T de teatre: La dona fantasma

Un pròleg, quatre monòlegs, un epíleg i una escena final conformen l’estructura de La dona fantasma, el nou espectacle de la companyia T de Teatre, que en aquesta ocasió ha estat escrit i dirigit el dramaturg argentí Mariano Tenconi Blanco. Som als anys setanta, i quatre mestres d’escola expliquen un episodi vital que les vincula a cadascuna amb un fantasma: una amant argentina, una mare morta, una companya sentimental i una actriu afusellada.

La música en directe, a càrrec de Joan Palet (violoncel) i Rafel Plana (piano), crea un ambient acollidor i discret que acompanya les actrius en tot moment i dona unitat al conjunt de l’obra. En aquest ordre,  Marta Pérez capta l’atenció i l’empatia del públic interrogant-se sobre què és la vida, Mamen Duch arriba al cor de l’espectador amb la descripció del vincle maternofilial, Àgata Roca es llueix amb un joc lingüístic molt ben treballat i aconseguit i Carme Pla arrenca rialles còmplices en els moments més expressius.

Una ideal escenografia de fusta, moderna i austera alhora, serveix de fons per a les projeccions i permet un cert moviment a les intèrprets. Només se’n prescindeix a l’escena coral de clausura, que es desvia notablement de la línia dels monòlegs —no tots quatre amb la mateixa força dramàtica, per cert— però queda compensada per la interacció entre les actrius, que clouen el muntatge amb la signatura T de Teatre.

El primer que hem de tenir en compte a l’anar a veure l’últim muntatge de les T de Teatre és que ens enfrontarem a una obra més conceptual que argumental. A l’igual que amb aquell Premis i càstigs de l’any 2015, la companyia s’arrisca a fer un teatre que no segueix les premisses més comercials i que busseja en conceptes com el teatre, la mort o l’educació. És cert que es parteix d’un lloc comú –un col·legi de nenes als anys setanta- i que els personatges tenen un lligam entre si, però l’estructura està pensada com a petits monòlegs individuals per acabar, finalment, en una mena d’exercici d’espiritisme que proporciona un final bellíssim... És una estructura que pot provocar certa estranyesa, tot s’ha de dir, i fins i tot pot semblar descompensada i un pèl capriciosa, però tal com dèiem abans si deixem de buscar-hi una lògica argumental acabarem trobant el que tots cerquem... el teatre.

Una altra de les coses que més s’ha comentat és que la companyia tornava als seus orígens, quan feien espectacles que contenien petites històries individuals sota un paraigües comú (Petits contes misògins, Homes, Criatures). Penso que hi pot haver alguna cosa de tot això, però també crec que aquests són uns monòlegs més madurs, més matisats i amb molt més pes del que pugui semblar a simple vista. També hi ha una maduresa interpretativa molt més gran per part de les quatre actrius, que ens ofereixen quatre petits recitals de gran qualitat. El primer, que ve de la ma de Marta Pérez, ens remet d’alguna manera a La veu humana, de Cocteau, i és potser el més visceral i emocional de tots. Després ve Mamen Duch amb una reflexió –entre nostàlgica, divertida i escatològica- sobre l’amor materno-filial. I ja per últim, tenim el monòleg quasi epistolar d’Àgata Roca sobre la llibertat d’estimar, i el fantasmagòric i al·lucinat de Carme Pla en un fragment que enllaça amb l’escena final...

I com a embolcall de tot això, un acompanyament delicat i en directe dels músics Joan Palet i Rafel Plana, i una interessant i arquitectònica escenografia d’Alejandro Andújar. De fet, l’escala que ha construït dona molt de joc i llueix com un calidoscopi quan s’il·lumina o s’hi projecten imatges. Només caldria dir que des de la dreta de platea hi ha coses que es perden i que queden ocultes per un tema d’angle. És un petit aspecte que potser hauria calgut tenir en compte.

