pel segle i escaig que ens separa d’aquell moment, és molt de valorar que l’adaptació i la dramatúrgia que n’ha fet Marc Rosich mantinguin l’aura del text original. Més encara quan la peça s’ha convertit en una òpera electrònica amb composició musical de Clara Peya, que, lluny d’abstreure’ns del drama, ens acosta al patiment de la protagonista d’una manera original però autèntica.

Neus Pàmies interpreta Nela, una dona enclaustrada en un espai indeterminat per haver matat la seva criatura. Atès que el títol ja ens revela el tema l’argument, la riquesa de l’espectacle rau en el fet de resseguir el camí de la protagonista, des del passat (racional) fins a un present que el personatge entoma amb l’esperança que hi haurà un futur (emocional). I és que Nela, abandonada per l’home que l’havia estimada i havent renunciat a la seva filla per no perdre la pròpia vida, és tota ella un crit a la supervivència.

Marc Angelet dirigeix un muntatge en què un espai cantoner de l’escenografia, de Laura Clos «Closca» i Felipe Cifuentes, està reservat a l’espai sonor electrònic, a càrrec de Gerard Marsal. Totes les peces que conformen aquesta producció, que no s’allarga més de seixanta minuts, contribueixen amb excel·lència a l’ambient fosc, opressor i desolador que envolta el retrat d’un escàndol social i moral que va instar l’autora, d’aleshores ençà, a signar tota la seva producció literària amb el pseudònim de Víctor Català.

Monòleg dramàtic escrit per Catarina Albert amb el pseudònim de Víctor Català al 1898.

La recepció pública de Víctor Català a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona es va celebrar al 1923. Va començar a ser Catarina Albert. Descobrim en aquell discurs la participació de Víctor Català en el moviment artístic realista mundial a la segona mitat del segle XIX “ … al fons del caràcter de la gent d’avui, en sos trets físics i en ses preocupacions morals, en sos gestos i en ses habituds, en ses coses bones i en ses coses dolentes”. Tot i que la seva intenció no era mostrar els aspectes més tristos de la societat rural en la que vivia, el pessimisme que impregna les seves obres no és més que la participació del moviment cultural vigent. En el cas de la realitat rural, mai es mostrà bucòlica. Refusava els dogmes de les escoles literàries i es va submergir en la vida tal com era, dolça i amarga, clara i ombrívola. Com va dir Stendhal (representant dels realisme a França): “una novel·la és un mirall que hom passeja vora un camí. Ara reflecteix als vostres ulls el blau del cel, ara el fang del camí”. Em sorprèn però, que Caterina Albert no estigui prou representada als llibres de text sobre el realisme català com ho són Narcís Oller, Angel Guimerà o Marià Vayreda.

Marc Rosich no podia haver triat millor text. Un text d’una dona que va viure sota un patriarcat implacable que va haver d’escriure amagada rere un nom d’home, en un món d’homes i en un ambient on els homes no havien de dissimular la seva auto imposada superioritat.

El text de Catarina Albert té tanta força dramàtica que la seva lectura ens commou profundament. Creia que no es podria afegir més força al text però sí. La música electrònica de Clara Peya, inquietant en alguns moments, tendra i emotiva en alguns altres no podia ser més encertada per fer un crit a la llibertat de la dona i per destruir un mite que encara és vigent avui dia, l’instint de maternitat.

Neus Pàmies és la Nela. Ella recita, canta i porta la seva angoixa als límits més allunyats de la follia i desesperació. L’embaràs real de la Pàmies dona més autenticitat a la situació i l’acosta al text i al públic que la va aclamar emocionat.

Assistim a l’estrena de “Intanticida” a la Sala Atrium a cegues, per assistir a una de les estrenes més esperades i que ja tenim a la programació del Teatre de l’Aurora. Quan ens van presentar la proposta teniem a Rosich, Peya, Closca, Angelet i Pàmies en aquest projecte, l’únic que pots fer és apostar per tots aquests noms i tirar-te de cap.

Un cop que he vist aquesta òpera electrònica que s’ha creat amb el text de Victor Català, puc dir que no vam errar a l’hora de confiar en aquest projecte. Vaig sortir enamorat de tota la proposta.

És un monòleg que dóna veu a una dona valenta. Caterina Albert/Víctor Català va escriure aquest monòleg en vers i que va com anell al dit, d’una dona que està en un psiquiàtric després de perdre el seu fill. Millor dit matar el seu fill, una violència que no va ser acatada per la societat per ser escrita per una dóna.

Ja des de l’inici quan anem ocupant les nostres butaques, ens endinsem en aquesta habitació del manicomi on Neus Pàmies juga amb petits tocs de psicòpata de llibre en dibuixar en la seva pròpia habitació. Un cop comença l’obra ens endinsem en la seva història amb les cançons (delicioses) i la música que l’acompanya.

