Jo, Travesti

Jo, Travesti és un espectacle que combina el teatre, la música i dansa per recordar i homenatjar l'art i la cultura del transformisme. L'obra ha estat escrita per Josep Maria Miró i estrenada a l'Antiga Presó Model dins del Grec Festival de Barcelona 2023, així com a la Fira de Tàrrega.

A escena trobem a un dels referents de la dansa a Catalunya i a Espanya i, artista multidisciplinari amb més de vint anys de trajectòria, Roberto G. Alonso que es reivindica sobre l'escenari del Centre de les Arts Lliures com a actriu. El músic i actor Jordi Cornudella, encarregat de la direcció musical de l'espectacle, l'acompanya durant tot aquest viatge. Entre ells dos, i les seves dues alter egos, es genera una complicitat gairebé palpable pel públic. La naturalitat amb la qual diuen el text i el fet que els artistes comenten el mateix text converteixen l'espectacle en una espècie de meta teatre en el qual el públic se sent partícip d'allò que succeeix.

Destacaria la generositat de Roberto G. tant per allò que ens explica com per la implicació emocional innegable, segurament inevitable, que hi ha en el com ens ho explica. Aquesta obra ens reafirma la importància de parlar sobre les vides travestis i de prendre consciència de tot el camí que encara ens queda per fer. Es tracta d'una reivindicació de totes les travestis històriques que també formen part de la cultura que ens envolta, de totes les aportacions i avenços en termes de llibertat que s'han assolit, en part, gràcies a elles.

Amb un to resultat d'una barreja d'ironia i reivindicació, amb un punt canalla, però afectuós, la Jazmine Verdaguer i La Diva (alter egos del Jordi i el Roberto) ens porten agafades per la mà a través d'un recorregut de la història travesti on riurem, reflexionarem i sobretot, ens emocionarem.

Tal com passa a Mary, l’últim espectacle de Lara Díez Quintanilla, a Jo travesti assistim a una alterficció. Si en el cas de Mary, l’autora utilitzava l’escriptura del jo per donar veu a la seva àvia, en el cas de Josep Maria Miró escriu des del jo per cedir la veu a Roberto G. Alonso, que serà l’intèrpret (acompanyat per Jordi Cornudella) i ens explicarà la seva història a partir d’una genealogia de les travestis catalanes (o de l’escena catalana) que l’han precedit i que, d’alguna manera, ajuden a conformar una identitat que només és completa perquè abans han existit les altres.

Sí, també és un espectacle de transvestisme, de transformisme, com ho és sempre el teatre, d’altra banda, i perquè, entre d’altres coses és el que és Roberto G. Alonso: una travesti. Alonso canta, balla i parla per a mirar d’esbrinar què vol dir ser travesti i quina part de travestis tenim tothom, potser sense ser-ne massa conscient, i per transmetre-ho a un públic que, tan bon punt riu com s’emociona per una història plena d’entrebancs, d’incomprensió i de maltractaments.

El muntatge utilitza recursos prou originals com l’encarnació de l’autor en el cos del propi Jordi Cornudella , la qual cosa possibilita un diàleg entre l’autor/director i l’alterficció que ha creat, i a la vegada, aprofundeix en el tema de la identitat o, més ben dit, la confusió d’identitats. El text i la interpretació d’Alonso i Cornudella reivindiquen la llibertat d’expressar-se com aquella que ha decidit ser i no com els altres volen que sigui.

Estrenada el 17 de juliol a l'Antiga Presó Model (espai de repressió del col·lectiu LGTBI, en el que van estar preses i maltractades moltes artistes com Lorena Loys, Carmen de Mairena, Ocaña o Madame Arthur), dins el Grec Festival de Barcelona 2023, i amb totes les entrades exhaurides, Jo, travesti és un homenatge a l’art del transformisme i una reivindicació i reconeixement a totes aquelles persones (artistes transvestits) que gràcies a la seva manera de fer i expressar-se, en una època on era molt difícil viure amb llibertat la seva identitat, van visualitzar i mostrar amb valentia la seva identitat al món. És gràcies a elles i al seu llegat cultural i social que, podem coneixer i gaudir de grans artistes com Roberto G. Alonso, al que des de fa anys segueixo i admiro.

