Júlia

Aquesta és la segona proposta de la “Trilogia de la imperfecció”, que ha preparat aquesta temporada la Sala Atrium, basada en tres personatges femenins de la dramatúrgia europea: Nora (Casa de nines), JÚLIA (La senyoreta Júlia) i Nina (La gavina).

Aquesta proposta està inspirada en l'obra de l'escriptor suec August Strindberg i Raimon Molins  ha fet aquesta adaptació teatral de l'obra prenent només els tres personatges principals de la obra: la mateixa Júlia, Jean i Kristina.

Júlia és una noia a qui li agrada jugar amb el prohibit, el desconegut, i la nit de Sant Joan decideix "jugar" amb el Jean, un majordom de la casa amb el que es coneixen des que eren petits. La seva parella fins aquella nit l'acaba d'abandonar perquè no accepta la relació de poder que ella exerceix i que arribava a la humiliació. Però Jean és un seductor, intel·ligent i manipulador, un depredador.

Patricia Mendoza és una extraordinària Júlia amb una gran varietat de registres al llarg de la representació, un comportament extravagant i provocador al començament de la nit de Sant Joan on exerceix de dona seductora que sap que té el poder sobre el Jean, i una dona ferida i insegura a mesura que acaba la nit i cal prendre decisions. Escapar del rol que té assignat en la societat en la qual viu és un repte que ella sola no pot enfrontar, ella pren consciència de la impossibilitat de ser lliurement el que vulgui ser, ja que el passat la condiciona massa.

Jordi Llordella és Jean i la seva interpretació ha ratllat per nosaltres l'excel·lència. Ha dotat al personatge d'una gran credibilitat, sota una aparent submissió ell és la imatge de la seducció, la manipulació i la cobdicia. Enèrgic però al mateix temps ple de matisos que amaguen la inferioritat que li confereix la societat pel fet de pertànyer al món dels servents.

Mireia Trias és Kristina i ens continua meravellant la seva capacitat d'expressar amb el gest i la mirada. La imatge de la persona que te assumit el seu rol com a serventa i com a dona en una societat conservadora i rígida. Sempre hi és, com la veu de la consciència que observa el que passa al voltant però no té dret a dir ni a actuar.

Però el millor de tot és la magnífica posada en escena, que torna a repetir l'experiència d'utilitzar mitjans audiovisuals, d'una banda una càmera per transmetre imatges en directe d'escenes que no veiem o veiem d'esquenes, i la projecció d'escenes de la versió cinematogràfica de l'obra, la pel·lícula del director suec Alf Sjöberg rodada el 1951. Els actors interaccionen amb les imatges cinematogràfiques amb una sincronització perfecte. El vestuari en blanc i negre ajuda a aquesta particular "fusió" d'imatges i temps.

Un projecte arriscat amb un resultat absolutament brillant. Un equilibri perfecte.

Si desitgeu llegir l'apunt original sencer, només heu de clicar AQUÍ

...home-dona, senyor-criat, moral estreta-llibertat... d'això va Júlia, l'obra d'Strindberg passada pel sedàs de l'equip de l'Atrium. El director Raimon Molins ha continuat "eixamplant" la petita sala del carrer Consell de Cent a base de la utilització (inteligent) del vídeo, aquest giny que utilitzat amb coneixement en el doble sentit de dominar el mitjà i sentit comú, es demostra una eina útil en el plantejament d'algunes posades en escena. Molt bones actuacions de Patricia Mendoza, Jordi Lordella i Mireia Trías. Aquesta Trilogía de la Imperfecció està funcionant molt bé. Ja esperem la tercera que tancarà el cicle.

 

Crítica completa » http://bit.ly/2jZo6tu

“Júlia”  és la segona de les tres obres de la "Trilogia de la imperfecció" que es poden veure a la Sala Atrium.

Basant-se en la gran obra d'Strindberg, “Srta. Júlia”( una de les obres més representades arreu del món), Raimon Molins n’ha fet una adaptació teatral basada en els tres personatges protagonistes de l’obra. De tots tres personatges la Júlia se’ns presenta, a diferència del altres, com una dona actual del S.XXI, una Júlia gens allunyada de la que va descriure Strindberg l’any 1888.

 

Per situar-nos una mica en el personatge de Júlia, i poder entendre millor l’obra, hem de conèixer una mica més a Strindberg.

Strindberg està considerat com el renovador del teatre suec i precursor o antecedent del teatre de la crueltat i del teatre de l'absurd. Actualment és un dels escriptors més importants de Suècia, reconegut mundialment per les seves obres de teatre. Se’l considera un escriptor avançat del seu temps. Tan les autoritats, com el públic suec, consideraven que la seva obra era massa atrevida. No estaven preparats pel seu teatre realista, ni per entendre els seus textos farcits de diàlegs explícits, sobre les classes socials, l’amor, la luxúria, la batalla dels sexes, les relacions sexuals o el suïcidi. Temes tabú per una societat conservadora, els quals, el van portar a protagonitzar fortes polèmiques ètiques i polítiques.

