Karen

Sempre m’han encuriosit les obres que comencen pel final (o la meitat de la història) i des d’allà, flashback (El crepúsculo de los dioses). Valoro molt el mèrit de  la dramatúrgia o narrativa en explicar quelcom que sabem com acaba i que tot i així ens atrapi, conèixer els fets i els perquès més que la conseqüència.

Això trobem -bé, una mica, a Karen-,  registre d’intriga familiar amb tints policials, amb text d’Ever Blanchet i direcció de Marta Gil Polo. No ens mostren d’inici el final, sinó les conseqüències d’uns fets -que desconeixem- que van passar fa 13 anys i que van transformar totalment les vides dels protagonistes i dels personatges absents. Anirem descobrint, doncs, en una tensió creixent, a dos matrimonis benestants, de classe mitja, sense més problemes que els quotidians, a qui els seus fills (ambdós? un d’ells? qui?) trasbalsen el seu equilibri vital. Fets obscurs i tràgics, silenciats i 13 anys després, un retrobament, amb ferides, silencis, algun retret i alhora, comprensió.

Cert, hi ha detalls o subtrames que no acaben d’encaixar o no s’expliquen o jo no he entès (l’animal dissecat? com un dels implicats acaba formant part d’una de les famílies afectades?) però el cert és que la història no et deixa indiferent, la trama avança amb força ritme i interès, la intriga és present i les interpretacions, en general, són molt apreciables i destaca el treball de moviment, gairebé coreogràfic.

 

Més enllà de l’intriga per saber què va passar, Karen planteja reflexions sobre com s’afronten les conseqüències dels actes dels fills. Hi ha redempció sense condemna? És impossible per a uns pares no exculpar sempre els seus fills? Faran tot el possible perquè surtin el millor parats possible i eludeixin les conseqüències dels seus actes? Quins sacrificis faran per ajudar-los?

KAREN és la nova obra d’Ever Blanchet dirigida per Marta Gil Polo.   

KAREN forma part del cicle "Valors familiars en escena" amb TANCATS de Gai Soler que es podrà veure en aquesta mateixa sala al juliol. Les dues peces reflexionen sobre el comportament ètic i moral a l’interior de la institució familiar en la societat contemporània.

KAREN relata la vida de dues famílies que comparteixen destí. Un fet del passat que mantenen ocult, els va obligar a enviar els fills a països sense conveni d'extradició amb Espanya. Quan nosaltres ens endinsem en l’obra han passat tretze anys d’aquells fets.

L'Andreu (Armand Villén) és policia i pare del Nil. La seva dona Tena (Maria Clausó) acaba d’arribar de visitar el seu fill que viu a Colòmbia i es pare de dues filles.

El Mario (Pep Planas) és metge i viu a Austràlia amb el seu fill Marc. Està separat de la seva dona, la Carla (Isabelle Bres) que viu a Barcelona amb l'Abel (Carles Pulido) un noi lleidatà, d'ascendència marroquina, a qui ha afillat.

La Carme (Isa Mateu) és infermera i amiga de les dues famílies.

Com veieu un argument força embolicat, que a nosaltres ens va semblar massa irreal i sobretot a la primera part de la representació ens va fer perdre l'oremus, perquè no enteníem gairebé res, però ...

... segons explica l'Ever Blanchet, el text està inspirat en uns fets reals, en saber d'un jutge que no va poder encausar dos adolescents, acusats d'un important delicte , perquè les famílies els van treure del país. I li va fer plantejar-se les preguntes:

Faries qualsevol cosa pel teu fill?

Podem moure al nostre gust la línia que separa el bé del mal?? en aquest cas, serem sempre bones persones??

KAREN està plantejat com un thriller que indaga en els límits morals i explora la responsabilitat de la família en la sobreprotecció dels fills, així com la pervivència dels valors masclistes en el si d'ambdues famílies.

Un relat que comença pel final, amb la tornada d'en Mario a Barcelona. Encara no sabem quins són els fets que han afectat les seves vides en una primera part, on només coneixem els personatges, amb una posada en escena efectista que juga amb les cadires i les llums. Una intriga que quedarà resolta quan la trama retrocedeix tretze anys en el temps i som coneixedors dels fets que ho van canviar tot a les dues famílies.

El text obre també un espai de reflexió sobre els comportaments masclistes de la societat actual, i que poden derivar en episodis de violència de gènere. Tot i això, nosaltres creiem que peca una mica de massa "moralista" especialment en el tema de les relacions sexuals.

La manca de valors fonamentals i la insuficient confiança entre pares i fills que permetin ajudar l’orientació en l’àmbit de la intimitat i les relacions afectives i sexuals.

Marta Gil Polo ha dirigit la proposta amb la col·laboració de Daniel Cuello-Esparrell i amb l'escenògraf Jordi Bulbena ens presenten un espai no realista amb una taula gran al centre i sis cadires situades delimitant l'espai, des d'on els personatges interactuen intercanviant les posicions. Molt encertada aquesta posada en escena que juga a la perfecció amb les llums de Daniel Gener. Els canvis de vestuari ajuden a situar l’acció en el lloc on transcorren els fets.

Ens han agradat totes les interpretacions que perfilen perfectament els diferents personatges destacant per la seva expressivitat la d'Isa Mateu en el paper de la infermera que odia el mes d'agost.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

I si aquella cosa fos greu,...eludiríes les teves responsabilitats?

