La bohème

El segle XIX va ser l’explosió del romanticisme i la vida bohèmia va ser un dels temes estrella de molts autors. Henry Murger va publicar a la revista  “Le Corsaire Satan” al 1844  “Scènes de la vie de bohème”, novel·la per entregues d’on el guionista de Pucini va treure tots els personatges i la història de la Bohème. És de destacar però, que la novel·la de Murger no acabava amb la mort de Mimí. Les heroïnes de les òperes de Pucini poden ser dolces i delicades (Mimí, Madama Butterfly) o cruels com Turandot. Hi ha qui ha donat explicacions psicoanalítiques a la personalització d’aquestes heroïnes. El cert és que la Bohème és una de les peces més representades de la història de l’òpera.

Després de la Bohème que vaig veure a NY a l’any 1997 vaig pensar que no es podria millorar la profunditat de l’escenari i l’alçada de les golfes dels amics de Montmartre. L’escenografia tan contemporània d’Àlex Ollé, injustament escridassada per alguns el dia de l’estrena, ha superat totes les Bohèmes que havia vist fins ara. Ollé instal·la l’acció en un edifici d’un barri perifèric d’una gran ciutat on els petits apartaments es comuniquen uns amb els altres formant un conjunt fosc, sòrdid i fred. De lluny només es veuen les finestres il·luminades, simètriques i petites com un rusc. Amb uns venedors ambulants amb la mercaderia per terra s’inicia el segon acte. El moviment de la gent per darrera no fa sospitar la sortida lateral del cafê Momus que de cop dona llum, alegria i vida a l’escenari i s’omple de gent. És l’acte de lluïment per la Musetta, Valentina Nafornita  que és capaç de cantar el seu vals “Quando m’en vo” amb una gran seguretat en la veu. És una Musetta moderna, forta, provocadora i convincent.

El personatge central de l’òpera, la Mimí és interpretada per Anita Hartig amb una notable veu dolça, tendra i amb una potencia controlada segons l’escena i que sap donar emotivitat al moment. El seu company és el tenor Atalla Ayan que surt airós en el seu paper de Rodolfo tot i que en el duo final del primer acte, “O Soave Fanciulla" en alguns moments queda deslluït a sota la potencia dels instruments de vent.

Completa el repartiment Toni Marsol com a Shaunard, Goderdzi Janelidze com a Colline i Roberto de Candia com Marcello. Tots ells i el cor dirigits magistralment per Conxita Garcia van fer de l’estrena de la Bohème d’enguany una nit memorable.

Banlieu és una paraula francesa que serveix per definir l'extraradi o la perifèria de les grans ciutats. I si Àlex Ollé ha decidit actualitzar el drama de Rodolfo i Mimí i portar-lo al segle XXI estava clar que havia de canviar la ubicació, perquè Montmartre no és precisament un barri que puguin permetre's els artistes bohemis. El canvi d'època, tot s'ha de dir, funciona força bé. Sempre hi ha el difícil encaix amb el que es diu i amb parts de l'argument -avui en dia no concebem un enamorament instantani com el de la parella protagonista- però en general el resultat és plausible.

El primer i l'últim acte, amb l'eixam de pisos al fons, funcionen com hauria de ser. L'escenografia d'Alfons Flores, que no amaga l'estructura ni l'engany visual, acaba essent molt efectiva gràcies al magnífic treball d'il·luminació d'Urs Schönebaum. Però, de totes formes, és el segon acte el que crida més l'atenció, com ja és habitual en aquesta òpera. El mercat de Nadal (amb els seus manteros i les seves paradetes de mercat ambulant), la construcció del Cafè Momus, la banda de majorettes, el venedor de globus amb gorra de Pare Nöel, etc... Tot suma per generar l'ambient festiu i bulliciós que perseguia Puccini. Fins i tot l'estructura horitzontal i atapeïda del Cafè ens pot recordar les escenes corals d'algunes pel·lícules de Blake Edwards... El resultat, efectiu i màgic. Sobretot quan sona els vals de Musetta i el teatre sencer es transforma per la música del gran compositor italià.

En el torn que em va tocar, Giorgio Berrugui i Maria Teresa Leva van assumir els rols principals. Ell va anar guanyant a mesura que avançava la peça, mentre que ella es va mostrar més segura en tot moment i va destacar principalment en els solos. Tots els amics de Rodolfo van tenir un resultat més que correcte, i Katerina Tretyakova va ser la Musetta que tots esperàvem. El final del segon acte va ser d'ella, com era d'esperar.