Sinopsi

L’autor més destacat de la dramatúrgia israeliana arriba als escenaris barcelonins amb la història tragicòmica d‘un home que no ha fet res a la vida i que torna a un lloc on no ha passat res des que va marxar.

Krum (un nom que en llengua hebrea significa ‘crosta’) torna a casa després d’un llarg viatge. A la maleta no hi porta cap regal, només roba bruta, però la seva vida no sembla gaire més plena: no s’ha fet ric, no ha trobat l’amor i, per descomptat, tampoc no ha triomfat. En arribar a casa, però, descobrirà que no hi ha canviat res: el seu és un món paralitzat i apàtic que no ha avançat, on ningú no ha desenvolupat cap projecte. Naixements, casaments i funerals són els únics esdeveniments destacables, uns fets que Krum es mira com a espectador passiu, com si fos en un teatre on s’escenifiquen les seves pors i fantasies. Amb un humor esmolat i una ironia de vegades sagnant, Levin retrata un món que potser és el mateix que tots habitem, un microcosmos que ens parla de diferents aspectes de la condició humana.

Durada:
110 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 4

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Estrambòtic retaule de perdedors

Resulta difícil, moltes vegades, trobar un equilibri entre la idea d’insatisfacció de l’ésser humà respecte la seva pròpia existència i la buidor de contingut de l’obra en sí que la vol transmetre. És a dir, quan s’intenta tractar el drama d’una persona que sent que a la vida no passa res d’interessant es corre el risc de contaminar l’espectador d’aquesta sensació envers la història mateixa. Aparentment, Krum té alguna cosa d’això. El text del dramaturg israelià Hanoch Levin presenta un ventall de personatges fracassats des de la mirada d’un protagonista que no ha fet res a la vida i, en retornar als seus orígens, descobreix que allà tampoc sembla haver passat gran cosa des que va marxar. La directora Carme Portaceli, tan encertada amb El president de Thomas Bernhard, intenta aquí dotar al muntatge d’una energia, en certa manera, compensatòria, eficient en part però, certament, falta d’una clara intencionalitat interna. També els actors posen tot el seu talent i recursos interpretatius al servei d’aquesta peça excessivament llarga dels quals destaca un carismàtic Oriol Guinart que atorga al conjunt els millors moments de la proposta. No obstant això, la combinació d’efectes, els canvis de to i de registre, i la indefinició argumental aconsegueixen desconcertar més que entretenir, dilueixen el seu possible missatge i plantegen l’espectacle com un simple conjunt de fragments, en molts casos, inconnexos.

05/12/2014
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Un mosaic desconcertant

A jutjar per la sinopsi, el cartell i quatre coses llegides sobre l'obra i l'autor esperava un espectacle que per a res es correspon amb el que Portaceli ens ofereix a l'escenari. Això, d'entrada, desconcerta. El text, per la seva banda, transita de la comèdia al drama acompanyat per uns personatges que expressen la seva buidor amb paraules buides, grandiloqüents o simplement banals. La directora, per altra banda, il·lustra tota aquesta buidor amb un to que caricaturitza els personatges i que allunya a l'espectador dels veritables drames que se'ns vol mostrar. Molta música, molt moviment, molta coloraina i només tres o quatre moments que realment importen o emocionen. El repartiment és extens i està format per grans actors de la nostra escena, tot i que pel meu gust només Oriol Guinart transcendeix amb l'impagable paper del malalt que no sap si és millor fer esport al matí... o al vespre.

En definitiva, un espectacle que segurament generarà opinions enfrontades, potser perquè ofereix un mosaic de personatges i situacions que, com a mínim, desconcerten.

04/07/2014
Neus Mònico Fernández

Una obra plena de personatges del tot curiosos, que semblen sortits d’una obra de Fellini.
Una obra que ens deixa veure les miseries de l’esser humà,i que en el fons no deixa de ser un retrat de nosaltres mateixos.
Les interpretacions han estat totes fantàstiques.
Personatges i situacions del tot surrealistes, però que ens son del tot conegudes.
El protagonista principal és en Crosta (Pere Arquillué),un home que no ha fet rés a la vida, és un home apàtic i sense ambicions, en el fons és un fracassat.
La Choni (Lluïsa Castells ) d’agradat molt en el seu paper, el d’una dona que no té èxit , que està la soltera i li queda l’última pistonada; el seu personatge to i que ens representa la solitud , m’ha fet riure i l’he trobat molt divertida.
La Rosa Boladeras ens fa el paper de la que ha aconseguit “prosperar” sortint del poble, però que està liada amb un italià (amb el seu paper estereotipat de l’italià sortit, pesat, enganxós…) interpretat magníficament per Jordi Collet.
Els veïns cotilles i aprofitats, la mare protectora, l’ Ansiosa una dona de la que tothom s’aprofita i que està enamorada d’en Crosta, el silenciós que hi és però passa desapercebut (paper que fa de meravella en Ferran Carbajal) i l’afligit (Oriol Guinart) que és l’hipocondríac i que la seva obsessió és a quina hora és millor fer gimnàstica, al matí o a la tarda. L’Oriol ha fet una actuació del tot brillant i divertida.
En definitiva són personatges que es troben en un ambient desgraciat , però que qualsevol petit esdeveniment els hi provoca alegria.
Obra distreta i del tot divertida.

08/07/2014
Llorenç Prats Canals

El text és interessant, la reflexió, no gens novedosa, però està bé. Ara bé, és molt poc teatral per ell mateix i la barreja de monòlegs quasi místics amb situacions i personatges grotescos no hi ajuda gens. Total, que ho ha de fer tot la dramatúrgia, i la dramatúrgia és de centre parroquial, ens deixa sols amb el text i un espai escènic que cadascú se l’ha de muntar com bonament pugui i alguns tics de modernitat, però de modernitat dels anys seixanta. Els actors són molt solvents, però pobrets estan ben abandonats. Si ni l’Arquillué s’arriba a creure el paper (jo tampoc me l’hauria cregut) i hi ha moments que diu d’ofici! Si la directora volia que veiéssim el món que es troba Krumm des dels ulls de Krumm – que trobo que hauria estat el més encertat -, no se’n surt, de lluny. I sinó, que ens explica que volia fer perquè, pels aplaudiments de cortesia, diria que tothom es va quedar com jo.

06/07/2014

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Grec: constel·lacions, whisky, hòsties i crostes

La primera setmana del Grec 2014 ve carregada de propostes teatrals delicioses, d’aquestes que ens tenen una mirada especial del món, i fan que en canviem la nostra. KRUM (EL CROSTA) […]

3 juliol 2014