Interiors

Interiors és com un got d’aigua: senzill, inofensiu, innocu; a primera vista, alguna cosa que no sembla que ens hagi de sorprendre o trasbalsar. Com l'aigua, però, és també essencial: conté tot allò que necessitem. És contenidor i contingut de tot el que és la vida.

Interiors explica l’encontre entre dues persones que van tenir una intensa relació en el passat. El retrobament és a un poble d’estiueig, agradablement suggerit per un disseny equilibrat i subtil, que convida l’espectador, des del primer moment, a participar de l’espai escènic.

Un sopar serveix d’excusa perquè aquestes dues persones presentin les seves noves respectives parelles. El menú, una desfilada de platets, tastets, de tots i cadascun dels ingredients que conformen les relacions sentimentals. Per començar, uns aperitius de gelosia amansida que donen pas a uns entrants de retrets i rancúnia. El plat principal és un filet de sinceritat, poc fet, al punt de sal, amanit amb uns cabdells d’orgull i falta d’autoestima a l’oli picant. Per postres, fondant de passió i luxúria en tres textures: cruixent, mousse i cor de xocolata desfeta.

El menú ve regat amb bon vi i cerveses d’autor. I malgrat que, en realitat, sabem que tot és aigua, la borratxera de passió, retrets, petons i carícies obre el camí a la relliscada… que involuntària o no, ens permetrà reflexionar i entendre que l’estómac i el cap sempre seran enemics, i que allò que més ens sedueix és sovint allò que també fa més mal. I que allò que ens manté al tan anhelat estat d’equilibri, acaba per arrossegar-nos fins l’avorriment o el tedi.

Destacar l’excel·lent treball de les dues actrius, i en especial, de la Concha Milla, que també n’és autora i directora. Lloable la feina que fa per transitar dels breus monòlegs que ens permeten conèixer el personatge, l’autora, en profunditat, cap a les escenes amb la resta dels personatges, que ens permeten entendre, de forma clara i visual, les capes que construïm a la vida: els personatges darrera els quals amaguem o dissimulem els ingredients que couen, a foc lent —la por, el dolor, la inseguretat— al nostre interior.

Una proposta escrita i dirigida per Concha Milla. "Interiors" és una obra amb una escenografia petita i un plantejament intimista, amb Muguet Franc, Patrícia Mendoza, Alejandro Bordanove i José Pedro Garcia Balada com a intèrprets.

És el segon espectacle en solitari de l'autora i, com el primer, REFRACCIONS, se centra en les relacions de la parella.

INTERIORS és la història de dues parelles que es troben per casualitat, dues parelles que es troben en un poblet i van a sopar.

La Sara i l'Hugo formen una parella estable i madura des de fa més de dos anys. Tots dos vénen de relacions anteriors complicades i han decidit caminar junts per cuidar-se i respectar-se. L'Àgata i el Simó són una parella que fa poc que van junts. El Simó és vint anys més jove que l'Àgata i la seva relació és alegre, vital i apassionada. El que pot semblar un sopar afable s'acabarà convertint en una nit on la relació de tots quatre canviarà per sempre. Però en realitat veiem tres parelles perquè dues persones són exparella, l'Àgata havia estat parella de l'Hugo, i les relacions entre ells són diferents.

Una trobada que farà trontollar el present de les quatre persones i els obligarà a prendre decisions. Tots quatre comencen d'una manera i acaben d'una altra. Com a la vida.

Una reflexió sobre els diferents tipus de parella, què amaguen o què s'amaguen, si la parella que tenim és la que volem i si la vida que vivim és la que volem viure... Una reflexió sobre la parella com una manera d’enfrontar-se a un mateix. Una reflexió que ens obliga a preguntar-nos si som realment sincers amb nosaltres mateixos i si tenim o no el valor per canviar les coses que voldríem canviar.

Una obra que posa l'èmfasi en els actors i les seves interpretacions, ja que la seva posada en escena posseeix una escenografia força senzilla, però mes que suficient, recolzada per un esplèndid tractament de llums, que a vegades serveix inclús com a canvi d'escena i de tempos.

Una dramatúrgia i direcció amb un gran treball de definició dels personatges i dels seus mons interiors. És en els actors on resideix tota l'acció dramàtica, en les seves mirades, els seus silencis, la seva compenetració i la delicadesa de les seves interpretacions.

Els quatre actors han estat esplèndids amb unes interpretacions molt i molt creïbles; ho puc assegurar perquè per sort estava situat a primera fila i podia veure els seus rostres a pocs pams dels meus ulls i en alguns moments m'he arribat a emocionar; malgrat tot, haig de reconèixer que em van atrapar especialment les interpretacions de les dues actrius, Muguet Franc i Patrícia Mendoza, potser perquè tenen un paper amb més riquesa de matisos i les han sabut aprofitar plenament.

