Juicio al extranjero

Quina facilitat tenim de sentenciar comportaments i actes quan es tracta d’un fet que no és proper. Quan es veu una pel·lícula, una sèrie o s’està llegint un llibre sobre un cas, tendim a emetre un judici amb una rapidesa impressionant i deixant-nos emportar per l’emoció i no tant pels fets. Però sempre és així perquè hi ha ficció pel mig i se sap que cap decisió presa des del sofà de casa afectarà de veritat a ningú. I si li afectés? S’actuaria de manera tan lleugera?

En aquesta obra el públic és part implicada en un judici que decidirà si l’acusat va matar premeditadament o no a la víctima. Voluntàriament, membres del públic es converteixen en jutge/essa, fiscalia, defensa, acusat, testimonis i jurat. Hora i mitja en què s’exposarà el cas i s’utilitzaran arguments, guiats per un test previ, per aconseguir un o altre veredicte. Cada funció és diferent, perquè mai se sap què decidirà el jurat.

Basada en el llibre Juicio al extranjero d’Albert Camus, Iñigo Santacana elabora un muntatge molt interessant que posa en tela de judici, més que a l’acusat, al públic que està a la sala. L’interpel·la a participar en un joc que sembla senzill, però que acaba portant a la superfície els pensaments i les contradiccions de l’espectador/a. Allò que creia segur i veritat sense fissures es va escardant i oferint diferents visions que fa trontollar el raonament. En algunes ocasions, el veredicte canvia amb el pas de l’obra i d’altres és inamovible, demostrant també més del què sembla.

Posada en escena brillant, propera i molt engrescadora, amb uns mestres de cerimònia talentosos. Luis Maesso, Manuel Pico i Mar P. Soler, amb amabilitat i molta paciència, s’entreguen totalment a l’experiment i atrauen al públic més i més fins que està totalment compromès amb la ficció que s’està desenvolupant.

Tot en aquesta producció funciona, però el més interessant de tot és el debat que es crea entre el públic -més evident amb el post-col·loqui-, on les opinions entorn al relat encenen passions i raonaments moltes vegades inesperats.

Meravellosa experiència que s’ha de compartir i recomanar.

L’estranger, d’Albert Camus, és una novel·la que compta amb una legió de seguidors, ja siguin els que hi veuen diversitat d’interpretacions o els que la consideren pedra angular de l’existencialisme (moviment filosòfic al que Camus no es va voler lligar mai). Aprofitant aquest llibre, i sobretot la part del judici a Meursault, la companyia Indubio ha convertit l’espectacle en un autèntic tribunal en el que els espectadors i les espectadores hi juguen un paper decisiu. Estem davant, doncs, d’un teatre participatiu i juganer, però també davant d’un exercici crític i molt intel·ligent sobre el paper de la justícia a la societat.

Els tres actors de la companyia (Luis Maesso, Manuel Pico i Mar P. Soler) acompanyen en tot moment als autèntics protagonistes, que no són altres que alguns dels membres del públic. Tot i que podria semblar el contrari, no hi ha moments avorrits ni situacions confoses degut a la poca experiència dels participants. Tot el contrari. L’estructura de la peça, l’ordre de les intervencions i les normes pactades fan de l’improvisat judici una experiència emocionant i col·laborativa. Només cal veure què succeeix en els deu minuts de recés o en el debat posterior a l’espectacle. Tothom es veu involucrat a la història, i les decisions preses (o bé les que no s’han pres) donen peu a múltiples i constructives discussions.

Un teatre diferent, està clar, però també un teatre necessari. I és que fer teatre és posar-se en la pell dels altres, i aquí són els mateixos espectadors els que podran gaudir d’aquesta sensació.