Els malabarismes de T de Teatre són de mèrit. Després d’una trajectòria de trenta anys sobre els escenaris, segueixen donant gasolina a la seva habitual inquietud exploratòria i es mouen d’una zona de confort plena de tòpics que, com a tals, són injustos i que alimenten l’etiqueta (que també ven entrades, i que duu segur molta de la seva audiència actual) de companyia de comèdia i de riures. La dona fantasma, el text de l’argentí Mariano Tenconi Blanco, que també dirigeix el muntatge, no és cosa fàcil. Transita pel delicat fons psicològic de les persones, i ens en mostra la seva part oculta, els esperits que hi habiten, els somnis, els desitjos i els anhels, les frustracions, la moral, la ràbia i el desencís. S’estructura en quatre monòlegs amb un nexe comú: la motxilla personal de quatre mestres a finals dels anys setanta. Les transicions expliquen aquest lligam, que finalment s’evidencia en una escena final grupal i pretesament àgil, més propera a l’estil de la companyia. Dos músics aporten el to i la melodia que situa l’espectador en cada escena, acompanyen amb els seus efectes intensifiquen alguns moments i fins i tot interactuen amb les actrius de forma esporàdica.

La reflexió sobre l’essència del teatre i el seu paper en la societat és freqüent. El valor de la ficció per donar vida a realitats desconegudes, el teatre com a reflex de la vida, com a catalitzador de records. El teatre, nascut com a fet gairebé religiós per transmetre missatges i assolir la catarsi col·lectiva com a substrat del pensament imperant, fos quin fos. El teatre, amb el temps i en contrast, com a element alliberador, com a expressió de desitjos i d’inquietuds, com a mirall de la naturalesa humana. El teatre, com a obra, doncs, completa.

El repte és gran, i la Mamen Duch, l’Àgata Roca (molt especialment), la Marta Pérez i la Carme Pla hi aporten el seu talent. El text, però, per la seva complexitat s’allunya un xic del seu habitual registre (excepte, com s’ha insinuat, en el cas de l’escena en la que l’Iris, l’Àgata Roca, s’enamora de la professora de gimnàstica), el salt és una mica excessiu i el muntatge, especialment pel ritme, se’n ressent. Es perd una petita part, però important, de la fortalesa de T de Teatre perquè no és potser el text que més la potenciaria. I és tan gran, el do d’aquesta companyia, que per més petita que sigui la pèrdua, aquesta esdevé quantiosa. La darrera escena, que hauria de ser la clau de volta, l’encaix de les peces entre fantasmes que lluiten per aconseguir l’etern descans, resulta poc transcendent, llarga i deslligada. Però T de Teatre sempre se’n surt, justament perquè l’obra parla de teatre, perquè elles són teatre en essència i saben transmetre-ho i perquè, a l’acabar, malgrat la seguretat gairebé absoluta que el text no ha assolit en l’audiència el nivell de penetració que pretenia, la gent lloa l’espectacle i les seves actrius.  Perquè T de Teatre és molt gran.

T de Teatre torna a reunir-se i decideixen fer-ho amb un dràstic gir. Aquesta vegada no es presenten amb l'habitual format de comèdia de situació que tant les caracteritza, sinó que s'atreveixen amb la seva proposta més experimental a partir d'un text encarregat al dramaturg argentí Mariano Tenconi Blanco.

En el pròleg inicial, una veu en off presenta diverses reflexions metateatrals. Per a què serveix el teatre? Per a educar? Sembla que no hi ha resposta concreta a aquestes preguntes, encara que l'autor comparteix una interessant afirmació: només les coses inútils són imprescindibles per a l'ànima. Finalment, ens demana que deixem de fer-nos preguntes i ens involucrem en un gran exercici de fe. L'obra arrenca i el seu funcionament dependrà en gran part de la nostra voluntat de creure. El que avisa no és traïdor.

Cada actriu encarna a una professora que ens explica la seva història en una successió de quatre monòlegs temàticament vinculats, potser massa vinculats, atès que l'estructura de l'obra ja resulta repetitiva de per si. Els excel·lents acompanyaments musicals en directe ajuden a construir l'atmosfera d'aquestes històries narrades per una única veu i representades sense l'ajuda de cap objecte, és a dir, mimant totes les accions. Per a veure aquesta obra cal creure en el teatre, ja ens havien advertit.