Extraordinària!, seria la paraula amb la qual definiria el conjunt d'aquest muntatge. Extraordinària tota la part artística i tècnica. Començant per l'elegància de Roberto G. Alonso que brilla dalt de l'escenari, tant pel seu vestuari (plomes, lluentons i sabates d'agulla) que llueix amb elegància, com per la seva llum interior que traspassa la quarta paret i ens captiva a totes les persones que hi som presents.
Roberto G Alonso és una diva que es fa estimar per la seva autenticitat, transparència i sinceritat. El músic i actor Jordi Cornudella, transformat en Jazmine Verdaguer (alter ego d'ell) l'acompanya durant tot l'espectacle. Josep Maria Miró, autor de la dramatúrgia d'aquest espectacle, tot i que no hi és de manera presencial a escena (ha veure com us ho explico) utilitza el cos d'en Jordi per comunicar-se amb en Roberto i el públic, similar a la manera de com ho va fer en Sam amb Oda Mae en la pel·lícula Ghost, participant en algunes de les escenes.

La posada en escena, la il·luminació, el vestuari i la caracterització, sensacionals!

És a partir de la biografia de Roberto G. Alonso, que Josep Maria Miró ha creat aquest espectacle d'autoficció. També hi ha molta recerca històrica, sobretot dels anys 20 i 30, època daurada del Paral·lel.

Es tracta d'un espectacle molt divers que combina teatre, música i dansa; un cabaret en el qual hi ha de tot, interacció amb el públic, confidències, música, coreografies, cançons, gestualitat i playback (Divina, brutal Roberto interpretant en playback el tema Cuore de Rita Pavone).

Jo travesti  ens fa viatjar a espais mítics com el Wuli-Chang, la Criolla, a l'Edén Concert, la Cúpula Venus, el Whisky Twest, la bodega Bohemia o la bodega Apolo.

Roberto G. Alonso no decep, ens regala moments sublims, inoblidables, unes vegades fent ús de la ironia i altres de la paròdia. El sentim cantar cople i cançó melòdica. Ens fa riure i també ens emociona. El seu relat passa de l'humor irònic al relat més punyent, de la festa a la duresa, de les confessions més íntimes i doloroses a l'alegria de viure.

Jo travesti és una reivindicació a l'art i la cultura travesti, a la figura del transformista i als imitadors d'estrelles, a les grans figures, transgressores del transvestisme: als precursors del transformisme de l'Espanya de principis de segle XX com Paco Espanya, Leopoldo Fregoli, Foliets o de Bries, que han fet història interpretant èxits convencionals o cançons pròpies que reivindicaban la llibertat sexual, altres com Derkas, Mirko, Luisito Carbonell, Freddy, Ocaña o Violeta la Burra, i de més actuals com Carmen de Mairena o Ángel Pavlovski.
També és una denúncia a les agressions i menyspreu que reben constantment aquest col·lectiu. El mateix Roberto fa uns dies va ser agredit en ple carrer mentre es dirigia a la roda de premsa de presentació d'aquest espectacle. No és la primera vegada que li passa. Fa uns deu anys va patir una agressió similar que a Jo travesti se'n parla.

És important que les noves generacions coneguin tota aquesta part de la nostra història; que descobreixin aquelles figures pioneres que van crear un precedent de lluita contra el que estava establert, però sobretot que entenguin que ningú ens pot llevar el dret de ser qui decidim ser o de quina manera volem viure.

