Sinopsi

Xavier Albertí dirigeix un text de Lluïsa Cunillé sobre un viatge que emprèn un jove pel cor de les tenebres del sistema econòmic.

SINOPSI

La fallida bancària portarà un adolescent islandès a emprendre un pelegrinatge iniciàtic cap a Nova York, a la recerca de la seva mare. En aquest viatge al cor de les tenebres d’un sistema que trontolla, el jove anirà coneixent diverses realitats que el faran partícip de la profunda depressió que està conduint el món occidental a una ruïna inevitable.

Escrita just quan començava a esclatar l’última gran crisi que va sacsejar l’economia mundial, Islàndia és una de les obres majors de la dramaturga Lluïsa Cunillé, que amb la seva lucidesa dissecciona el moll de l’os d’aquest circ grotesc que enlluerna la nostra societat.

Idioma:
Català

Sinopsi

Xavier Albertí dirigeix un text de Lluïsa Cunillé sobre un viatge que emprèn un jove pel cor de les tenebres del sistema econòmic.

SINOPSI

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Opinions de l'espectacle 9

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Alba Cuenca Sánchez
Teatre Barcelona

L’economia és només el principi

Només la primera escena d'aquesta obra passa a Islàndia. La resta se situa a Nova York i ens presenta un mosaic de personalitats les vides dels quals han estat trastocades per la crisi de 2008. Accionistes, estalviadors, estafadors…Tots diferents però igualment arruïnats i supervivents en la seva misèria...

Llegeix la crítica completa aquí: http://www.masteatro.com/critica-de-islandia/

02/11/2017
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Un viatge angoixant i de desesperança

Un adolescent, que en la primera escena de l'obra ja és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare. Abel Rodríguez debuta com a protagonista en aquesta obra (ell és estudiant d'informàtica i actor amateur de Sabadell) i encarna a un jove islandès de 15 anys, a mig camí entre la infància i l'edat adulta, la innocència enfrontada a la crisi espiritual i existencial de la societat occidental. Una interpretació d'aquest jove actor que ens ha agradat molt, plena de silencis i amb una actitud d'escolta passiva, processant tot el que rep i que l'ha d'ajudar a prendre una decisió.

Un viatge que ens portarà de Reykjavík a Nova York, distanciats físicament, amb desconeixença mútua, però units per les conseqüències de l'última crisi financera internacional que va començar als Estats Units i que va suposar la fallida de l'estat a Islàndia.

El noi, que somia a ser cantant d'òpera, deixa la seva illa per cercar la seva mare de la qual fa temps no en sap res. I es desplaça a la ciutat on, sobre el paper, tot és possible, on tot el que existeix es pot trobar. Però el seu viatge no és senzill ni còmode, es va trobant un seguit de personatges que són un amarg retrat de les víctimes de la crisi econòmica.

Tots ells són persones desesperançades, que han perdut el que tenien i intenten sobreviure ensarronant a qui poden, víctimes d'una societat individualista sense sentiments. I el noi parla amb ells, es deixa ensarronar i li prenen el poc que té, la maleta, diners a canvi d'un llibre que no val res, l'abric, el mòbil, ... i ell accepta tot el que li succeeïx amb la calma de la persona que no té por, que no té res a perdre, que encara té somnis.

Ens trobem doncs en un espai físic i vital hostil, amb tot un seguit de personatges que li aniran revelant la seva insatisfacció respecte del seu entorn i les seves circumstàncies.

Però aquestes persones no ens acaben d'explicar el perquè han arribat a la situació en la qual es troben, silencis explícits que ens obliguen a llegir entre línies i a deduir com i perquè han arribat on estan. Segons el mateix Xavier Alberti aquesta renúncia a desvetllar antecedents o motivacions dels personatges és intencionada, per tal d'evitar a l'espectador contemplatiu que únicament vol que li expliquin una història amb el seu plantejament, nus i desenllaç, i de ser possible a un ritme “rapidet” per tal de no haver de pensar ni deduir, únicament escoltar i veure.

El retrat d'aquests personatges és el principal atractiu d'aquesta proposta, un repartiment de luxe per unes intervencions curtes, molt sovint enigmàtiques i amarades de tristor, angunia i incertesa.

ISLÀNDIA s'ha de veure amb ganes de fent-se preguntes en sortir del teatre, amb ganes de reflexionar sobre el món en què vivim i on ens porta el capitalisme ferotge basat en els diners i en tenir, no en el ser. Ens hem trobat amb una proposta que ens dóna una visió angoixant i desesperançada d'una realitat que tenim molt més a prop del que som capaços d'imaginar.

No compartim pas l'opinió que s'ha anat generalitzant a les xarxes, de què aquesta proposta té una narració massa lenta i amb massa silencis.

