Un espectacle que fa créixer les expectatives del públic i esborra les fronteres entre l’èxit i el fracàs d’una representació, en suggerir que el teatre és comunitat, tant a l’escenari com a fora. Un tour de force especialment entretingut i realment radical.
Sinopsi
Heu estat mai en una d’aquelles gales en les quals els artistes, sovint aficionats, compareixen davant del públic per mostrar el que saben fer? Doncs aquesta mateixa estructura és la d’aquest muntatge coreogràfic, una nova ocasió que Jérôme Bel aprofita per seguir deconstruint, com en propostes anteriors, la representació institucional de la dansa. Després de Disabled Theater, una peça representada per una troupe d’actors que patien alguna discapacitat mental, i de Cour d’honneur, que posava al centre de l’escena un grup d’espectadors, Gala torna a partir d’una mateixa qüestió: com podem portar al camp de la representació escènica d’individus i cossos que sovint són automàticament descartats per a aquesta funció? Com podem fer servir millor els recursos d’aquest aparell únic, el teatre –amb els seus codis, escenaris, gèneres i professionals– per tal d’eixamplar el perímetre del que pot ser mostrat? No es tracta de jutjar les diferents actuacions, sinó d’adonar-se com el bagatge cultural de cada persona propicia una relació singular amb aquest desig d’alguna cosa més que representa la dansa.
Un workshop organitzat als afores de París va ser la llavor d’aquest espectacle, que retorna al moviment la seva condició política i social i posa de relleu el caràcter intuïtiu i natural de la dansa com a mecanisme d’expressió dels cossos, més enllà de l’art, del virtuosisme i de les tècniques amb què sovint l’identifiquem.
