Interior

Estàvem expectants per veure aquesta proposta que ja havien anunciat difícil per a l'espectador. Per a en Maeterlinck la mort i el destí són els dos grans misteris de la vida i ens fa descobrir la força de la tragèdia quotidiana i el que té de sorprenent el simple fet d’existir.

Una obra plena de silencis, de paraules no pronunciades, que ens ha arribat. En realitat els espais, els decorats, els creen els personatges a mesura que parlen, que es mouen. L’important és el que no es diu. El SILENCI ho envolta tot... el silenci al qual no estem acostumats en la societat actual.

Una obra que ens ha fet mantenir una situació constant d’angoixa pel que no estem veient, patim amb els personatges que no saben com comunicar una mort que ho trasbalsarà tot.

El treball dels actors l’hem trobat immillorable amb la dificultat que intuïm que han de tenir en la interpretació d'aquests prolongats silencis.

Teatre pels molt teatraires. Teatre no gens fàcil, però molt recomanable.

Aquest és l’enllaç de la nostra crònica sencera:  http://wp.me/p19AHZ-h04

Interior no és un muntatge fàcil però és, sens dubte, un d'aquells que es fan difícils d'oblidar. Amb un posada en escena sòbria que genera un ambient francament opressiu, Hermann Bonnín ens submergeix en el text de Maeterlinck, un text que ens recorda que és la mort dels altres la que hem de tèmer, i no pas la nostra. Quatre actors gairebé estàtics i un magnífic ambient sonor que ens transporta a un espai gairebé oníric completen una proposta que emociona i fins i tot trasbalsa, una experiència teatral intensa que val la pena viure en primera persona.

Més informació a Somnis de teatre

Interior és un text de Maurice Maeterlinck, basat en la traducció de Jordi Coca i dramatúrgia de Sabine Dufrenoy, magníficament dirigida per Hermann Bonnín.

Vaig descobrir a Maurice Maeterlinck durant la Fira de Tàrrega de l'any passat, gràcies a l'obra A house is not a home de la Companyia Ignífuga, inspirada precisament en la seva obra Interior, la segona peça de la 'Triologia de la cegera' (Intrusa, Interior i Los Ciegos), reconegudes com a Teatre Estàtic. A diferència de les altres dues, en què la ceguera és física, a Interior la ceguera ens arriba de forma metafòrica.

No és una obra fàcil, ni per a un públic convencional, ja que es tracta d'un text de poques paraules, però ple de simbolismes i grans silencis. Una obra on les interpretacions són fonamentals a l'hora de transmetre i d'una dificultat increïble. En aquest cas haig de felicitar a tots els actors, ja que ho han fet d'una manera realment admirable. Bravo Carles Arquimbau, Òscar Intente, Padi Padilla i Laia de Mendoza!

L'espai escènic és completament buit. Els espectadors estem col·locats a tres bandes. Silenci, foscor. Apareixen a escena dos homes. Més silenci. Un focus de llum i unes imatges projectades ens posen en situació. Sentim les últimes paraules d'una noia abans de suïcidar-se. Com es pot anunciar la mort d'un ésser estimat? Una difícil decisió que activarà els mecanismes de defensa d'aquests dos homes, per tal de retardar el difícil moment d'anunciar aquesta tragèdia. Silenci, foscor. Al fons una llum ens assenyala la casa on viuen els familiars de la noia. Els dos homes observen des de la distància. Dins d'una atmosfera quasi asfixiant on el silenci ens envaeix... Observem detingudament a cada personatge, les seves mirades, els seus gestos, les seves mitges frases, els seus silencis... De mica en mica, els espectadors traspassem la quarta paret i ens endinsem imaginàriament dins l'espai; ara també som fora la casa observant, des de la distància, en mig del bosc, entre la foscor. L'angoixa cada vegada és més intensa. L'espai sonor i la il·luminació potencien aquesta atmosfera d'angoixa.

Com us he dit, no és una obra fàcil. Bonnín s'ha arriscat triant a Maeterlinck, un dels autors menys representats en el teatre. Només per això, ja paga la pena d'anar-hi.

*** 1/2