La dona del tercer segona

Després de la magnífica interpretació d'Àurea Márquez, en “M’hauríeu de pagar” de Jordi Prat i Coll que vam veure farà uns mesos a la Sala Atrium, l’actriu torna a regalar-nos una interpretació memorable amb “La dona del tercer segona”, un monòleg escrit per Víctor Borràs Gasch i dirigit per Ivan Benet.

Una dona parla als seus veïns i els demana un favor. Es tracta d’un favor incòmode, un favor difícil de ser concedit. No saps si riu o plora. Està nerviosa. Li és molt difícil explicar-los i fer-los entendre la seva situació. Encara que no ho sembli, hi ha coses que tenen una explicació, i encara que no vingui de gust d’explicar-les cal fer-ho, perquè de vegades el que veiem o escoltem tenen un perquè o una història al seu darrera i cal ser explicsdes per tal de ser enteses. La dona del tercer segona, es diu Raquel , està separada i té un fill de 22 anys.

 “La dona del tercer segona”  descriu molt bé la falta que hi ha de coneixença sobre el tema de la salut mental i la dificultat d’integració del propi afectat tant a nivell social com personal. Parla sobre les persones que pateixen alguna malaltia mental i de l’estigmatització d’aquestes, tant a nivell personal, familiar i social (per la falta de coneixement). Ens parla dels conflictes familiars; de quan la mateixa família, per causa de l’estigma, sent vergonya i fins hi tot amaga la malaltia, la nega. Parla d’enfrontaments i discussions familiars, que moltes vegades desencadenen en ruptures insalvables. Parla de la dificultat de canalització i gestió a nivell de parella. Parla de les dificultats d’atenció en serveis sanitaris, de la falta de recursos i ajudes, del fet d’empastillar als malalts sense tenir-ne un diagnòstic clar per falta de recursos (personal i hores) . Parla d’etiquetes, prejudicis, discriminació, aïllament i estigmatització, i de la utilització d’insults en els estigmes. Parla de la gent que es sent incòmoda amb aquestes persones, evitant creuar-se amb elles, ignorar-les i allunyar-les en comptes d’ajudar-les. De la falsedat de les persones. Del fet de sentir-se culpable, de no sentir-se entès i sentir-se jutjat.

 “La dona del tercer segona”  és un crit de desesperació i un acte d’amor immens d’una mare que pateix.

La força de la paraula, la força de les emocions i una magnífica interpretació han fet d’aquest muntatge un imprescindible teatral.

És molt interessant i del tot necessari textos com aquest per sensibilitzar a la gent i fer-los entendre el que es pateix quan es conviu amb algú que té una malaltia mental i la gent jutja sense saber de la missa la meitat.

Aquesta obra de Víctor Borràs amb producció de Teatre Nu sobre la malaltia mental, es va estrenar al Grec 2021 a la Sala Atrium. Fa segona temporada després d’haver girat per tot Catalunya i continua omplint l’Espai Texas.
És un text molt ben estructurat en el que una mare que conviu amb un fill diagnosticat de malaltia mental es despulla emocionalment davant de la comunitat de veïns. Em recorda la figura de la mare de Stabat Mater interpretada per l’insuperable Montserrat Esteve. Són mares desesperades per una preocupació constant, inalterable o progressiva. En aquest cas, la direcció d’Ivan Benet troba el ritme adequat dirigint magistralment un monòleg difícil que la mare, una sublim Àurea Màrquez resol amb nota alta. No oblidaré mai el paper de la Màrquez a Pedra de Tartera de Maria Barbal al TNC que la va fer guanyadora l’any 2011 del Premi Memorial Margarida Xirgu per aquesta obra.
A la dona del tercer segona és una dona treballadora sense parella (els homes amb certa freqüència desapareixen quan hi ha problemes). Comença demanant perdó en una reunió de la comunitat de veïns per algun inconvenient que el seu fill ha creat a la comunitat. És un discurs contingut, amb un llenguatge esforçat per poder entrar en una reunió a la que no hi acostuma a participar. Després va parlant dels seus problemes i amb un crescendo suau però contundent va apareixent l’angoixa, la desesperació, i amb ella, la desviació de les culpes cap als altres: als amos del bar que no deixen entrar al noi degut al seu estat, al psiquiatre que li dona un tractament que el deixa atontat, a la sanitat pública, a la treballadora social i a tots aquells que no pateixen com ella i que la fan sentir sola. Entremig de la descripció de tots els motius d’angoixa i patiment hi ha històries del noi molt tendres que la dona va repetint com un mantra. El clímax arriba amb un gir de guió, un crit desesperat i la tensió baixa bruscament amb un “Bona nit a tothom”.
El text de Borràs és un clam a la solidaritat per les persones amb disfuncionalitat mental, un crit d’ajuda a la gent més propera, una demanda de comprensió que ha estat capaç d’arribar a l’ànima i als ulls de tot el públic.

