La colección

Si em demaneu que defineixi l'obra de Mayorga en una sola paraula, aquesta seria genialitat. Per mi, i sense cap mena de dubte Mayorga és un dels millors escriptors que tenim al nostre país. És excepcional. Tot el que he vist d'ell m'ha fascinat: El chico de la última fila, Himmelweg, El cartógrafo, brutals!

Els seus textos són excel·lents, brillants, Intel·ligents, amb tocs filosòfics i molt dramatúrgics. Personalment, sento una gran admiració per la seva peculiar manera d'escriure, tant en la seva forma, com en el contingut. M'agrada el misteri, intriga i ambigüitat que s'amaga rere les seves obres, i també el fet de no poder deixar de pensar, donar-hi voltes i comentar l'obra durant dies i dies.

La colección és una obra molt ben escrita, profunda, commovedora, molt humana, amb uns personatges molt vulnerables, que es mouen pel desig, el sacrifici i l'emoció.

El text és senzillament sensacional, brillant, excel·lent. Un text molt difícil, amb molta dramatúrgia, farcit de frases que ens conviden a pensar i reflexionar, com "La colección es un libro escrito con frases de otros", "Cada cosa contiene el tiempo depositado en ella y la colección el tiempo entre sus cosas", "Todos tenemos una colección secreta" o la de "Hacer justicia a las cosas" molt repetida al llarg de l'obra.

I és que Mayorga utilitza la metàfora per parlar-nos d'allò que és important. De fet, tota l'obra és una gran metàfora, des de l'espai escènic a la posada en escena; la mateixa col·lecció és una metàfora. És una col·lecció amb un sentit diferent. De fet, la col.lecció no és el més important, sinó la manera en què es van recollint les diferents peces d'aquesta col.lecció.

Tot és molt enigmàtic, el contingut de les caixes, els personatges. Simplement sensacional!

La colección és una obra d'una gran riquesa lingüística i al mateix temps és ple de silencis amb un valor extraordinari, un silènci equiparable a les paraules.

La colección és realitat i ficció.

L'espectacle està protagonitzat pel prestigiós actor José Sacristán, Ana Marzoa, Zaira Montes i Ignacio Jiménez.

Les caixes d'aquesta col·lecció són plenes de desitjos, moments, secrets, records i oblits, de nostàlgia, de vivències personals i universals, de coses materials i immaterials.

La colección tracta sobre el sentit del pas del temps i de les experiències viscudes, no tan sols de les personals, sinó de les de la humanitat en conjunt. El llegat és la col·lecció més valuosa dels éssers humans.

No us la perdeu!

"Era necesario que alguien hiciese la colección"
"Si algún día, dentro de un millón de años, un ser capaz de pensar y de sentir encuentra la colección, sabrá que es la humanidad y qué podría haber sido"
"La colección contiene todo lo que eres y todo lo que no eres"

Juan Mayorga

Juan Mayorga és potser un dels dramaturgs en llengua castellana més coneguts i més prestigiosos de les últimes dècades. Va estudiar filosofia i matemàtiques –dos temes que influeixen en la seva personalitat artística i la seva escriptura-, va començar a escriure teatre per a grups com El Astillero, La loca de la casa o Animalario i va acabar per estrenar al Centro Dramático Nacional, a la Compañía Nacional de Teatre Clásico o La Abadia, de la que és actualment el seu director. El 2018 ingressa a la Real Academia Española, on ocupa el seient M.

De Mayorga hem vist aquí infinitat d’obres, quasi sempre en muntatges que venien de Madrid... però també en muntatges produïts aquí, com Himmelweg o El chico de la última fila. Ara ens arriba directament de La Abadía La colección, un text que s’identifica ràpidament amb el conjunt de la seva obra, sobretot pels temes tractats i per les corrents filosòfiques que el recorren de dalt a baix. El text parla d’un matrimoni d’avançada edat que vol deixar la seva prestigiosa col·lecció d’art a algú que sàpiga valorar-la i conservar-la. L’obra, per tant, ens parla del llegat, de la responsabilitat, de les històries que hi ha darrera de cada cosa i també de cada persona... Ens parla de la humanitat i del sentit de l’existència, com en tantes altres peces de l’autor madrileny.

El muntatge opta per un aire de thriller que li va molt bé, però que potser pot defraudar als que busquin respostes concretes o una explicació raonable dels esdeveniments. A Mayorga li importa el clima i el tema del que vol parlar, però no tant la història... ni els personatges, encara que això pugui semblar excessiu. És per tots aquests elements que l’obra potser pot fer-se feixuga en alguns passatges, i resultar massa críptica en altres. La seva estructura de llargs diàlegs a dos tampoc acaba d’ajudar.

La interpretació dels veterans José Sacristán i Ana Marzoa és el principal reclam de l’espectacle, sobretot perquè els dos actors ens regalen un recital polit i detallat. Només l’escena final, plena de misteri i nostàlgia, ja valdria el preu de l’entrada. Llàstima que no totes les actuacions tinguin el mateix nivell ni que la història arribi a tothom amb la mateixa intensitat. Tot i així, és un espectacle que cal veure i que inicia amb segell de qualitat la temporada del Romea.

Que la vida és una successió de moments i decisions és un fet que es va aprenent amb els anys. De la mateixa manera, es va prenent consciència que, a vegades, perdre vol dir guanyar i que, en realitat, només allò que remou a l’ésser humà val la pena.

El text de Juan Mayorga presenta a un matrimoni gran que busca hereu o hereva per a la seva col·lecció. És per això que concerten una cita amb una dona a qui li faran un examen per saber si n’és mereixedora. Ella, per la seva banda, encara que amb certa curiositat, té en ment un altre objectiu.

José Sacristán protagonitza i lidera aquesta obra juntament amb Ana Marzoa. Son les seves interpretacions l’autèntic atractiu d’aquest text, que, tot i amb una premissa interessant, es perd en el viatge narratiu que no arriba a recuperar-se. Amb un fil conductor que passa per reflexionar sobre el curs vital de cadascú, la construcció dels personatges és una mica supèrflua, es veuen algunes de les seves virtuts i defectes, però no s’acaba de conèixer a cap d’ells ni les seves motivacions reals.

Sacristán, amb la seva potent veu, s’imposa a l’escenari amb un pes tronador que hipnotitza i meravella a parts iguals. Navega a través del seu personatge amb intel·ligència i bon gust, destacant en la mesura justa que es necessita per a la trama. Al seu costat, Marzoa li roba en algun moment el focus, elegant i amb una naturalitat increïble, es converteix en una narradora que embadaleix al públic en cada intervenció.

Es tracta d’una oportunitat excel·lent per gaudir de l’ofici de Sacristán i Marzoa, de la seva química i entesa dalt de l’escenari.