Assaig sobre la lucidesa

 

A Assaig sobre la ceguesa, un poble, tret d'una dona, quedava temporalment cec. Sortia el millor i el pitjor del gènere humà. A Assaig sobre la lucidesa, aquesta societat ara hi veu clar i de forma espontània decideix votar massivament en blanc, provocant la incredulitat, ira i sorpresa dels polítics, que els preferien cecs. La seva reacció és ridícula, violenta, terrorista i sense autocrítica. Tot i que aquí (Saramago) els dolents són només la dreta, el massiu vot en blanc indica el cansament del poble cap a tots els partits. Democràcia es ficar un paperet en una urna i aquí acaba la nostra responsabilitat? Què rebem a canvi, en aquest contracte social? Quan van oblidar els polítics que estan per servir? I els mitjans? Toc d'atenció o atemptat a la democràcia? Sí, és clar, sona a certa demagògia i populisme (Saramago) però com tots, amb base real i, en aquest cas, tan ben escrit! I aquí tan ben portat a escena.

L'enfocament triat per La Danesa (Un disgust danès, a recuperar) és el d'apunts caricaturescos, de farsa, que en comptes d'allunyar-nos ens apropa, ja que una representació literària i literal ens podria perdre pel camí. I té el mèrit de centrar l'interès en les conseqüències per sobre del detonant d'aquesta revolta silenciosa on el discurs ressona (tant, que uns quants espectadors només són capaços d'identificar-lo amb el moment actual).

L'escenografia es limita a un terra on s'escriuen missatges, dibuixos (que no tots vam poder ver donada la visibilitat de les localitats), una utilització molt hàbil i principal de la il·luminació (perill de caure fora del focus) en una ambientació més aviat fosca, per on transiten aquests personatges desbordats per la realitat, envoltats pel públic, nosaltres, votants, una altra imaginativa solució lligada a la dramatúrgia.

El muntatge té ritme, gens fàcil quan s'adapta literatura, on els temps són infinits. Les constants i ràpides entrades i sortides i els canvis de personatges facilitin aquesta continuïtat, com un repartiment ben lligat, de diversos registres, lliurat a gust a una interpretació coral, amb espai per a cadascú sense eclipsar la resta (Elena Fortuny, Xavier Torra, Xavier Casan, Marc Pujol, i Julia Santacana).

En resum: una encomiable, accesible i necessària adaptació literària, eterna i universal, sobre la necessitat de la revolta, el diagnòstic de la democràcia actual, el desencís o la lucidesa de ser-ne conscients del mateix.

Si la primera novel·la "Assaig sobre la ceguesa" era una crítica a la societat, aquesta segona part "Assaig sobre la lucidesa" és una bona puntada de peu a la democràcia. En contra de la democràcia, la protesta i la indignació d'un poble que més que mai el podem veure en la nostra història recent.

Parlem de l'enfrontament de la democràcia política i els ciutadans. En unes eleccions municipals d'una ciutat X hi ha una gran abstenció (60% que vota en blanc) i en una segona volta es repeteix amb més del 80% de vots en blanc. Llavors el Govern reaitza mesures repressives: la censura, l'estat de setge, l'estat de guera ... fins a trobar a un pobre ciutadà que és l'acusat de provocar aquest en blanc. La víctima resulta ser la protagonista de la primera novel·la.

La posada en escena és un cuadre cru, de color pissarra. Tal com va avançant l'obra, veiem que aquest cuadre negre es va omplint de paraules, frases i dibuixos referent al que succeeix en tot moment. És un collage que t'atrapa en la primera línea que dibuixen i que és constant en tota l'obra.

El treball dels actors genials. S'ha de dir que els personatges dels polítics i la periodista són els més agraïts en tot moment. Els fan molt propers i a la vegada amb una intensa sensació de rebuig. Un bon ritme durant tota la funció que s'ha vist incrementada amb un magnific joc de llums.

