La discreta enamorada

Sempre és un luxe gaudir d'una companyia amb mitjans, tant materials com de tècnica, com és la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico, perquè ja de partida, saps que qui ha estat triat i triada per formar part de la mateixa té un talent i una disciplina que ben dirigida, pot donar molt de si mateix. I així succeeix amb La discreta enamorada, de la mà de Lluís Homar, del qual també podem gaudir en escena. La companyia ens presenta una versió al més pur estil Segle d'Or (amb els seus apuntadors, amb regiduría per l'escenari...), però amb el toc personal d'aquesta jove companyia, que afegeix llums de neó, música en directe i un vestuari que em va semblar tot un encert, donant-li un toc poètic al que ja de per si mateix és una obra en vers.

L'elenc, en format bastant coral (els i les artistes que tenen papers amb text, perquè hi ha diversos d'ells que només tenen alguns moments de cant o de tocar algun instrument), està a l'alçada del text i sobretot a l'alçada del vers. No és gens fàcil recitar un text així, fer-lo amè, que arribi i que sigui comprensible. I les riallades no deixaven de sonar al pati de butaques. Malgrat ser una obra bastant llarga, no es fa pesada en cap moment, ja que té gran dinamisme i utilitzen molt bé tots els recursos que estan al seu abast. Esment especial també mereix l'escenografia, senzilla, amb un teatre que poguéssim pensar que està "a mig fer", com si encara ens mostressin assajos, però que és molt efectiva.

Era la primera vegada que gaudia d'un clàssic de Lope versionat per la Jove de Teatre Clàssic i m'han sorprès gratament, per repetir!

Celebrar que ens arribi la Compañía Nacional de Teatro Clásico a Barcelona és celebrar l'anomalia que per les dinàmiques culturals del país sovint ens priva a tots els que no vivim a Madrid de gaudir d'aquesta excepcional institució estatal que revisita constantment el patrimoni escènic espanyol, especialment del Segle d'Or. El Teatre Romea ha establert una feliç aliança amb Lluís Homar, qui dirigeix la CNTC, i que l'any passat ens va oferir Lo fingido verdadero, una peça de caràcter més reflexiu i espiritual, i que enguany han optat per La discreta enamorada. Aquesta comèdia clàssica d'embolics, amors fugaços, equívocs i fregolisme és un valor tan segur com el tipo fijo que aconsellaven els assessors hipotecaris passats de voltes de la televisió. Perquè? El vers és preciós, la mecànica interna de la comèdia infal·lible i les interpretacions, meravelloses sense excepció, i excepcionals quan parlem de Lluís Homar i Montse Diez. La posada en escena, que no repara en "gasto", genera moments de gran bellesa estètica amb l'amplíssim repartiment –a qui, per cert, podrien treure més partit–, que inclou intèrprets, tècnics i músics, que, com al Segle d'Or, trenquen la quarta paret o s'arrenquen amb música en directe, coreografies discotequeres o versions de Sílvia Perez Cruz. Però que l'aparença no ens enganyi, malgrat les llums estroboscòpiques i el vestuari que modernitza els looks de fa 500 anys, la classicor impera en aquesta comèdia. Una bona oportunitat per veure un valor segur!

La Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico presenta un dels grans clàssics de Lope de Vega, i ho fa de la mà de Lluís Homar, que aquest cop actua i dirigeix. Si l’any passat ens portaven un drama tan peculiar com Lo fingido verdadero, també de Lope, aquest cop li toca el torn a una de les comèdies més clàssiques i conegudes del dramaturg. Una comèdia d’embolics frenètica i quasi fundacional, amb tot el que li escau: malentesos, canvis d’identitat, confusions, travestisme, etc. Una peça amb versos extraordinaris i sentències d’aquelles que encara serveixen a dia d’avui.

Homar ha optat per modernitzar la peça a base de crear una mena d’assaig obert (tècnics i apuntadors passegen per l’escena), amb un vestuari anacrònic, una banda que toca de tant en tant i un enorme cartell de neó que posa HOPE, així en anglès... sense cap mena de vergonya. Una sèrie de recursos que lluny d’aportar novetat acaben resultant absolutament previsibles i una mica gastats. Tot i així, no es pot objectar res a la forma de dir el vers, a les interpretacions de quasi tot el repartiment i a la manera en que el director aconsegueix dotar de ritme a més de dues hores (seguides) d’embolics sense fre. Un reconeixement a part mereixen el mateix Homar i Montse Díez, responsables de dos dels papers veterans de la funció. Tot un encert.

La Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico estrena nueva promoción con una de las comedias de enredos más conocidas de Lope de Vega. Una gran oportunidad para mostrar todo el potencial dramático de este joven elenco que, además de recitar fabulosamente el texto original de 1604, también se atreven con la música en directo. Cabe destacar la versión Vestida de nit, de Silvia Pérez Cruz, además de las composiciones originales.

Se suele decir que la comedia permanece peor que la tragedia, que resulta menos universal, porque está fuertemente anclada a su contexto espacial y temporal. No obstante, con obras como esta recordamos que, aunque eso pueda ser cierto en relación al contenido, las estructuras y mecanismos de la comedia siguen siendo los mismos: malentendidos y equívocos llenos de ironía dramática, suplantaciones de identidad, incongruencias e inaptitudes de personajes hacen que la carcajada del público siga sonando como en aquellos corrales de comedias.

El montaje, dirigido por Lluís Homar, que también interpreta un papel, es fiel al estilo del teatro del Siglo de Oro, con su apuntador en escena, su ruptura frecuente de la cuarta pared para que el personaje pueda evidenciar sus intenciones al público y los versos originales que para el público contemporáneo no habituado exigen un mayor esfuerzo de atención. El texto parodia las normas morales de aquella sociedad y es un alegato al amor y al deseo. Unas enormes letras lumínicas en el escenario dicen HOPE, esperanza en inglés, recordándonos que hace cuatro siglos LOPE ya utilizaba el teatro para soñar y reivindicar con entusiasmo la tan ansiada libertad de amar, aunque todavía hoy en día haya personas que la quieran restringir.