Isabelle Huppert: Mary said what she said

Hi ha actrius que, més enllà del talent, més que bones interpretacions el que suposen és un esdeveniment cultural. Com a exemple, podríem mencionar l’Anna Lizaran, en el seu moment, Núria Espert o, en el cas que ens ocupa, Isabelle Huppert. L’oportunitat de veure en directe a aquesta gran artista francesa té, per tant, un enorme interès més enllà de l’obra que interpreti. En aquest sentit, Mary Said What She Said és un magnífic vehicle de lluïment per la seva tècnica precisa, la seva vibrant emotivitat, el seu control interpretatiu o, en general, la seva incommensurable força escènica. El director estatunidenc Robert Wilson, amb qui ja havia treballat anteriorment, col·loca a l’actriu en un espai tenebrós, atemporal, com si el monòleg fos relatat des d’una mena de purgatori fantasmal on se’ns explica, amb veu femenina, un autèntic relat de terror. Entre l’hermetisme i una fragilitat controlada, la protagonista s’entrega enèrgicament al joc teatral, aconseguint un magnetisme gairebé hipnòtic. Es tracta d’una aposta arriscada, amb una poderosa càrrega al·legòrica i un disseny d’il·luminació tan suggerent com atípic. No resulta fàcil entrar en l’irrespirable univers d’aquesta dona (Maria Estuard) però la seva història, un cop ens atrapa, no et deixa escapar. I això és mèrit inqüestionable de Wilson, Huppert i tot el seu equip.

Veure a Isabelle Huppert en directe sempre impressiona. Fa uns anys algun crític va dir d'ella que era "la millor actriu viva", i el temps no ha fet més que augmentar la seva llegenda i la seva aura de gran estrella, a vegades inaccessible i a vegades absolutament indomable. Quasi tothom la coneix per les seves pel·lícules -algunes d'elles autèntiques obres mestres del cinema europeu- però val a dir que de tant en tant es digna a trepitjar els escenaris, sobretot si és en companyia del seu còmplice més habitual, el director estatunidenc Robert Wilson. Junts han portat a escena Orlando, Quartett i ara aquest monòleg sobre Maria Estuard, tan inquietant com hermètic. I és que l'univers de Wilson sempre ha jugat amb el desconcert, amb una concepció quasi irreal del temps i amb un joc interpretatiu que defuig qualsevol idea preconcebuda. La Huppert s'emmotlla a l'estil del director amb una fe absoluta, amb l'entusiasme d'una actriu jove disposada a provar i a deixar-se emportar cap a mons desconeguts. Dóna gust de veure-ho, però també cal advertir que costa entrar-hi i no sempre és fàcil de digerir...

L'espectacle comença amb un llarg recitatiu enregistrat mentre l'actriu -a contrallum- es mou de forma molt lenta, quasi a l'estil del kabuki japonès. I és que aquesta Maria Estuard és més una marioneta que un personatge, una màscara més que un rostre, una idea més que una realitat. Durant més d'una hora i mitja es repassen fets de la seva vida, però sovint són fets que no importen ni donen informació transcendental. De fet, són els records d'una condemnada que apareixen a batzegades, a diferents velocitats i amb el desordre lògic d'algú que no pot controlar la seva vida... ni tampoc la seva mort. Per tal d'exemplificar-ho, Wilson dóna una gran importància a l'espai lumínic creat per ell mateix -un treball minuciós i esplèndid- però també a la banda sonora de Ludovico Einaudi, gairebé omnipresent i abusiva. Potser es troben a faltar moments de silenci, un text més armat o algun element que ens creï més empatia amb el personatge, però el que està clar és que el director no renuncia mai al seu estil ni a la seva idea del teatre. Wilson és pura abstracció, i Huppert el mecanisme perfecte per aconseguir-la.

Aquest cap de setmana ens esperava en teoria un dels "plats forts" del Festival Grec amb Isabelle Huppert com a Reina d'Escòcia al Teatre Lliure de Montjuïc. I, tot i saber que anem a contracorrent amb les opinions generalitzades que hem escoltat, hem de dir que per nosaltres ha estat la gran decepció d'aquest Festival.

És per sort, el primer espectacle que ens ha decebut totalment dels 27 espectacles que ja hem vist fins ara d'aquesta edició del Festival Grec 2019. Intentarem per tant, posar per escrit els nostres arguments per explicar-nos.

MARY SAID WHAT SHE SAID és un monòleg, una producció del Théâtre de la Ville de París, dirigida per Bob Wilson amb text de Darryl Pinckney i música original de Ludovico Einaudi. El vestuari és de Jacques Reynaud. Aquesta producció va ser estrenada a París al mes de maig. Aquí la podem escoltar en francès sobretitolada al català per Elisabeth Ibars.