Precisament nosaltres creiem que aquest és un dels punts més positius del text i de la direcció; ens ha agradat paladejar, asseguts a la butaca del teatre, l'estudi de cada un dels personatges. Precisament per això, hem comprat el text per rellegir-la i intentar no perdre cap detall.

Per veure l'apunt original sencer, cal clicar en aquest ENLLAÇ

17/10/2017
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

Visca el Públic!

Diu Xavier Albertí, director de l'obra, que el teatre de Lluïsa Cunillé exigeix una "sensibilitat ben afilada" a l'espectador, i Islàndia n'és una prova. En ella hi trobarem la majoria de les constants de la poètica de la dramaturga de Badalona. Un adolescent, que en la primera escena de l'obra, però, és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare alhora que fuig de la crisi econòmica islandesa. Ens trobem en un espai físic i vital hostil, amb tot un seguit de personatges que aniran revelant la seva insatisfacció respecte del seu entorn i les seves circumstàncies.

El primer preceptor de Cunillé, Sanchis Sinisterra, anomena teatralitat menor aquell teatre que tendeix a reduir els recursos i prioritza la intimitat i el minimalisme escènic. A Islàndia, hi ha concentració temàtica, atenuació de l'explícit, contenció expressiva dels intèrprets i renúncia a desvetllar antecedents o motivacions dels personatges, tot amb la intenció de refusar la idea d'espectador contemplatiu i de reivindicar una dimensió molt més àmplia d'aquest, que haurà de prestar una mirada completiva de l'experiència que ha de viure.

Els silencis, gràcies a la mà d'Albertí, adquireixen una importància cabdal i es converteixen en autèntics intersticis que atorguen veritat a les escenes i que creen espais de reflexió per al públic, que no es troba enterrat sota la voràgine del tit for tat.

Islàndia escull la innocència per enfrontar-se a la crisi espiritual en que el capitalisme més salvatge ha sumit la societat occidental, que, de sobte, ha deixat al descobert les seves vergonyes i els fràgils fonaments amb que està construïda. Cal anar a veure Islàndia, amb l'ànima oberta de bat a bat i amb el coratge de qui busca en el teatre preguntes que el posin entre les cordes.

04/10/2017
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Un text enorme i valuós

Lluïsa Cunillé no ha estat mai una autora fàcil ni que s'acomodi a models o a formes de fer més comercials. El seu teatre és hermètic a estones, misteriós a d'altres i sempre valent, potser perquè no es lliga a res ni a ningú. Es diu que Islàndia és una de les seves millors obres, i potser sigui veritat. Comença amb una escena amb tocs de realisme màgic i diàlegs a l'alçada de Pinter, per passar després al viatge iniciàtic del protagonista -d'Islàndia a Estats Units- per retrobar-se amb la seva mare. Pel camí, composat de llargues escenes o duets teatrals, es va construint davant nostre una mena de radiografia del capitalisme i alhora un retrat dels cadàvers que el mateix sistema ha anat provocant. Víctimes que no dubten a enredar a un noi de quinze anys, símbol de la innocència que encara pot redimir-ho tot.

Xavier Albertí ha estat respectuós amb el text i amb l'esperit de l'autora, a la que coneix molt bé i amb la que ha treballat en moltíssimes ocasions. Al meu entendre, però, no ha controlat bé els tempos ni la intensitat de les llargues escenes, fet que provoca a l'espectador un cert cansament i un esforç suplementari per seguir la història amb atenció. El repartiment compleix bé la comesa, tot i que la responsabilitat més gran cau en un joveníssim i inexperimentat Abel Rodríguez, amb totes les virtuts i/o inconvenients que això pot produir. Sigui com sigui, el text és prou gran com perquè la proposta hagi valgut la pena i s'hagi representat en un espai com el TNC, en el que una autora com Cunillé hauria de tenir molta més presència.

06/11/2017
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Reposat simbolisme

La crisi econòmica ha donat per moltes obres de ficció en la darrera dècada però sembla que, amb el temps i una certa de distància, a poc a poc, comencen a arribar-nos plantejaments més simbòlics, subtils i suggerents propis d’una mirada més reposada. Islàndia és un conte adult sobre el viatge iniciàtic d’un adolescent a través de les entranyes més fosques del sistema financer. A la recerca de la seva mare, el jove es trasllada de Reykjavik a Nova York on s’enfrontarà a la cobdícia, l’engany i l’abús de personatges derrotats i malmesos per un règim capitalista injust i obsolet. La contraposició entre el protagonista i els seus interlocutors resulta interessant, especialment, gràcies a l’excel·lent construcció dels seus diàlegs. Escrita per Lluïsa Cunillé, l’obra recorda l’estil dramàtic del teatre anglosaxó de la segona meitat del segle XX d'autors com Miller, Pinter o Albee. Malauradament, la seva estructura episòdica i un ritme massa monòton fan que la peça es ressenti i no aguanti amb prou empenta les seves dues hores de durada. El seu contingut resulta, en tot moment, rellevant però la narració massa dispersa i, en alguns passatges, reiterativa. Caldria haver-li donat un enfocament amb més cops d’efecte, clímax o girs argumentals que animessin una mica la seva linealitat. Més enllà d’això, la proposta és molt encertada en quant a la direcció de Xavier Albertí, l’ambientació i el repartiment, del qual destaca un Abel Rodríguez que, malgrat la seva curta edat, aconsegueix sostenir la funció amb gran professionalitat i tendresa.

