L'Avar

Embarcar-se en un projecte teatral clàssic sempre és un repte, perquè es poden realitzar adaptacions que no casin amb el present, o que no respectin l'essència i universalitat que els textos originals solen tenir. I en aquest cas, aquest repte s'ha superat amb escreix. L'adaptació de L'Avar de Molière que es pot veure actualment en el Teatre Goya és una veritable joia.

Respectant el text original, estem davant una versió fresca, dinàmica i molt divertida. Per sobre de tot cal destacar el paper d'en Joan Pera, sincerament és la primera vegada que veig a l'actor català en escena, i encara que no conec la seva faceta més còmica, sí que puc dir que la clava amb el seu avar; tant en veu i actitud corporal com en intel·ligència humorística, creant un personatge agredolç, que provoca en el públic sentiments contradictoris, que van des del menyspreu o antipatia fins a la pena. La majoria dels altres personatges estan a l'alçada, creant escenes molt dinàmiques i divertides.

A més, la posada en escena és senzilla però alhora elegant i cuidada, igual que el vestuari. En definitiva, paga la pena veure el clàssic de Molière adaptat pel Sergi Belbel i dirigida pel Josep Maria Mestres.

Un dels espectacles que tinc guardat a la memòria és el Tartuf que va dirigir Oriol Broggi al Versus Teatre l'any 2000. De fet, conservo un bon record d'aquell petit muntatge, sent el que em va introduir al món de Molière i el que em va obrir les portes a uns personatges apassionants que desgranen minuciosament diferents aspectes de la moral. En aquest sentit, no cal dir que la meva predisposició quan es va anunciar L'avar era plena, tot i que no les tenia totes amb mi, ja que m'espantava que no estés a l'alçada i que s'optés per un estil poc adient. Un cop vista, puc dir que no m'ha decebut en absolut i que s'ha aconseguit plasmar sobre l'escenari l'essència de l'obra tal i com va ser escrita, respectant el text i fent una excepcional posada en escena que ens trasllada a un teatre del segle XVII amb totes les virtuts possibles. Així, l'escenografia resulta un gran encert, despullant l'escenari, però dotant-lo d'un to clàssic a través de la fusta i el disseny que aconsegueix transportar-nos en el temps, tot agermanant-se amb el gran treball de vestuari i caracterització realitzat.

La direcció de Josep Maria Mestres és un altre dels punts forts del muntatge amb una posada en escena dinàmica que troba un ritme que sorprendrà positivament al públic poc habituat als clàssics i que complaurà plenament a la resta. Així, els personatges desfilen per escena i interactuen entre si amb un ritme totalment en sintonia amb el text, estant magnificament interpretats de forma coral i destacant un excel·lent Joan Pera. De fet, l'actor s'aparta del registre al que ens tenia últimament habituats i ens ofereix una autèntica masterclass de la interpretació que sorprendrà a molta gent, entregant-nos a un Harpagon ple de matissos amb un esplendid treball tant de veu com de creació de personatge. Sens dubte, es tracta d'un clàssic que gaudiran tot tipus de públics.

Tot i ser un gran referent del teatre francès, muntar una obra de Molière té els seus riscos. Ja hem vist en algunes ocasions com certes comèdies d’autors clàssics poden arribar a fer-se molt feixugues i perdre tota la gràcia si no se sap fer jugar a favor el material de partida. S’han d’entendre, s’han de saber actualitzar amb respecte a través del ritme i s’ha de saber universalitzar el seu argument sense profanar el seu esperit. Tot això és, bàsicament, el que ha sabut fer bé Josep Maria Mestres amb L’avar. Director de la també força simpàtica Amor & Shakespeare, ha tingut la destresa de trobar el to i el dinamisme adient, amb una posada en escena senzilla però molt bella i elegant, aconseguint resultar moderna sense trucs estrambòtics: només el talent dels seus actors i la mesura de la seva comicitat. En aquest sentit, suposa tota una alegria descobrir a un Joan Pera que fa servir la seva llarga experiència i la seva veterania còmica en favor de la proposta, sense caure ni un moment en la seva habitual autoparòdia. Així, ben acompanyat per un grapat d’intèrprets força solvents, Pera demostra una intel·ligència i precisió humorística que ja no recordàvem que tenia, almenys dins d’un context més ambiciós, i que es pot fer riure amb un Molière sense necessitat de burlar-se’n ni convertir-lo en un show de varietats. Una bona lliçó que, malauradament, no veiem més sovint.

Però més continguts, no tan exagerats com el que he vist a la Comédie Française; allà es passen molt i ho fan, segons diuen com ho ordenava Molière. Penso que Josep M. Mestres ha trobat el to adequat i Joan Pera s'ha mogut dins les línies que se li han marcat. Aguantarà sempre així? No ens posem la bena abans de la ferida i tinguem fe, com deia un personatge bíblic que ara mateix no sóc capaç de precisar. La resta han estat molt en el seu paper. Molière està una mica passadet, però forma part de la història del teatre, i quan hi ets et diverteixes, o al menys a mi m'ha passat, i a la meva néta teatrera que m'acompanyava (i era el seu primer Molière) li ha entussismat.

Crítica completa » http://bit.ly/249JPRL

L’Avar torna al Teatre Goya de Barcelona després de vint anys, interpretat per Joan Pera.

Sempre és agradable i d’agrair que de tant en tant es pugui veure un clàssic als escenaris. Penso que seria interessant que a la nostra ciutat hi hagués un teatre especialitzat en clàssics. M’encantaria poder veure, per exemple, La venganza de Don Mendo. Aquí queda...