“Srta. Júlia” va ser censurada per les autoritats sueques en 1888. El 14 de març de 1889 es va representar per primera vegada a Copenhague (en una funció quasi privada, en la que el paper de Júlia va ser representat per Siri von Essen, la seva dona en aquell moment), però no va ser fins al 1906 que es va poder veure a Estocolm ( país d’on era l’autor).

 

-Estem davant d’un text dramàtic, amb un llenguatge col·loquial fàcil d’entendre.

-L’acció passa dins d’una casa de família benestant. És estiu. Nit de Sant Joan.

-L’escenografia dissenyada per Clàudia Vila, esdevé de nou un dels elements clau d’aquesta proposta. És una escenografia realista, on novament l’espai està molt ben aprofitat. El simbolisme que hi ha al darrera de la finestra l’he trobat genial !!! . El seu doble sentit: el del orifici per a poder mirar de dins a fora, que permeten controlar la confortabilitat de l'interior, i la reixa que separa les classes socials; així podem veure de vegades a una banda els criats i a l’altre la Júlia, i a l’inrevés; un joc de rols en els personatges que es pot veure al llarg de l’obra.

-Tres personatges: Júlia (la filla del comte), Jean i Cristina (els criats), estan aïllats del món exterior. En un principi, tots tres personatges ens mostren una imatge que no correspon exactament amb la realitat. Mentre avança l’obra van caient una a una les màscares, fins mostrar-nos l’ànima de cadascun d’ells. Ens expliquen els seus somnis, les seves frustracions, el seu passat, els seus secrets,... la seva ànima.

 

-El repte interpretatiu d’aquests actors ha estat del tot aconseguit. El treball que fan és realment excel·lent.

Cristina (Mireia Trias) és la imatge de la societat conservadora, la tradició. És un personatge que tot i que no té molt diàleg, sempre hi és present. Fantàstic treball a nivell d’expressivitat i moviment.

Jean ( Jordi Llordella) és la seducció, l’ambició, la manipulació, la cobdícia. La seva interpretació és magnífica, fins hi tot aconsegueix que sentim odi cap al seu personatge. Els seus aires de superioritat mostren un complexa d’inferioritat. En el seu personatge es pot veure reflectit la  misogínia de la que era acusat l’autor.

Patricia Mendoza demostra de nou que és una actriu camaleònica. La varietat de registres que arriba a fer durant la representació del seu personatge (Júlia) és increïble. Hi ha un abans i un després en comportament psicològic del  personatge després de la seva relació sexual amb el criat. En un principi se’ns mostra com una noia extravagant, moderna, de caràcter alegra, provocadora, per acabar convertint-se en una dona ferida, indefensa, insegura, submisa i desorientada. Lluny d’allò que ens fan entendre que és el correcte i del que s’espera de les dones, busca el camí davant la possibilitat d’escapar del rol adquirit socialment. Després d’un intent d’escapar, finalment no veu altre sortida que la mort.

 

-La proposta que ens ha presentat el director Raimon Molins, segueix la línia de l’anterior muntatge (Nora),barrejant teatre d’interpretació amb projeccions audiovisuals,  filmacions en directe, micros i algunes de les seqüències de la pel·lícula “ La senyoreta Júlia” (1950) de Alf Sjöberg. El resultat és excel·lent !!!!, tot encaixa a la perfecció.

 

És impossible vèncer les barreres socials i psicològiques entre les diferents classes socials?

El que veiem en els personatges de Júlia,  no és tan sols una lluita de classes , sinó la lluita entre sexes , entre el poder i la moral, entre la realitat i el somni. Tots els essers humans naixem amb les mateixes característiques físiques. Homes, dones, rics i pobres. Per molt que intentem posar barreres entre nosaltres, els instints naturals hi són.  Els instints no hi entenen de classes socials.

 

Imprescindible !!!

La Trilogia de la imperfecció que està oferint aquesta temporada la Sala Atrium engloba tres dels millors personatges femenins de la dramatúrgia europea: Nora (Casa de nines), Júlia (La senyoreta Júlia) i Nina (La gavina). Ara ha tocat el torn a l'obra d'Strindberg i Raimon Molins, director del projecte, ha tornat a jugar molts sàviament amb les projeccions, l'espai sonor i l'actualització d'una obra que habitualment costa d'entendre fora del seu context. El resultat és brillant, fins i tot podríem dir que hipnòtic. Les projeccions de diferents versions cinematogràfiques de la peça ens serveixen flashbacks molt interessants, a la vegada que ajuden a veure el què passa darrera les parets i les portes tancades. Els anacronismes (magnífica entrada de Júlia vestida d'època actual) i la barreja d'idiomes i d'altres recursos fa que el conjunt esdevingui ric a l'hora de transmetre emocions ben diverses.