Ja fa anys que Roberto G. Alonso ens regala espectacles que estan a mig camí entre el cabaret, la poesia i el missatge reivindicatiu. Ho hem vist a A mí no me escribió Tennessee Williams, Laberint Streptease, Agárrate o les mateixes incursions al Cabaret 13, ara ja desaparegut. Aquest nou monòleg -que tampoc és un monòleg pròpiament dit- torna a apostar pel mateix to, però amb la temàtica de les travestis com a eix central. De fet, es tracta d’un encàrrec del mateix artista al dramaturg Josep Maria Miró, que construeix una mena de tesi sobre la reivindicació del transformisme. Comença fent un repàs històric del gènere per passar, ja a la part final, a centrar-se en la vida –inventada o no- del propi Alonso.

L’obra juga tota l’estona amb la veritat i la ficció, ja des dels primers minuts. Quan tot comença se’ns explica una història en primera persona, però després se’ns diu que no pertany a l’artista i que durant tot l’espectacle escoltarem històries pròpies i prestades. El muntatge sembla construir-se sobre la marxa, tot i estar fermament escrit. Un bon exemple seria la part del relat biogràfic, on Jordi Cornudella –el músic i actor que acompanya a Alonso- interroga a l’artista com si estigués posseït pel dramaturg. Un gir aparentment complicat, que en escena es resol molt fàcilment i amb força humor.

Ara bé, aquest no és un espectacle amb massa humor, ni tampoc un cabaret convencional. Dona la sensació, a vegades, que el text encotilla en excés una obra que podria haver estat més lliure i esbojarrada, com marca el gènere en qüestió. És per això que al final un no sap com el sorprendran ni cap a on s’enfilarà la història, tot i que hi ha petites sorpreses i números aïllats molt potents (el del joc de paraules o el del playback de Rita Pavone). El que queda clar en poc més d’una hora és la reivindicació del món travesti, i si per això cal posar-se seriós no seré jo qui hi posi cap pega. Els minut finals, senzillament, són màgia pura.

No oblidar el passat és molt important. De la mateixa manera, no s’ha d’invisibilitzar a col·lectius o persones que han format part de la societat i que es mereixen un lloc en el relat de la història d’un país.

Aquesta és una alterficció que pretén fer memòria i mostrar el transvestisme i la figura dels transformistes al llarg del segle XX i fins a l’actualitat a Catalunya. A través del personatge de la Roberto i la Jordi, es fa un repàs a les figures més destacades del transformisme arreu del món, per acabar centrant-se en la vida, més o menys, de Roberto G. Alonso.

L'emotivitat i la tendresa, barrejada amb una mica de tristesa i reivindicació omplen l’escenari on Alonso i Jordi Cornudella interactuen i comparteixen amb el públic aquest repàs pel transformisme patri. Amb molta veritat en el relat, van desgranant la meravella de poder mostrar qui són realment sense amagar els moments més complicats i durs que totes les persones travestis han hagut de suportar o patir.

Alonso en un moment explica que la tristesa s’amaga amb purpurina i plomes, però que hi és i també s’ha de saber. I aquesta doble cara de la moneda, mostrada sense cap parafernàlia i interpel·lant al públic és el més colpidor i íntim que es comparteix en aquest escenari.

És cert que al principi hi ha una mica de confusió amb la història que volen explicar i això fa que, fins ben bé la meitat de l’espectacle, l’espectadora estigui una mica perduda en la narració, sense saber quin fil volen estirar. Molta informació de cop, amb molts noms a vegades desconeguts pel públic, provoca que costi de connectar i situar-se en l’autoficció. S’intueix un text potent, però perd l’atracció inicial amb aquest batibull de dades. És quan se centra més en la figura -real o no- d’Alonso que l’esperadora s’endinsa en el seu món, en el seu amor per l’art del transformisme, la dansa, la música i el teatre, i també en el seu dolor i tristesa. I quan es fa aquesta passa endavant, la resta és màgia.

Alonso és un huracà apassionat que transmet veritat pels quatre costats i està acompanyat de Cornuella component un tàndem molt equilibrat. La música en directe i la senzillesa del muntatge, jugant amb pocs elements i la il·luminació, van creant un homenatge molt especial i un vincle preciós amb el públic.