Jorge Javier Vázquez: Iba en serio

Sovint es critica que estrelles de la televisió poc o gens vinculades al món dels escenaris protagonitzin espectacles tot i la seva falta d’experiència i, normalment, manca de talent interpretatiu. En un sentit comercial, la popularitat permet aquest tipus d’experiments. Cal tenir en compte, però, per veure també el cantó positiu, que aquesta mena de propostes atrauen un públic que rarament s’anima a anar al teatre i s’ha de reconèixer que això té el seu mèrit. D’aquesta manera, que figures populars com, en aquest cas, Jorge Javier Vázquez serveixin de reclam perquè nous espectadors vagin a veure una obra no és tan horrible com sembla, ja que (mai se sap) potser un cop trencat el gel, aquesta gent s’atreveixi a partir de llavors a anar-hi més sovint (i, fins i tot, veure altres coses).

Això no treu, d’altra banda, que Iba en serio no sigui més que un car caprici d’un rostre popular al qual li venia de gust cantar, ballar i actuar davant d’una platea plena d’admiradors. El problema d’aquest luxe extravagant és que la base narrativa que escull és la seva pròpia biografia (en un exercici d’egocentrisme important) i, és clar, aquesta no té res d’interessant. Potser els fanàtics del presentador volen saber com era ell de petit, quina era la relació amb els seus pares, com va perdre la virginitat o com va sortir de l’armari. Però el cas és que això no és una entrevista del Sálvame Deluxe, és una obra de teatre i, valorada com el que és, resulta insubstancial i anodina. La seva història és la mateixa que la de qualsevol noi homosexual de barri. En cap moment s’aconsegueix universalitzar i, a més, es deixa de banda allò que més ens podria sorprendre: les entranyes del món de la televisió.

Del que es tracta, doncs, és de fer-se un autohomenatge on tot és gratuït, els diàlegs són avorrits, la selecció musical és casposa i res té cap valor dramàtic. Vázquez es mostra poc natural i perdut enmig d’una maquinària que li ve massa gran. No serveix excusar-lo apel·lant al mèrit que té cantar i actuar per primera vegada. No ens trobem davant un concurs per aprendre nous talents o del nostre fill en la seva primera funció escolar. Es tracta d’un muntatge professional al preu d’un muntatge professional on el seu protagonista, valorat com un més de la professió, ni canta, ni balla ni actua bé.

Només Kiti Mánver aconsegueix aportar una mica de qualitat a aquest embolcall amb pudor de naftalina que, clarament, no mereix ni el seu esforç, professionalitat ni el seu talent.