El públic entregat en tot moment, amb aplaudiments espontanis i alguna sorpresa durant la funció. Ha estat una obra que t'atrapa d'inici a fi i que de mica en mica vas veient connexions en la nostra realitat actual. Surts de la funció amb ganes d'explicar-ho, de veure la relació entre ficció i realitat que perceps entre l'obra i els dies actuals.

Podeu veure l'opinió sencera al següent enllaç

Les novel·les de Saramago, escriptor guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, habitualment, parteixen d’idees originals, ambicioses i impactants que criden l’atenció immediatament dels seus lectors. Què passaria si un home descobreix que té un doble idèntic a ell en tot? Què passaria si la gent deixés de morir? Què passaria si tothom es quedés cec de cop? Aquestes premisses tan suculentes, però, no són fàcils de traslladar de la prosa a la narració dramàtica del teatre. Afortunadament, a Assaig sobre la lucidesa, la Companyia La Danesa sembla que ha trobat un bon l’equilibri entre mantenir l’essència del text en què es basa, donar-li dinamisme i, al mateix temps, no fer-li perdre profunditat, serietat ni matisos. La història, en aquest cas, es planteja què passaria si, en unes eleccions, guanyessin els vots en blanc. Seqüela directa d’ Assaig sobre la ceguesa, la proposta posa de manifest com els mecanismes del poder fan, en molts casos, que la democràcia parlamentària serveixi només per perpetrar el statu quo, evidenciant que no existeix, en molts casos, una democràcia real. La dramatúrgia de Jumon Erra i Elena Fortuny estructuren amb habilitat les diferents trames i els diàlegs per fer-la tan inquietant com entenedora i digerible. D’altra banda, Roger Julià proposa una direcció dinàmica on, malauradament, alguns dels seus jocs escènics no acaben de funcionar del tot, a falta, potser, de perfeccionar-los. La peça té una durada correcta, alguns tocs d’humor simpàtics però, sobretot, aconsegueix col·locar el discurs, la crítica i els interrogants en primer terme, permetent que el debat continuï més enllà del final de la funció, virtut que, avui en dia, probablement, és més valuosa del que sembla.

La ceguera implica no ver. Y no ver conlleva, en un sentido más figurativo, falta de lucidez. Ceguera y lucidez van de la mano. Como lo van también Assaig sobre la lucidesa y Assaig sobre la ceguesa, que siendo novelas independientes tejen entre ellas un hilo de continuidad. Ambas obras, escritas por el premio nobel José Saramago, se titulan “ensayo” como un aviso explícito de que aunque su contenido sea de ficción, puede ser de los más verdadero y cotidiano. O quizá no, y solo se esté dando abono a la distopía de políticos terribles y villanos que, tal vez, ya estemos habitando. O tal vez no.

En esta adaptación sobre escenario, sus cinco protagonistas nos trasladan a una crisis de democracia (¡bingo! ¡temática ganadora! ) donde el escándalo no viene por no votar sino por hacerlo masivamente en blanco; no nos encontramos pues frente un pueblo pasota sinó hastiado. A partir de allí, el gobierno actúa como el más impecable de los dictadores: creando caos, sembrando terror y buscando chivos expiatorios en un final, a mi entender, un poco precipitado.

Adaptación correcta, buena narrativa argumental, escenografia minimalista y simbólica, interpretación solvente y temática de interés. Sin embargo, la suma de estas partes no alcanza la riqueza de matices ni la profundidad de la novela original. Algo difícil de captar en un formato escénico como el de esta obra que, por su tremenda valentía, se debe de recomendar. Aunque solo sea para cuestionarnos sobre la certeza o el populismo de las teorías conspiratorias que Assaig sobre la lucidesa nos presenta. ¿O es que acaso Samarago no quería hacernos pensar? No fuera que los ciegos seamos nosotros...

Ja hi som a la recta final del Festival Grec, i ahir vam anar de nou a l'Espai Lliure per tal de veure aquesta adaptació de Jumon Erra, sobre el llibre de José Saramago, ASSAIG SOBRE LA LUCIDESA, sota la direcció de Roger Julià.