Les interpretacions són tan excel·lents com calia esperar, encara que Carme Pla destaca amb la seva captivadora aparició final. A més, és inevitable trobar a faltar la interacció entre les quatre intèrprets al llarg de tota l'obra, ja que cal esperar a l'epíleg final per a recordar la química que comparteixen les quatre en escena. L'espera val la pena, perquè la química, efectivament, continua intacta, encara que aquest format d'obra no sembla que sigui la que millor els encaixi.

Tothom té una fixació per a algú en algun moment de la seva vida. Persones que marquen un moment concret o que, simplement, passaven per allà, i van formar part d’aquest incís vital sense gairebé ni adonar-se. La importància i el ressò que tenen depèn del paper que se’ls hi atorga i la necessitat emocional d’aquell precís instant.

Quatre mestres de finals dels anys setanta pugen a l’escenari per narrar un episodi que els hi acaba de marcar profundament: desengany amorós, mort d’un familiar, amor impossible i salut mental inestable. Enmig de tot aquest batibull de sentiments i emocions a flor de pell apareixerà un ésser que els hi fa mirar més enllà.

Una música exquisida enllaça perfectament aquesta obra divertida que té el seu pilar en quatre actrius magnífiques. La química que desprenen les intèrprets, sobretot en les escenes conjuntes, es traspassa al pati de butaques des de l'inici.

En un escenari minimalista i a vegades desconcertant, van passejant les protagonistes mentre narren el seu episodi de lluita interior. Utilitzant les escales i els diferents mòduls que s’hi troben relaten amb paraules i moviments les seves vivències i emocions. Tot i que l’espai és molt funcional pel pròleg i l’epíleg de l’obra -amb una veu en off que contextualitza- amb projeccions audiovisuals, per a la resta de la producció queda una mica coix i massa sobri.

El text de Mariano Tenconi ofereix una diversió continguda, amb un inici que costa de connectar i entendre què està passant dalt de l’escenari, però amb una narració que va guanyant-se a l’espectadora a mesura que van passant els actes de l’obra. El relat és una mica confós i, tot i que al final conjuguen les quatre històries paral·leles, costa de encaixar-les durant l’espectacle. La reflexió entorn al teatre i la seva utilitat per exposar la vida real queda una mica agafat amb pinces i tampoc acaba de quallar bé amb la història.

Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca son l’atraient principal d’aquesta producció. Amb una interpretació sublim i detallada, atrapen al públic i el provoquen, l’ajuden a introduint-se més en la història i a quedar-se fins al final. Es pot palpar a l’ambient l’harmonia i sincronia quan interactuen a dalt de l’escenari, fruit de molta feina i també d’una coneixença de molts anys que enriqueix el muntatge exponencialment.

Una molt bona oportunitat per veure en directe a les actrius de T de teatre i gaudir del seu art.

La Dona fantasma, la nova proposta de la companyia de T de Teatre, semblava ben engrescadora: un homenatge a quatre mestres i una reflexió entorn de les possibilitats de la ficció i del teatre. Motius suficients per enfilar cap a platea.

No obstant, l’obra ha acabat resultant una amalgama d’escenes on les frontisses no acaben d’encaixar. Per un costat, els tres primers monòlegs d’aquestes mestres semblen voler dignificar la vida que sovint s’ha considerat petita però que de petita no té res: les anècdotes d’escola, els desenganys i la misèria de la cura dels progenitors. Llàstima però, que s’acaben reduint a monòlegs insubstancials i fins i tot vulgars que no duen com aquell qui diu enlloc.

L’embranzida i l’emoció arriba amb el quart monòleg quan ens trobem amb la història de la “Dona fantasma”. Aquí comença l’homenatge al teatre amb un joc de teatre i metatreatre. Un homenatge honest, dolç i ben escenificat que donarà un cert sentit, encara que sigui ja tard, als monòlegs anteriors; un llaç ben bonic per un montage que no ho és tant.

L’obra tenia bons ingredients per poder aconseguir l’èxit: instrumentistes en viu, quatre actius rodades –deixeu-me destacar el paper d’Àgata Roca–, una escenografia ben dissenyada i el propi segell de T de teatre; no obstant, el text que tan bé ha dirigit el propi autor, Mariano Tenconi, no ha acabat de quallar.  Segur que sí ho farà, però, a la propera proposta.