inFAUST

És admirable la capacitat d'innovació i de deixar-te bocabadat que té la companyia Projecte Ingenu, i es que això és la garantia dels seus muntatges.

Com ja van fer amb Yerma, dotant de més bellesa, si cap, a aquest text, que record amb molta fascinació, ara a InFAUST hi trobem un nivell d'experimentació dut al límit on el que trenca la quarta paret no són les intervencions dels actors, sinó la mateixa posada en escena. L'ambientació t'agafa, t'atrapa, t'envaeix i no et deixa anar fins a l'últim sospir de l'obra.

Una versió lliure de Goethe totalment actualitzada que qüestiona la nostra forma de viure provocant una reflexió absoluta.

La utilització de les llums, els efectes visuals i la dotació de significat a l'aigua, que té una gran presència escenogràfica, que animo a descobrir-la, és d'una bellesa que et deixa astorat a la cadira i no et para de sorprendre al llarg de cada escena.

He parlat primer de l'escenografia, que aquí prefereixo, i es mereix, donar-li el nom de món escènic, però no vull deixar en segon lloc les grans interpretacions dels joves actors, cada un d'ells interpreta diversos personatges i accions diverses que, gràcies a la proximitat de l'escena al públic, et fan disfrutar.

Aprofito per recomanar fermament intentar degustar aquest muntatge a primera fila.
L'experimentació amb la recerca de noves formes d'explicar i representar el Faust i les conseqüències de vendre la teva ànima al diable fan d'aquesta obra un imprescindible per deixar-te emportar pels sentits.

Els clàssics no es poden versionar si no els hi perds TOT el respecte, si no te'ls prens com el que realment són: només un punt de partida. Els clàssics només es poden destrossar (en el bon sentit) si fas amb ells el que et dóna la gana, si són un instrument al servei de la teva creativitat, imaginari, exploració artística.

No és qüestió de fer-ne una versió "modernitzada" o "actualitzada", adaptada als temps actuals. No és una qüestió purament estètica. La cosa no va de mantenir el text íntegre però posar-hi un parell de vàters com a escenografia. Va més enllà.

Amb aquest Faust, els Ingenus han demostrat la valentia necessària per explorar fins al màxim els seus propis límits (no els del clàssic, sinó els seus), oferint-nos un llenguatge que trenca amb les convencions, amb la omnipresència de la paraula i amb la tirania del text.

Aquest muntatge, no obsant, no oblida la trama, els fets. Queda molt clar què estan explicant, quin és el fil conductor, però ho fan d'una manera estèticament i textualment colpidora, per la seva cruesa i bellesa, per la manera com juguen (divertint-se!) amb tots els elements al seu abast.

D'això va el teatre, en definitiva, de deixar-se portar a un món que té altres regles, altres codis, altres ritmes. Però per poder-t'ho creure, com a espectador, fa falta gent valenta, irreverent i profundament amant de l'art, que ho facin fins al límit, sense perdre l'elegància, el gust pel resultat final, pels detalls, i sobretot, sense oblidar una part absolutament indispensable: l'humor.

Gràcies a tot l'equip pel treball, l'esforç i la valentia.

Acostumem a predre la noció del temps quan difuminem el seu propi significat, quan no el valorem com el que és i ens perdem en algun món llunyà i remot de la nostra ment, quan imaginem i vivim la realitat moment a moment, absorts en ella mateixa. És difícil oblidar com passa el temps. Avui dia sembla impossible. Però l'equip de Projecte Ingenu tenen coses a dir-nos. O més aviat coses per mostrar-nos.

Comença la representació i, lentament, com cuinat a "foc lent", el temps es consumeix i s'esvaeix, viatjem a un món de clarobscurs, un lloc humit. Una mena d'infern ple de tantes figures, símbols, metàfores i imatges poètiques que el temps ja no és temps. Un estany que és un oceà; una discoteca y un cementiri; un cúmul de núvols que ens fa sentir-nos com un caminant sobre el mar de núvols. Un bell infern que resulta temptador per a quedar-nos-hi.

En aquesta adaptació contemporània del Faust  de Goethe, Projecte Ingenu ens presenta una versió lliure del clàssic. No tenen cap mena de pressa per portar-nos cap a on ells volen. És potser per aquest motiu que caiem lentament a dins del seu imaginari, i potser per això mateix aconsegueixen que ens perdem al món llunyà que volen compartir amb nosaltres i que ens fan viure moment per moment.

Al nostre dia a dia és difícil perdre el temps de vista. Tant de bo la vida fos plena de fets tan suggerents (o tant de bo que poguéssim veure'ls més sovint) com suggerent és aquest inFaust, amb el seu Mefistòfil sempre tan a prop de la seva orella.

