La Bohème, en concert

Sinopsi

La Bohème és, sens dubte, una de les òperes més estimades del públic, des del mateix moment de la seva estrena, que fou el 1r de febrer de 1896 en el Teatro Regio de Torí, sota la batuta del gran Toscanini. Ben aviat va sortir d’Itàlia, el juny del mateix d’any, quan va viatjar a Buenos Aires. L’estrena espanyola va tenir lloc el 10 d’abril de 1898, en el Gran Teatre del Liceu. La bohème s’estructura en quatre actes, sent els autors del llibret Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, que van parar bojos degut a les exigències de Puccini, un compositor molt intervencionista pel que fa als llibrets, durant el llarg període de creació de l’òpera, que va durar uns tres anys. La font d’inspiració fou francesa: la novel·la per entregues, o fulletó, Scènes de la vie de bohème, d’Henry Murger, publicada en el diari parisenc “Le Corsaire”, entre el 1847 i el 1849. Aquesta novel·la contenia molts apunts autobiogràfics de Murger i va originar no tan sols l’òpera de Puccini sinó una altra de Leoncavallo, amb el mateix títol, estrenada l’any següent a La Fenice de Venècia i ràpidament caiguda en l’oblit davant l’obra mestra del compositor de Lucca.

Efectivament, Puccini va crear, probablement (dic probablement perquè això va a gustos), la seva millor òpera. La història, si la veiem sense música, està bé, té un cert ganxo, però li falta quelcom. Ara bé, quan la vesteixes amb la meravellosa partitura de Puccini, la cosa canvia radicalment. És una música que caracteritza i defineix cada personatge a la perfecció. Això Puccini ho fa amb mà de mestre. I val a dir que mai decau el seu interès ni la seva qualitat: des de la primera nota transporta l’espectador en braços i el convida a implicar-se en la trama. En el segon acte, fàcilment un es veu entre la multitud de gent que passeja pels carrers de París durant la nit de Nadal. El primer acte comença vigorós, amb un retrat de la miserable vida dels bohemis, per acabar amb el cim romàntic de la trobada de Rodolfo i Mimì; el segon acte és un veritable fresc col·lectiu, amb una bona dosi de comèdia; el tercer, de música molt subtil, ens porta cap els mals temps, fins a la porta de la tragèdia; el quart camina ràpid fins a la conclusió amb una de les millors escenes de mort de tot el repertori, realment emotiva.