També cal destacar l'especial importància la música que és el personatge que parla sense paraules, que marca el ritme i omple alguns silencis acompanyant els personatges.

No us la perdeu. Paga molt la pena.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en el següent ENLLAC

La influència de Woody Allen en la ficció contemporània, tant en cinema com en teatre, pot arribar a ser, pràcticament, omnipresent en l’obra de creadors i creadores d’una generació i personalitat determinades. A Interiors, la dramaturga i directora Concha Milla planteja un bonic homenatge als drames dels anys setanta i vuitanta del genial cineasta, sense renunciar, per descomptat, a la seva fina ironia però deixant poc espai per a un bon desenvolupament del conflicte o un veritable discurs propi. El resultat és una història senzilla, inofensiva, naturalista i amb un plantejament interessant sobre les relacions de parella que, malgrat tot, no acaba d’atrevir-se massa a profunditzar i cau en alguns tòpics. Per sort, el muntatge és elegant, agradable i molt honest respecte a les seves pretensions. A més, el grup d’actors proposen una construcció de personatges efectiva, a través de la química interna i la versemblança. Un jove seductor Alejandro Bordanove, una emocional Muguet Franc, la carismàtica Patricia Mendoza i un més racional José Pedro García són, bàsicament, els al·licients d’aquest plat que ens deixa amb certes ganes de més. Al cap i a la fi, les bones intencions i la modèstia del tribut són molt lloables però, més enllà del bon gust, l’autora no aconsegueix dotar al producte de la complexitat, la foscor, la transcendència o la perspicàcia neuròtica del dramatisme d’Allen. Malgrat això, el seu esperit és sempre present i, només per aquest motiu, ja té un valor i mèrit considerables.

Drama amb tocs d’humor sobre l’amor i el desamor, on les persones –certament, com a la vida real- estan molt definides per les seves relacions de parella. Una d’elles, assentada i calmada coincideix? amb la ex d’ell i el seu nou company. Som adults i civilitzats i tot va acabar així que es conviden a sopar. Es guarden les formes però en tot moment hi ha tensió acumulada, el volcà a punt d’explotar, petits o no tan petits atacs, retrets, hi ha qui se sent amenaçat, s’arrosseguen pors i retrets,  ferides que no van cicatritzar ni deixem que ho facin, sentir-se segon plat... Algú dubte entre l’amor versus la passió, l’acompanyament tranquil i càlid o les papallones a l’estómac però també el dolor...Tot un món inabastable, el de la parella. I és que triar, i trobar, amb qui compartir la vida ho és tot.

Un text com aquest, reflexiu, natural, amb silencis eloqüents que sovint diuen més que les paraules i sense efectismes, per força ha de descansar en les interpretacions. I ben fet que fa: Patrícia Mendoza segurament és qui ho té més difícil, donat que el seu paper exigeix jugar a postadolescent quan ja no ho és i depenent de l’interlocutor, tornar al registre de dona adulta, Muguet Franc està sensacional, com de costum, José Pedro García Balada, ferit que no innocent, lluny del registre que tant ens enganxa als Parking Shakespeare i Alejandro Bordanove, el més jove i potser qui té les coses més clares.

Tot acompanyat d’escenografia mínima i efectiva, selecció musical impecable i il·luminació a to amb els ambients i estats d’ànim.

D’aquelles obres que, a risc de desfermar tempesta, dóna per reflexionar i xerrar al sortir.

 

Interiors dice beber de Woody Allen y Eric Rhomer. E indiscutiblemente, la obra rebosa de los sellos tan característicos de estos dos autores: los enredos de los amores de antaño, la hierba ajena siempre más verde y las ensoñaciones de futuribles mejores. Aunque eso sí, sin la misma lucidez de Rhomer -poco se ahonda, por ejemplo, en los juicios sobre parejas de distinta edad- y sin los giros sorpresivo que tanto han marcado películas como Match Point o La mujer del aviador. En Interiors sucede más bien el contrario: la previsibilidad del final se asoma ante el espectador cuando la obra no ha traspasado ni la introducción. Aunque no por eso, la temática de los amores frustrados y de los flechazos repentinos deja de tener interés o pierde actualidad. También sigue en pie la neurosis que los tambaleos emocionales acarrean. Y aquí, de nuevo, otro guiño al autor americano: el psicoanalismo. Dolor, vacío, dudas e inseguridades a resolver. Sin embargo, lo que dolería por siempre ya se desvanece con una copa de vino y un prometedor revolcón con otra nueva piel que, durante algún tiempo, paliarán el desasosiego hasta que, por el mecanismo de nuestra propia vorágine mental, la marea vuelva a bajar y nos deje al descubierto. Y así ad eternum.