S’apaguen les llums i comença l’espectacle. Sols amb els primers instants ja veiem el segell de qualitat d’aquesta companyia a nivell estètic. A la seua pàgina web llegim paraules que els defineixen, entre les que està bellesa- volem trobar la nostra estètica, el nostre llenguatge, el nostre codi- diuen, i en aquest camí exploren i així ens ho transmeten. Però ens citen més conceptes que també identifiquem: els 4 elements, artesania, treball col·lectiu, música, entrenament, joc...Juguen una vegada més amb una obra clàssica i elements de l’actualitat molt encertats en el seu ús, que donen un toc original molt ben integrat. I posats a jugar, també ho fan amb elements naturals, com bé avancen. En aquest cas l’aigua té un gran protagonisme escènic. Ajuda a situar-nos en una realitat paral·lela, en un món estrany al que arribem amb Faust de la mà de Mefistòfil. Artesania...treball col·lectiu...entrenament...ens ressonen constantment com una remor de fons. Una vegada més la seua creació és un exemple de treball col·lectiu per al que cal una escolta grandíssima, una atenció immensa i un entrenament desmesurat. I és un exemple d’artesania per les accions en la pròpia peça i la cura en els detalls. En conjunt, tenint en conter que és una adaptació lliure amb un grau elevat d’experimentació i recerca d’altres llenguatges, pot arribar a connectar més o menys amb l’espectador/a. Però a nivell estètic i de com plantegen tant les imatges, com els diàlegs com la introducció de la part musical, és un regal per als sentits. Molt ben feta.

Després d’atrevir-se a despullar de paraules La tempesta de Shakespeare al seu personal Vaig ser Pròsper, la companyia Projecte Ingenu continua la seva evolució natural abordant el Faust de Goethe des de la deconstrucció del text. Novament, el que més ressalta de la proposta és una estètica impecable, un disseny d’il·luminació acurat i una atmosfera sonora i visual que aconsegueix atrapar l’espectador en aquest malaltís univers des del primer minut. Perversa, sensual, captivadora, l’obra juga amb una ambientació d’esperit ciberpunk que vol connectar el mite alemany amb la suggerent idea d’Internet com el diable dels temps actuals. Com a concepte, funciona molt bé. La posada en escena del coneixement il·limitat en combinació dels plaers més mundans queda ben clara, gràcies a una lúcida direcció i un grup d’actors entregats eficaçment a la causa. No obstant això, les repeticions de frases o el tarannà oníric de tot el conjunt pot arribar a saturar en alguns moments. L’espectacle és encertat però mai acaba de perdre la mirada intel·lectual des d’on ha estat concebut. Dins d’una perfecció formal tan acurada, es troba a faltar un cert descontrol, un apassionament més real o bé la visceralitat que sembla que l’entorn demana. No obstant això, ens trobem davant d’un tipus de peça escènica d’alt nivell en molts aspectes (dramatúrgia, escenografia, il·luminació...), arriscada i profunda, de les que no s’acostuma a veure programada en sales mitjanes o petites. I això, sense dubte, s’ha de celebrar.

És tremendament admirable que una companya busqui, i trobi com és el cas, el seu llenguatge escènic propi, una manera d’expressar-se, de crear i transmetre amb el seu caràcter, identitat i personalitat. El preu pot ser deixar fora alguns espectadors,com és el meu cas, però en guanyen d’altres amb qui la connexió és altíssima. Projecte Ingenu em va guanyar amb Top Girls que em va semblar una de les propostes de l’any, Yerma, era una adaptació ben necessària, Romeu i Julieta la vaig trobar més interessant que no rodona amb certa falta, buscada, d’emoció (allò de no mirar-se als ulls...), amb Pròsper vaig tenir la sensació de quedar-me fora i a inFaust, que no era per a mi. I no és per ànsies trencadores per se, per fer-se notar amb la disfressa d’intel·lectualitat; en absolut. Es nota l’aposta honesta i coral de la companyia.
A veure, no és que no s’entengu, és que no hi vaig entrar, cosa meva. No em va ajudar un inici lent i repetitiu, a mode de mantres si bé va anar captant el meu interès a mesura que avança l’obra fins un final tirant a delirantment pop, immersos ja en la banalitat de les xarxes, televisió, videojocs i hiperconnectivitat.

Projecte ingenu no ha abandonat ni una mica el mite de Faust de Goethe: vendre’s l’ànima a canvi del plaer, de tenir, sense esforç, el que desitgem aquí i ara. L’infern és el món virtual , on passem hores i hores, on el “chute” d’un nou follower tot s’ho val. Ara que ja poc creiem en l’ànima, venem la nostra privacitat a qualsevol app o xarxa, on ens exposem i passem a ser mercaderia.
Una posada en escena freda, fosca, tèrbola, com toca, amb projeccions i ambient de malson tecnològic, absolutament aconseguit mitjançant la il·luminació, vestuari i escenografia, amb el terra ple d’aigua que proporciona reflexes distorsionats de la realitat.

En resum: una proposta amb personalitat, que sense trair l’original, cobra vida al sXXI i on el text no ho és tot, una adaptació més visual i conceptual que literària.

La frase. La set només te l’apagarà l’aigua que brolla de dins teu