Isabelle Huppert (París, 1953), actriu de teatre i cinema enfronta amb aquest el seu segon monòleg amb Wilson com a director, l'anterior va ser el 1993, "Orlando" de Virgina Woolf. Bob Wilson (Texas, 1941) signa també l'escenografia, la il·luminació i en general tota la concepció del muntatge.

MARY SAID WHAT SHE SAID és una història d’amor, poder i traïció d’una dona que va perdre la corona seguint les seves passions. El testimoni de la mateixa reina, extret en bona part de les cartes que ella va escriure, sobre les conspiracions i tensions polítiques i religioses del seu temps. La seva rivalitat amb Isabel I d’Anglaterra, “la verge maquillada”, com ella l’anomena, la va portar finalment a l’empresonament i la mort.

Tota l'acció (???) té lloc al Castell Fotheringhay, al nord d'Anglaterra, el 6 de febrer de l'any 1587, el dia abans de la seva decapitació. Ella porta 19 anys de captiveri i abans de morir recorda el que ha estat la seva vida.

Robert Wilson, del que l’actriu diu que “ha inventat un llenguatge, alhora que una manera de captar i portar a escena el temps i l'espai”; la situa sola en un escenari immens i totalment buit. Ella al fons de l'escena, retallada sobre una gran pantalla il·luminada i amb dues franges de llums paral·leles que limiten la boca de l'escenari per dalt i per baix (per cert, uns llums massa potents que bona part de la representació enlluernaven, dificultavent i a vegades impedeien veure correctament "l'acció" a l'escenari i inclús a poder llegir els sobretitulats).

Isabelle Huppert estàtica, pràcticament immòbil, amb un desplaçament imperceptible d'uns centímetres cap a nosaltres, ella és tan sols una silueta en negre de la que no veiem la cara durant 17 llarguíssims minuts. Ella parla, en un to monocord i pla, com si estigués recitant una lletania, però a més a més dit d'una manera massa ràpida, molt difícil de seguir, amb un text reiteratiu, ja que de fet molts paràgrafs del text s'aniran repetint durant tota la peça.

Una posada en escena que juga amb les llums al nostre entendre, de forma errònia i amb la música creada especialment per la peça per Ludovico Einaudi, que és potser el millor de l'espectacle. Una interpretació que segurament s'adiu al que el mateix Wilson afirma: "no hi ha res més artificial que un actor intentant ser natural".

Passats els 30 minuts d'ençà que ha començat la proposta, la actriu Isabelle Huppert, comença a bellugar-se, i llavors fa la impressió que de sobte sembla "atacada" per una mena de ball de "san bito", amb moviments repetitius, endavant i enrere. Moments de silenci on es deixen sentir les gravacions, moments on ella sembla quedar paralitzada amb una expressió de terror al rostre, crits, riures, i moments on recita a tal velocitat el text que es fa pràcticament incomprensible.

No dubtem de la provadíssima vàlua d'aquesta actriu, que nosaltres no teníem el plaer d'haver vist mai treballar en directe; segurament serà una de les més cotitzades i preuades actrius europees, però creiem que la direcció de Robert Wilson, és totalment errònia i no l'ha deixat que la seva interpretació lluïs com hauria sigut desitjable.

Ha estat una hora i mitja de repeticions del text, que aporten una vegada i una altra les mateixes dades de la vida de la reina, dels seus amors, de les seves maternitats, de les seves Maries.

Ha estat mitja hora de paràlisi total, seguida d'una hora d'un moviment coreogràfic geomètric, sense sentit, obsessiu a estones, només trencat momentàniament per l'aparició d'una altra figura al fons de l'escena, per la sabata blanca o per la carta, elements que apareixen com sorgits del no-res. Poèticament bella l'escena de la boira i impactant el moment abans quan un fos en negre deixa sentir els tres cops que va donar la destral en tallar-li el cap.

Per a nosaltres ha estat una hora i mitja mooolt llarga, fins a un punt que hem desconnectat i ja ens importava ben poc si l'actriu interpretava a la reina Maria Estuard o al personatge de Pippi Calzaslargas.

En acabar un sector del públic proper a nosaltres ha quedat mut, un altre sector s'ha posat dempeus entusiasmats aplaudint i cridant "bravos" fins a arribar a l'afonia.... a poc a poc els que restaven muts, s'han anat afegint als aplaudiments... no sigui cas que la seva actitud, fos mal entesa, com que no apreciaven l'excel·lent tasca interpretativa de la "diva".

De fet avui llegíem en un diari que Isabell Huppert amb aquesta interpretació, ha esdevingut la reina del Festival Grec. Nosaltres evidentment som republicans i no pas monàrquics.

Sincerament ... una nit per oblidar.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