22/10/2017
Hebert Parodi

Divisió d’opinions. A mi em va agradar. Digue-li viatge iniciàtic, alguns diuen Petit Príncep sense sucre… La vaig trobar fabulosa, en la vessant més fantasiosa del terme. Cert, les trobades del jove protagonista amb diferents personatges podrien ser més breus però vaig trobar molt interessant aquest periple del noi que viatja a NY per trobar la mare (el paper més important i no me’l vaig acabar de creure). Cert, també, que hi ha coses que segur no vaig entendre (el pas d’adult a jove) però el fet de semblar-me més un somni que una altra cosa, amb el poder misteriós i fascinant dels mateixos, em va enganxar.
L’obra és lenta però a mi no em va avorrir. Potser perquè té trets en comú amb les meves dues pelis preferides (París, Texas i Paisaje en la niebla).
Escenografia senzilla però multivalent i amb correctes interpretacions (no hi ha gaire paper per lluir-se), amb un molt jove protagonista, també correcte, amb un excés, potser, de gestualitat recurrent quan parla. Tothom se n’aprofita d’ell, tothom li treu alguna cosa de valor i ell no es queixa, potser encara no és conscient de ser víctima o sap que l’important no són les coses que li prenen sinó el que espera trobar al final del camí.
No ens expliquen moltes coses dels personatges, insatisfets i colpejats, no només per la crisi econòmica. Queden molts interrogants a l’aire, però també és així la vida, mai saps ben bé perquè som com som i estem on estem. Aquí hi ha silencis, secrets que no s’expliquen, vides i motxilles interiors poc compartides que ens han marcat a foc. Poques coses puc trobar més interessants.

23/10/2017
Anna

Escenografia meravellosa per part del magnífic Max Glaenzel. Història interessant. Bon repartiment en general.
Malauradament el desenvolupament de la història és massa lent i es fa un mica pesada. El nen protagonista és excessivament inexpressiu. Els altres actors molt bé.

23/10/2017
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Lenta, aburrida y con actor protagonista muy pasivo y tedioso. Así describiría la obra que nos presenta Lluïsa Cunillé.
La historia pintaba bien: un niño de 15 años que vive en Islandia con sus abuelos se marcha a NY huyendo de la crisis del país para buscar a su madre. Pero una vez allí se encontrará con una serie de personajes que se intentan ganar la vida de cualquier modo y no dudarán en aprovecharse del niñato.
La obra se me ha hecho eterna. El actor protagonista me sacaba de quicio con su parsimonia, su manera de actuar tan inocente y poco creíble, su forma de hablar… insoportable.
Y la obra lenta como ella sola.
Solamente salvo la escenografía. Pienso que está muy bien resuelta y me ha trasladado a los distintos lugares que El Niño ha visitado.

20/10/2017
Josep OS

Ahir a la Sala petita del TNC vaig estar veient aquesta obra de Lluïsa Cunillé i dirigida per Xavier Albertí. Ens situa a Islàndia quan va patir la crisi (2008) que va portar a la banca a la fallida. Un adolescent de 15 anys que viu amb els seus avis, decideix emprendre un viatge a Nova York per veure la seva mare que es va traslladar allà fugint de la crisi que castigava al seu país. Però en arribar allà es troba amb una societat on el capitalisme també ha fet efecte i la gent per subsistir i fer front a la seva ruïna personal, recorren a les mil i una malifetes i embolics, que el noi pateix des del moment que trepitja l’aeroport i fins que es retroba amb la seva mare. Lenta molt lenta, silencis per reflexionar i que no em van transmetre res, molt freda i amb una actitud passiva que no em va arribar especialment la trobada amb la mare i molt llarga dues hores que perfectament es podrien reduir a una. La posada en escena tampoc acompanya, amb una escenografia que es va canviant sobre la marxa, desangelada. Pel que fa a la interpretació, bé en general tot i que no hi ha lloc per lluir-se ja que tots els personatges tenen poca participació, excepte clar Abel Rodríguez que per tenir 17 anys es desenvolupa bé. Conclusió, Jo em vaig avorrir.

08/10/2017

Deixa la teva opinió