Vaig sortir emocionat al finalitzar la funció. Amb quina dolçor i pena ens presenta aquesta història. Tindré la sort de tornar a veure-ho a Igualada el proper 20 de març amb ganes de tornar a veure-ho. I no m’importaria tornar a repetir-ho.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç

Vaig amb les expectatives molt altes i amb gran curiositat de veure aquesta adaptació de “La Infanticida”, primer monòleg de l’escriptora Víctor Català (Caterina Albert), que Marc Rosich i Clara Peya han convertit en un monòleg operístic amb música electrònica.

Ha estat un encàrrec de l’actriu Neus Pàmies, protagonista principal d’aquest monòleg interior. L’acompanya a escena el músic i compositor Gerard Marsal, especialista en la composició i producció de música electrònica.

“La Infanticida” va ser escrita el 1898, però no es va estrenar fins seixanta anys després, degut al seu text, considerat en aquell moment, incòmoda davant d’una societat repressora dominada per els homes, on la veu de les dones era lluny de ser escoltada.

Caterina Albert va donar veu a una dona trencant amb tot el que no li era permès en aquell moment. Amb la Nela, protagonista de “La Infanticida”, va mostrar que les dones també tenim desitjos, transgredint amb el seu comportament afectiu, totes les normes socials i morals establertes.

Un contingut que en ple 2020 segueix vigent, perquè encara avui en dia seguim lluitant per la igualtat entre les persones. És cert que en aquests últims anys són moltes les obres que donen veu a les dones, però encara ens queda molt camí a recorre.

Però tornant a l’obra. Primer de tot, dir-vos que m’ha encantat!!! La meva puntuació ha estat la màxima per la magnífica feina d’equip que hi ha al darrera d’aquest muntatge.

Segon, felicitat al director d’aquesta joia, Marc Angelet, que ha fet que tot rutllés a la perfecció.

I Tercer...Si us plau, volem més col·laboracions entre en Marc Rosich i la Clara Peya !!!

Marc Rosich ha aprofitat el contingut rítmic i musical del text de l’autora (decasíl·labs) per convertir-lo en un espectacle en el que es barregen parts melòdiques talment estructurades com si es tractés d’un musical, amb fragments recitatius i prosa musicada.

La composició musical és de la Clara Peya. El paper de la música en aquest muntatge és del tot important. La música expressa l’estat emocional de la protagonista, situa els fets en un moment immediat i permet il·lustrar el món oníric de la protagonista. Per a tot això s’ha utilitzat una música més contemporània. Música electrònica, repeticions sonores i la utilització de distorsions i loops construïts amb la poròpia veu de l'actri. Fan total de la Peya!!!

Sonen 10 temes. Alguns en forma de leitmotiv en la que, determinades melodies, simbolitzen a un personatge (el pare), una idea o un sentiment; per a altres temes s'ha utilitzat les lletres del própi text, o simplement repeticions de motius melòdics. El tema amb el que comença i acaba l’obra és una autèntica meravella.

L’adaptació del text ha estat tant a nivell temporal, com el lloc on passa l’acció. Els fets els situa el 9 de maig de 1968. La posada en escena de Laura Clos “Closca” situa l’acció dins una sala d’interrogatoris. Una paret enrajolada, una taula, una gravadora, fotografies i alguns documents formen part de l’escenografia. La veu distorsionada de la protagonista, que escoltem els espectadors, ens acaba de dona la sensació d’estar veient a una persona retinguda rere el vidre opac d’una sala d’interrogatoris.

La història dels fets ens arriba a través del relat de la protagonista mitjançant el recurs del flashback.

Brutal la interpretació de l’actriu Neus Pàmies. Brutal pel que fa a la diversitat emocional del seu personatge, brutal en el ritme interpretatiu, en el treball de la mirada, en com treballa el moviment corporal, en l’afinació i to vocal. Brutal en la transformació del personatge. Neus Pàmies ens mostra a una dona enamorada, plena de desig, il·lusionada, esperançada, desesperada, valenta, apassionada, espantada, atordida, turmentada. I brutal per la  capacitat d’haver sabut transmetre una de les principals voluntats de l’autora, mostrar-nos a la Nela no com un ésser pervers, sinó com una dona desesperada.

Suposo que no cal dir-vos que m’ha encantat i que us recomano que hi aneu.