Dins el Cicle Valors Familiars en Escena que es pot veure al Teatre Gaudí, hi ha programada l’obra “Karen” d’Ever Blanchet. Es tracta d’un thriller inspirat en fets reals que ens fa reflexionar sobre quins són els límits en la sobreprotecció dels fills, i quines són les seves conseqüències.

Dues famílies es veuen obligades a prendre decisions davant d’un esdeveniment tràgic. Son persones amb estudis i per tant no ignoren la gravetat dels fets. Cal actuar ràpid i trobar una sortida.

“Karen” és una reflexió crítica sobre l’ètica i la moral, el bé i el mal, el desig i la voluntat, la raó i la consciència.

Coses que m’han agradat de “Karen”, i coses que no m’han convençut:

Per exemple, la idea argumental m’ha agradat molt, penso que abordar el tema sobre, quins són els límits de la sobreprotecció dels pares envers els fills és molt interessant. Tots els que tenim fills tendim a sobre protegir-los, conscient o inconscientment; “Karen” ens fa replantejar-nos si tot fet és justificable.

M’ha agradat molt la posada en escena. Minimalista i alhora simbòlica.

Pel que fa a les interpretacions m’han semblat una mica desiguals, per un costat hi ha actors que m’han agradat molt la seva manera de treballar el seu personatge, però a la contra, n’hi ha hagut d’altres que els hi falta una mica més de naturalitat.

Que els principals protagonistes siguin els personatges absents a escena m’ha semblat molt original.

Hi ha algunes coses que no les vaig acabar d’entendre, com lo de l’animal dissecat, l’adopció del marroquí o per quina raó també marxa el pare cap a Austràlia.

Reflexió final. Com a mare, no sé que faria si em trobés en el la situació d’aquestes famílies; el que sí sempre he dit als meus fill és que, tots els actes tenen les seves conseqüències, i cadascú de nosaltres és responsable dels seus actes.

Joves incapaços de controlar els seus sentiments i els respectius pares es disputen la culpabilitat a quatre bandes, al Teatre Gaudí. Un thriller del qual en sabem el final només començar i que a poc a poc anem descobrint el perquè de tot plegat. A través d'un text que pots descobrir per on aniran els trets, es va desmantellant la trama d'aquesta obra ambientada a l'actualitat. Navegant per un mar on els prejudicis i els pensaments et poden jugar una mala passada, creus que els teus amics donarien la vida per tu.

Personatges perseguits per una mala decisió, que intenten defensar-se utilitzant arguments en contra dels altres, remarquen la falta de confiança entre pares i fills que creuen que tenen una estreta relació entre ells. Això queda ben reflectit a la posada en escena, on les distàncies entre personatges són més llargues del que és habitual, simbolitzant aquesta fredor dels enllaços que els lliguen. Les relacions es veuran afectades i posaran en ment de tots el preu que comporta mantenir una relació d'amistat.

Obstacles que et trobes pel camí de la vida que te la canvien d'un dia per l'altre i que et situen en escenaris que mai haguessis desitjat arribar. Molt bon recurs de l'espai i les distancies, juntament amb les llums que configuren una visió més fictícia d'aquest text natural. Obrint portes interiors i reclams de canvis de pensaments antics, Karen és el camp de batalla de dues parelles d'amics encobertes per les seves mancances personals.

 

Tota obra de teatre ha de tenir un significat, un objectiu, un tot que justifiqui que els espectadors hagin estat dedicant-li la seva atenció. A vegades, l’objectiu principal és desconcertar al públic, proposar-li una aventura arriscada, diferent, que el faci sortir de l’arquetip de text teatral que coneixem.

Bé, jo no sé quin era l’objectiu de Karen i, després de veure-la, no ho tinc gens clar. La història ens presenta a un home que torna a Barcelona més de 10 anys després que es produís un succés amb el seu fill que el va fer decidir marxar del país amb ell. Torna i es posa en contacte amb la família de qui va ser el millor amic del seu fill, i part implicada del fet, excusant-se per haver marxat i deixar-los sols. A partir d’aquí, coneixem als personatges i acabem, com ja ens pensàvem, descobrint què va passar fa una dècada.

Tot i que l’argument no és el més original, sí que dona la possibilitat d’explorar els personatges i la seva evolució, fent un salt temporal enrere quan ens expliquen què va passar realment. De fet, això és el que s’esperaria, però no és el que s’acaba mostrant. Ens trobem amb uns personatges que, encara que estan definits, queden massa superficials en el còmput de la història. No deixen de ser estereotips de persones, accions, reaccions i pensaments que es poden preveure des de l’inici de l’obra. Algunes tenen un rere fons interessant com el personatge de l’Abel (Carles Pulido), que té un plantejament diferent i una evolució clara, però del qual no se’ns explica res que doni sentit a la seva situació actual, tot ho sobreentenem.

Personatges i diàlegs forçats van succeint al llarg de la trama, creant un text que no t’acabes de creure. Els més versemblants son en Mario (Pep Planas), la Carme (Isa Mateu) i l’Abel, però sempre amb algunes reserves respecte a la formació de la seva història i actitud.

Aquest és el principal entrebanc d’aquesta representació, el seu text i el treball amb els personatges a l’escenari. En canvi, hi ha un gran treball en la posada en escena, la transició temporal, el so i el joc de llums i mobiliari. És una llàstima, perquè amb més claredat al text i uns personatges sota una mirada diferent seria un espectacle força interessant. Al final, queda com un moment confús dalt de l’escenari.