La dona del tercer segona

Després de la magnífica interpretació d'Àurea Márquez, en “M’hauríeu de pagar” de Jordi Prat i Coll que vam veure farà uns mesos a la Sala Atrium, l’actriu torna a regalar-nos una interpretació memorable amb “La dona del tercer segona”, un monòleg escrit per Víctor Borràs Gasch i dirigit per Ivan Benet.

Una dona parla als seus veïns i els demana un favor. Es tracta d’un favor incòmode, un favor difícil de ser concedit. No saps si riu o plora. Està nerviosa. Li és molt difícil explicar-los i fer-los entendre la seva situació. Encara que no ho sembli, hi ha coses que tenen una explicació, i encara que no vingui de gust d’explicar-les cal fer-ho, perquè de vegades el que veiem o escoltem tenen un perquè o una història al seu darrera i cal ser explicsdes per tal de ser enteses. La dona del tercer segona, es diu Raquel , està separada i té un fill de 22 anys.

 “La dona del tercer segona”  descriu molt bé la falta que hi ha de coneixença sobre el tema de la salut mental i la dificultat d’integració del propi afectat tant a nivell social com personal. Parla sobre les persones que pateixen alguna malaltia mental i de l’estigmatització d’aquestes, tant a nivell personal, familiar i social (per la falta de coneixement). Ens parla dels conflictes familiars; de quan la mateixa família, per causa de l’estigma, sent vergonya i fins hi tot amaga la malaltia, la nega. Parla d’enfrontaments i discussions familiars, que moltes vegades desencadenen en ruptures insalvables. Parla de la dificultat de canalització i gestió a nivell de parella. Parla de les dificultats d’atenció en serveis sanitaris, de la falta de recursos i ajudes, del fet d’empastillar als malalts sense tenir-ne un diagnòstic clar per falta de recursos (personal i hores) . Parla d’etiquetes, prejudicis, discriminació, aïllament i estigmatització, i de la utilització d’insults en els estigmes. Parla de la gent que es sent incòmoda amb aquestes persones, evitant creuar-se amb elles, ignorar-les i allunyar-les en comptes d’ajudar-les. De la falsedat de les persones. Del fet de sentir-se culpable, de no sentir-se entès i sentir-se jutjat.

 “La dona del tercer segona”  és un crit de desesperació i un acte d’amor immens d’una mare que pateix.

La força de la paraula, la força de les emocions i una magnífica interpretació han fet d’aquest muntatge un imprescindible teatral.

És molt interessant i del tot necessari textos com aquest per sensibilitzar a la gent i fer-los entendre el que es pateix quan es conviu amb algú que té una malaltia mental i la gent jutja sense saber de la missa la meitat.

Una reunió de veïns de l’escala. La Raquel, que mai participa d’aquestes reunions perquè no té temps –ni ganes-, aprofita el torn de precs i preguntes per intervenir i posar en coneixement de la resta la seva situació. Nerviosa al principi i amb dificultats per posar en ordre les seves idees, comença la seva exposició feblement, però a mesura que avança la seva narració es consoliden les seves paraules i posa fermesa en allò que vol explicar: el seu fill és el responsable del trencament de les bústies noves. Però això, només és l’inici de tot.

Actuant com a veïns d’aquesta escala, el públic entoma el monòleg de la Raquel, interpretada per Àurea Márquez, amb una incertesa que a poc a poc es va convertint en incomoditat. Perquè ella primer explica què ha fet el seu fill, però acaba exposant una situació que mostra les vergonyes de més d’un veí.

Márquez és qui fa funcionar aquest text de principi a fi. Amb el seu posat nerviós i indecís a l’inici, se’ns intueix una dona que amaga una realitat difícil. A mesura que ens narra el perquè de la seva compareixença, va exposant la seva vida i tot allò amb el que ha hagut de conviure al llarg dels anys i que l’han convertit en la persona que és avui dia, en la mare lluitadora que una vegada més intenta buscar el millor pel seu fill. Tot i que aquesta realitat ens colpeja a cada paraula de Márquez, es tracta d’una exposició subtil i ben tramada, amb algun entrebanc, que ens fa viatjar a través dels seus sentiments i emocions, les seves preocupacions i els seus neguits.

Un text al qual potser costa entrar al principi, però que va engolint al públic, no només amb les paraules sinó també amb l’ajuda d’un material audiovisual que fa més accessible l’imaginari que se’ns presenta. L’explosió emocional que pateix la protagonista amb l’avançament de la seva narrativa és proporcional a la incomoditat que provoquen les seves paraules acusadores cap els veïns (el públic).

Es tracta d’un exercici valent i difícil que vol mostrar l’estigma que pateixen les persones amb malalties mentals per culpa del desconeixement i la manca d’empatia. Víctor Borràs Gasch en aquest text no fa pedagogia d’aquestes malalties, sinó que posa el focus en com la societat defuig i marca a les persones que les pateixen, sense voluntat per comprendre-les o ajudar-les a tenir una vida millor. I aquí també entra el sistema sanitari i la seva precarietat a l’hora de tractar aquestes persones. I és que, com diu la Raquel clarament en un moment del seu monòleg: només es miren bé les ferides visibles.