La historia de Infanticida, de Caterina Albert, es ya todo un referente de género. Esta novela, presentada bajo el pseudónimo de Victor Català y ganadora del Jocs Florals d’Olot, evidenció el doble rasero de la sociedad catalana a la hora de juzgar un mismo hecho -el asesinato de un hijo- si el libro viene escrito por la pluma de un hombre o una mujer. Y ahora es otra mujer, Clara Peya, quien, dándole una vuelta de tuerca a la obra, nos trae esta atrevida propuesta -opera electrónica, le dicen- protagonizada por Neus Pàmies. De ella, resalta su habilidad de canto, su flexibilidad corpórea y, sobre todo, la capacidad expresiva tan necesaria para narrar un relato con tanto tinte emocional: el de una joven mujer embarazada en una relación frugal. La actriz, a través de su voz y de un colorido repertorio musical, nos narra su historia, primero cálida e ilusionante, después tensa, hasta llevarla a un clímax asfixiante y bien balanceada -la calidad de dirección de Marc Angelet queda patente-, que culmina con el asesinato de su propio hijo. Aunque este crimen, materializado por ella, viene también empujado por una familia y una sociedad enjuiciadora que cerca todo aquel que amenace la convención social. Toda una historia de actualidad, como ven.

Una "òpera electrònica" a partir de “La Infanticida” de Caterina Albert (Víctor Català), amb música de Clara Peya, dramatúrgia de Marc Rosich, dirigida per Marc Angelet, interpretada per Neus Pàmies  i amb la musica en directe i disseny sonor electrònic de Gerard Marsal.

Tot un seguit de noms que ja són, a priori, garantia suficient per anar a veure aquesta proposta, de la que vam tenir un "tastet" el passat dia 22 a la roda de premsa, producció a la qual hem d'afegir els noms de Laura Clos "Closca" i Felipe Cifuentes per a l'escenografia i la il·luminació de Pol Queralt.

El text és de Caterina Albert, coneguda pel seu pseudònim com a Víctor Català, text que va obtenir el premi Jocs Florals d’Olot l’any 1898. El jurat va demanar a l’autora que suavitzés alguns aspectes de l’obra i ella si va negar i no va anar a recollir el premi.

Una autora immersa en una societat repressora i profundament masculinitzada, que feia girar les seves obres al voltant del món femení. La infanticida no va estrenar-se fins seixanta anys després de ser escrita, perquè qüestionava dogmes, com presentar al personatge protagonista com un ésser salvatge i apassionat i no pas com a feble.

Marc Rosich ha adaptat el monòleg original que era en vers, en diferents cançons, conservant sempre el sentit de l'obra i els arcaismes propis del català emprat a l'època. "Conservem el català cru del camp i de pagès que va utilitzar Caterina Albert, i expliquem la mateixa història amb les mateixes paraules que l'original"

Clara Peya ha realitzat la composició musical de la proposta, pensada inicialment per a piano i que amb la incorporació de Gerard Marsal hi ha derivat en música electrònica. En alguns moments la paraula de l’actriu ha agafat també un caire electrònic.

Neus Pàmies, a la que veiem per primera vegada interpretant un monòleg a poc més que un pam de nosaltres, ens ha transmès un munt d'emocions amb una sinceritat realment aclaparadora. La solitud, la por, el desig, l'angoixa de l'espera, els dolors del part, la tristesa, la desesperació, ...... una magnífica posada en escena amb una suggerent escenografia i unes projeccions audiovisuals de Felipe Cifuentes que acompanyen en tot moment el text i la música.

Una proposta magnífica, rodona

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

La suma de noms en un projecte artístic, més enllà del talent de cada un d’ells, no sempre significa un resultat escènic de gran qualitat. Fa falta que el conjunt de totes les aportacions tingui una coherència i estiguin ben coordinades per funcionar com una sola veu que elevi la història i la manera d’explicar-la. Aquest és, precisament, el gran mèrit i el principal valor d’Infanticida, un molt interessant monòleg musical ideat i protagonitzat per una fantàstica Neus Pàmies. D’entrada, l’actriu ha tingut l'enginyosa iniciativa de convertir en una òpera electrònica el colpidor text de la Caterina Albert, un concepte, sense dubte, original, sorprenent i, ja vist el resultat, apassionant. Per dur-ho a terme, ha comptat amb una audaç adaptació de Marc Rosich, i una emotiva i melòdica composició musical de Clara Peya, reconvertida en electrònica i barrejada amb un hipnòtic espai sonor en directe per Gerard Marsal. La direcció a càrrec de Marc Angelet, a més, sap treure profit de la gran actriu que és Pàmies, emocionant des de la senzillesa, potenciant la poètica del relat sense renunciar a la seva immersiva foscor. Finalment, Laura Clos acaba d’arrodonir aquesta petita joia amb un disseny d’escenografia molt suggerent i una il·luminació íntima i inquietant. D’aquesta manera és com totes les peces encaixen a la perfecció en aquesta inspirada producció que ha sabut arriscar i el resultat de la qual és, francament, satisfactori.