L’Avar (1699) va ser el darrer text escrit i interpretat per Molière. La versió que es pot veure al Goya és una adaptació de Sergi Belbel dirigida per Josep Maria Mestres, que ha mantingut el seu caire clàssic tant en el vestuari, l'escenografia, com en el text. Sota l’excel·lent direcció de Mestres hi ha una desena de grans actors, un luxe en els temps que corren.

L’obra transcorre al llarg d'un dia. Ens trobem al París de finals del s.XVII, a la casa d’Harapagon, un home esclau dels seus diners, incapaç d’estimar res més que la seva fortuna. El tema principal és l’avarícia, acompanyada de l’egoisme, la indiferència, la venjança, l’orgull i la desconfiança.

Les interpretacions, a excepció de dues actrius que no m’han convençut gens, han estat totes molt reeixides. Joan Pera, transformat en el personatge de l’Harapagon (l’Avar), ho ha ben clavat, sembla un paper fet a la seva mida! Tenia moltes ganes de veure a un Pera diferent, volia que em sorprengués i creieu-me si us dic que ho ha fet; això sí, amb aquell toc d’humor que el caracteritza. Un repte professional que ha superat amb escreix interpretant molts registres diferents dins del personatge de l’avar: ha mostrat la por, el deliri, el dolor, la ira, l’egoisme...

L’altre actor que trobo que ho ha fet genial i voldria felicitar és en Ricard Farré, en el paper de Valeri.

He sortit encantada, m'ho he passat genial. Les dues hores que dura la funció es passen volant. Ha estat una gran feina d’equip.

El Teatre Goya ple fins dalt de gent del “mundillo” (actors, actrius, directors, dramaturgs, periodistes, cronistes, col·laboradors....). Forts aplaudiments, aquesta vegada del tot sincers.

Feu-me cas, aneu-la a veure.

A Joan Pera tots el tenim per un actor de papers molt particulars. Quan vaig veure que faria d'Avar, el primer que em va venir al cap van ser les seves habituals comèdies. M’ha sorprès gratament al veure’l en un paper totalment diferent al que teníem en ment, i més en una comèdia. Tot i això s’ha de dir que hi ha moments sembla que creua aquella fina línia que correspon a l’humor que el caracteritza. Però, per sort, no la creua (si més no la nit que l'hem vist).

L’Avar que podem veure al Goya és una adaptació de Sergi Belbel, que ha estat dirigida per Josep Maria Mestres. Amb l’aire clàssic pel seu encantador vestuari, una escenografia efectista i... segueix l'opinió a Inquietuds.

El que es treu en clar d'aquesta funció és que Josep Maria Mestres té la mà trencada a l'hora d'agafar un clàssic i convertir-lo en una pièce bien faite. Ho va fer amb aquell collage que es va dir Amor & Shakespeare, i ho ha tornat a aconseguir ara amb aquesta versió de L'Avar que és, a la vegada, un homenatge gens dissimulat als cinquanta anys de carrera de Joan Pera. Potser es tracta d'un muntatge que corre pocs riscos i que potser requeria una altra mena d'adaptació, però el que està clar és que darrera hi ha una gran treball de producció que ha aconseguit un Molière més que digne.

Per altra banda, s'ha de dir que Joan Pera està magnífic. Aprofita molts dels seus recursos habituals i els encaixa a la perfecció en aquest Harpagon maliciós, poruc, sorrut i murri. S'ha d'agrair que la interpretació del conegut actor s'hagi posat al servei de l'obra i no a l'inrevés, cosa força habitual en el teatre de boulevard o més comercial. També s'ha de dir que Manel Dueso, Júlia Barceló i Ricard Farré, entre d'altres, l'acompanyen amb energia i professionalitat. Espero que a Pera, i sobretot al seu públic, els engresqui la proposta, perquè es veu molt clar que el còmic encara té molt per oferir-nos. Sense anar gaire lluny, i per no sortir de la comédie française, crec que faria un malalt imaginari que semblaria escrit a mida...

Tots coneixem la capacitat gairebé sobrehumana de Joan Pera a l'hora d'omplir platees. En Pera té el seu públic i no tenia cap necessitat d'embrancar-se a fer un clàssic com L'avar de Molière per trepitjar un escenari. Així doncs, la pregunta és: què trobareu a L'avar? Doncs a L'avar trobareu un bon muntatge de Molière amb un Joan Pera matisat, amb un registre més calmat que aquell a què ens té acostumats, i envoltat per un repartiment jove que, tot i no brillar tant com podria, aporta dinamisme i molta professionalitat al muntatge.

Si us agrada Molière i Joan Pera no us molesta, L'avar és un muntatge que us farà gaudir d'una bona tarda.

Si no és el cas, no cal que ho intenteu.

Més informació a Somnis de teatre

Joan Pera, actor mataroní de 67 anys ens ha sorprès a tots amb la seva interpretació del personatge d’Harpagon a la tragicomèdia clàssica de l’Avar de Molière. I ens ha sorprès perquè ha interpretat un paper radicalment diferent dels que ens té acostumats, emmarcat gairabé sempre en la comèdia d’entreteniment.

Ens ha semblat un bon muntatge, amb una excel·lent direcció, malgrat que utilitza una escenografia força austera, aquesta ens dóna el marc suficient de l'època en què es desenvolupen els fets. Cal destacar l'estudiadíssim vestuari realitzat per Maria Irujo.

La interpretació d’en Joan Pera està envoltada d’unes molt bones interpretacions dels altres actors que l’acompanyen.

La versió completa de la nostra valoració, la trobareu en el aquest enllaç del blog “Voltar i Voltar” http://wp.me/p19AHZ-goo