És cert que a vegades la tecnologia pot arribar a aclaparar o despistar, i fins i tot podríem dir que les transicions que presenta l'argument no sempre es resolen de la millor manera. Però hi ha idees boníssimes, moments estèticament brillants i unes interpretacions que freguen l'excel·lència (magnífic el Jean de Jordi Llordella). Tot plegat, un projecte arriscat que assumeix la seva naturalesa des del principi i que no té por a res. Una manera brillant de recuperar i reciclar clàssics que ja no es poden fer només de la forma original.

"La Senyoreta Júlia" de Strindberg es modernitza formalment (i com!) sense trair ni abandonar l’original (jo és que sóc clasicón). Els 3 personatges despullen les seves ànimes, anhels i pors i mostren les cadenes imposades, algunes més o menys voluntàriament, les ànsies de llibertat, l’ascens social, el paper de les dones, el què diran…

L’Atrium m’ atreu. M’obliga a fer deures i enceta un debat que m’interessa: a les adaptacions de clàssics, ¿és millor la sorpresa i indagar l’original a posteriori o anar preparat i treure’n més suc de les propostes a costa de perdre la descoberta? Jo he optat per llegir primer l’obra i la veritat és que aprofito molt més l’experiència que quan hi anava a pèl i em quedava “principalment” amb les interpretacions.

Normalment, el recurs de projeccions i audiovisuals al teatre no em fa el pes (ja he dit que sóc clasicón?), trobo que rarament aporten més que efectisme i voluntat d’impactar. En aquest cas, però, la utilització videogràfica és absolutament magnífica, reforça els moments més emotius del text i és d’una creativitat brutal per part de la direcció de Raimon Molins.

Cert, algun recurs moderns no m’han convençut (la coreo) però són petits detalls en una proposta que m’ha fascinat. Començant perquè era intel·ligible i acabant perquè la creativitat s’ha posat al servei del text i les emocions, i no al revès, que passa sovint quan s'oblida que el text original ho és tot.. I és que els clàssics també (no només!) han de poder ser adaptats, revisitats, modernitzats quan aquesta visió no busca simplement la modernitat mal entesa.

Les interpretacions ho transmeten tot: les diferents cares del criat (Jordi Llordella), la presència que tot ho veu de la criada (Anna Roy)… I la Patrícia Mendoza, una d’aquelles debilitats meves, és impossible no caure al seu “innocent” joc de seducció inicial, caure atrapats al se u magnetisme fatal i no patir el descobriment de que aquest acte de rebel·lia i llibertat té un preu molt alt.

En resum: un clàssic que passa pel tamís de fer-lo contemporani i surt més que reforçat. Encissadora proposta.

Abordar un text clàssic del naturalisme mai és una tasca senzilla. D’una banda, pot existir la temptació de fer una proposta molt fidel al text i el teatre de l’època, amb el risc de caure en un producte ranci, mort o amb pudor de naftalina. El pecat contrari, però, també molt habitual, és el de passar-se de transgressor, estripant completament el sentit del material original sense més ànim que el de ser original, polèmic o pretesament contemporani. Afortunadament, la brillant direcció de Raimon Molins en aquesta versió de La senyoreta Júlia de Strindberg aconsegueix trobar el difícil equilibri entre el respecte i la innovació. Amb un repartiment en estat de gràcia del qual destaca una esplèndida Patricia Mendoza, tots els jocs que proposa amb el so, les projeccions i l’escenografia funcionen de manera molt interessant, sorprenent i, de vegades, hipnòtica. L’espectacle aporta idees de posada en escena que aprofundeixen en els temes del conflicte generant emocions ben diverses. Les classes socials, el desig, l’amor o la lluita de sexes guanyen noves capes interpretatives sense mai desconnectar de l’esperit més íntim de la peça, afegint-li actualitat i un fresc ventall de noves lectures a la psicologia dels personatges. Aquest genial equilibri, tan mesurat com intel·ligent, queda patent, fins i tot, en el llenguatge o el vestuari, demostrant fins a quin punt el director té estudiada la seva visió. Es tracta, en definitiva, d’un exemple de tractament postmodern a una història icònica que sap sacsejar-la per treure-li profit, sense desbarrar ni caure en efectismes superficials.