L’ Àurea Márquez interpreta magistralment la Raquel, una veïna de l’ escala que mai no es relaciona. És un personatge estrany, sempre distant, enfurismada en les seves coses, un ésser sense interès.

Avui hi ha reunió d’escala i paradoxalment s’ha ben plantat enmig del vestíbul aprofitant la ocasió, per demanar-los un favor en un darrer intent d’ ajut desesperat.

El seu discurs és neguitós, ple de daltabaixos emocionals, conscient que el que els ha de dir no és fàcil d’explicar i encara menys d’entendre.

L’obra treu a la palestra la injustícia en què es tracten les malalties mentals, la manca de recursos sanitaris i la minsa professionalitat que hi comporta. I ens emmiralla amb una societat que jutja constantment el comportament dels altres sense més.

El personatge va agafant cos a mesura que es desenvolupa la acció. L’ Àurea omple l’escenari únicament amb la seva presencia entonant un monòleg d’ hora i escaig que se’ns antulla cru i directe. L’escenografia és ella i el seu patiment i a voltes unes diapositives d’un noi de 22 anys que es passa els dies tirat al llit o davant el televisor amb la mirada perduda.

I de sobte et trobes immers en la reunió i en el discurs, atònita, compadint-te de la veïna apàtica de qui amb prou feines sabies fa poc més de mitja hora... i entens la magnitud de la tragèdia en que conviu. I surts de la funció amb un mix de pensaments que et ballen i et bullen pel cap, amb la ràbia i la tristor d’ anar massa a la nostra i molt poc a la dels altres.

Ivan Benet dirigeix una història creada pel Víctor Borràs engendrada per a mobilitzar consciencies. I ho fa.

L’obra es representa aquests dies a l' Espai Texas.

 

 

 

 

Una reunió de veïns de l’escala. La Raquel, que mai participa d’aquestes reunions perquè no té temps –ni ganes-, aprofita el torn de precs i preguntes per intervenir i posar en coneixement de la resta la seva situació. Nerviosa al principi i amb dificultats per posar en ordre les seves idees, comença la seva exposició feblement, però a mesura que avança la seva narració es consoliden les seves paraules i posa fermesa en allò que vol explicar: el seu fill és el responsable del trencament de les bústies noves. Però això, només és l’inici de tot.

Actuant com a veïns d’aquesta escala, el públic entoma el monòleg de la Raquel, interpretada per Àurea Márquez, amb una incertesa que a poc a poc es va convertint en incomoditat. Perquè ella primer explica què ha fet el seu fill, però acaba exposant una situació que mostra les vergonyes de més d’un veí.

Márquez és qui fa funcionar aquest text de principi a fi. Amb el seu posat nerviós i indecís a l’inici, se’ns intueix una dona que amaga una realitat difícil. A mesura que ens narra el perquè de la seva compareixença, va exposant la seva vida i tot allò amb el que ha hagut de conviure al llarg dels anys i que l’han convertit en la persona que és avui dia, en la mare lluitadora que una vegada més intenta buscar el millor pel seu fill. Tot i que aquesta realitat ens colpeja a cada paraula de Márquez, es tracta d’una exposició subtil i ben tramada, amb algun entrebanc, que ens fa viatjar a través dels seus sentiments i emocions, les seves preocupacions i els seus neguits.

Un text al qual potser costa entrar al principi, però que va engolint al públic, no només amb les paraules sinó també amb l’ajuda d’un material audiovisual que fa més accessible l’imaginari que se’ns presenta. L’explosió emocional que pateix la protagonista amb l’avançament de la seva narrativa és proporcional a la incomoditat que provoquen les seves paraules acusadores cap els veïns (el públic).

Es tracta d’un exercici valent i difícil que vol mostrar l’estigma que pateixen les persones amb malalties mentals per culpa del desconeixement i la manca d’empatia. Víctor Borràs Gasch en aquest text no fa pedagogia d’aquestes malalties, sinó que posa el focus en com la societat defuig i marca a les persones que les pateixen, sense voluntat per comprendre-les o ajudar-les a tenir una vida millor. I aquí també entra el sistema sanitari i la seva precarietat a l’hora de tractar aquestes persones. I és que, com diu la Raquel clarament en un moment del seu monòleg: només es miren bé les ferides visibles.