Es tracta de la nova proposta de La Danesa, una companyia dedicada al teatre de text contemporani que va ser fundada el 2011 per Ota Vallès, Jumon Erra i Elena Fortuny. Fins al moment, han portat a escena els espectacles de creació pròpia “Un disgust danès” i “La distància entre el llamp i el tro”, que nosaltres vam poder veure al Teatre Tantarantana l'octubre del 2015, a més de la proposta per a públic juvenil i familiar “Ifigènia en taxi”, de Sílvia Navarro.

L'any 1995, José Saramago (1922-2010) escrivia "Assaig sobre la ceguesa" on imaginava un episodi de ceguesa que paralitzava, de cop i volta, tot un país. L'any 2004 escriu "Assaig sobre la lucidesa" que es pot considerar la continuació del primer i on ara, aquells mateixos protagonistes, decideixen votar en blanc a les eleccions.

Un text difícil per ser adaptat teatralment i que la companyia ha decidit escenificar fent que els mateixos protagonistes ens expliquin el que va passar i ens intentin fer entendre els fets. Un escenari absolutament buit i una posada en escena que juga amb el terra convertint-lo en una pissarra on ells van dibuixant o escrivint a mesura que avança el relat.

Una magnífica il·luminació de Sylvia Kuchinov i l'espai sonor d'Enric Monfort i Roger Julià acompanyen perfectament, sense dubte, el moviment escènic dels intèrprets.

Una obra que es fa absolutament vigent d'ençà dels últims esdeveniments ocorreguts a Catalunya i que posa en relleu el necessari debat entorn de l'anomenada "democràcia real". El poder no s'arriba a creure el resultat electoral, acusa de moviment sediciós la voluntat popular, anul·la el resultat i torna a convocar eleccions, amb un resultat calcat a l'anterior..... us sona ???

Saramago porta al límit el concepte de democràcia i ens planteja una faula, una faula que comença i acaba amb l'udol d'un gos i on els protagonistes encarnen perfectament els valors i atributs de les bèsties. Únicament l'alcalde (Jacob Torres) i la dona que veu (Maria Ribera) tenen un comportament més humà i defensen, fins al final, els seus principis.

Un escenari utòpic amb un món on la solidaritat forma part de l'ADN de la societat i la llibertat i el respecte són els principals fils conductors, i un poder polític que representen el primer ministre (Òscar Intente), el Ministre de l'Interior (Xavier Frau) i la ministra de cultura (Elena Fortuny), decidits a fer servir totes les mides repressores possibles, per conduir als ciutadans pels camins que ells han decidit que han de seguir.

Una societat on la desil·lusió del projecte polític porta al naixement espontani d'un moviment anònim, sense líder i on impulsats per un desig de trobar una nova llum al final del camí, decideixen aplicar un vot de càstig, votant en blanc. La lucidesa del que han de fer s'ha apoderat d'ells.

Amb un bon ritme narratiu, i unes interpretacions convincents, des de les nostres butaques som interpel·lats, i observem, astorats, la brutícia de la classe política en el poder, que conspira per aconseguir el que volen, conservar el lloc que ocupen, encara que sigui a costa d'assassinar, inculpar, mentir, retreure, ... una classe política que busca culpables externs a tot allò que no els hi agrada.

La nostra reflexió: On serà capaç d'arribar el poder polític a l'estat espanyol, per reconquerir-nos al preu que sigui, per tal que el poble català oblidi la seva voluntat de voler escollir lliurement el seu futur i aspirar a la possibilitat de crear un estat própi ?

ASSAIG SOBRE LA LUCIDESA és, per tant, una ficció que a dia d'avui ens obliga a replantejar-nos la nostra realitat i les alternatives polítiques possibles.

Una proposta que mereix un llarg recorregut, mol més que els dos dies dels que ha disposat dins del Festival Grec.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