Es pot resseguir l'estela de Strindberg al llarg del teatre del segle XX, a Genet i a O'Neill, a Anhouil i a Beckett. I el deixant de "La Senyoreta Júlia" s'entreveu a "Les criades", o fins i tot el seu revers a la "Lulú" de Wedekind. A l'obra de l'autor suec hi gravita gairebé sempre l'ombra de la missogínia i de l'abús de poder. El teatre d'Strindberg parla de les relacions de poder i de la presa de consciència per part dels homes i de les dones de la seva soledat i de l'assumpció de la mateixa, que els duu sovint a l'individualisme.

A "La Senyoreta Júlia" les relacions entre els personatges són castradores en tots els casos. La senyoreta Júlia té poder sobre els dos criats de la casa, el Jan i la Cristina; el Jan té poder sobre la senyoreta Júlia perquè és un home; i el pare de la Júlia és una presència que té poder sobre els altres tres per la condició social i pel fet de ser home.

Raimon Molins i Clàudia Vilà han dissenyat una escenografia que permet la projecció d'escenes de la versió cinematográfica canònica que va rodar Alf Sjöberg el 1951, i a la vegada imatges que una càmera grava dels intèrprets en aquell mateix moment. En els últims temps, es dóna un abús o un mal ús de l'audiovisual en el teatre, de vegades utilitzat amb voluntat efectista, de vegades amb l'objectiu de subratllar o de ser massa explicatiu. Aquest no és el cas. Raimon Molins assumeix els viatges d'anada i tornada, del teatre al cinema i del cinema al teatre durant els últims cent anys, i decideix no ignorar-los per incorporar-ne la mirada que altres n'han tingut de "La senyoreta Júlia". Els personatges són conscients de les imatges i hi interactuen de la mateixa manera que el teatre al segle XXI ha de relacionar-se amb les formes d'expressió que, d'una manera o d'una altra, s'han acostat als clàssics.

El cinema és temps i és record, i les imatges projectades a les parets tenen la capacitat d'evocar un altre temps, de donar forma a la memòria i de ser una peça més del trencaclosques que ha d'ill·luminar la penombra de la psicolgia dels personatges.

La senyoreta Júlia és una dona que pren consciència de la impossibilitat d'usar la llibertat, i Patrícia Mendoza troba el punt just entre la voluntat de ser lliure i la sospita que no podrà ser-ho. Jordia Lordella és un Jan enèrgic que confereix al personatge els matissos adequats en cada moment. D'altra banda, Mireia Trias és Cristina, el personatge més contingut i l'únic que és dominat per tothom i que no domina ningú.

Molins es pregunta com hem de llegir "La Senyoreta Júlia" el 2017, quina cara fan les júlies del segle XXI i com ha de plantejar-se el teatre el fet de representar allò que s'ha representat tantes i tantes vegades. "La Senyoreta Júlia" és una exercici d'humilitat i valentia que fuig de les filigranes inútils, perquè és teatre eficaç i suggerent sense ni una mica d'autocomplaença.

Després de Nora, Sala Atrium presenta Júlia, la segona entrega de la seva trilogia de la imperfecció. Un muntatge que segueix apostant per l'estètica trencadora que vam veure a Nora tot i que, en aquesta ocasió, amb un resultat més rodó i coherent. Raimon Molins estableix un diàleg visual molt interessant entre la versió cinematogràfica d'Alf Sjöberg i la seva pròpia lectura del text d'Strindberg.

És cert que la retallada del text provoca una certa precipitació dels fets i alguns daltabaixos en la progressió emotiva del personatges, però el resultat final resulta evocador i bell, sobretot gràcies a les magnífiques interpretacions de Patrícia Mendoza, Jordi Llordella i Mireia Trias.

Més informació a Somnis de teatre

Arribem a la segona part de la Trilogia de la Imperfecció de Raimon Molins i la companyia de la Sala Atrium. I ho fem amb moltes de les característiques que van marcar Nora: L'espai, l'equipo i, sobretot, l'ús de recursos audiovisuals projectats sobre la paret.

Tot i que a estones continua el caos provocat per les múltiples accions –escèniques i audiovisuals- simultànies, cal dir que en aquesta ocasió l'ús de la càmera està més limitat. La gravació in situ queda complementada per imatges de la pel·lícula de 1951 dirigida pel suec Alf Sjöberg. I la combinació cine-teatre crea imatges molt potents: La nena que mira per la finestra per convertir-se en l'actual Júlia de Patrícia Mendoza. L'abraçada de la protagonista a la projecció de l'ocell. La senyoreta sueca desapareixent al jardí amb el ganivet a la mà. Moments, fotogrames teatrals de gran intensitat.

Llegeix la crítica completa aquí: http://www.masteatro.com/critica-de-julia-trilogia-imperfeccio/