La forma de les coses

La vida és una constant transformació, al voltant d’una persona o en el seu interior. Els canvis es produeixen normalment per un creixement personal o social i com a adaptació a tot allò que envolta a qualsevol. A vegades, es necessita una empenta per aconseguir marcar la diferència entre l’abans i l’ara. Sovint, i més avui dia, no sempre qui influeix en aquests canvis desitja realment el benestar propi de la persona que ha tingut aquesta transformació.

Adam és un estudiant universitari que coneix a l’Evelyn mentre treballa de vigilant a un museu. Ella és una estudiant d’art a qui li agrada provocar canvis allà per on passa i deixar la seva petjada en la societat. En principi no tenen res a veure, però comencen a sortir i l’Adam va introduint petites modificacions en el seu dia que li reporten beneficis personals. La Jenny i en Phil, amics de l’Adam, comencen a veure la repercussió d’aquests canvis i no estan segurs que els hi agradi aquesta nova versió del seu amic.

Com una comèdia àcida i àgil, aquesta obra té un rerefons complex sobre els fins i els seus mitjans que fa reflexionar. Tot i ser divertida i arrencar més d’un somriure, deixa també un pòsit amarg en la ment que fa que l’espectadora intenti no jutjar, mentre ho fa irremeiablement, a més d’un personatge. I no vol emetre un judici perquè segurament veu en algunes d’aquests accions que s’exposen un reflex del seu propi comportament en més d’una ocasió. Justifica les passes fetes per un o dos personatges, especialment el de l’Evelyn, dulcificant el seus motius principals.

Text ràpid de Neil Labute, magníficament adaptat per Marc Rosich, que entre broma i broma, va impartint reflexions que provoquen part del debat que es produeix fora del teatre.

Francesc Marginet és un revulsiu en aquesta narració. El públic l’acompanya en la seva transformació amb esperança i patiment. El seu mimetisme amb l’Adam és total, i amb el seu posat graciós, alhora que melancòlic i optimista, es guanya a l’espectadora, adoptant-lo en el seu univers personal de personatges a cuidar. Al seu costat, Laura Porta és un terrabastall de força que dona a Evelyn l’empaquetatge precís per al seu desenvolupament. Jordi Andújar i Rafaela Rivas doten als seu personatges de l’actitud adequada per compartir conflictes i drames.

Muntatge ple de ritme, amb mil versions de Wonderwall (hi ha una playlist feta que es pugui consultar?) i un repartiment amb molt bona química componen la fórmula perfecte per fer d’aquest espectacle un entreteniment que es fa curt i que anima a una xerrada posterior amb les companyes de butaca.

L’autor i director nord-americà Neil Labute torna a estar a la nostra cartellera. I és curiós que haguem hagut d’esperar tant, ja que a principis de segle va arribar a posar-se molt de moda. De fet, en el 2008 Julio Manrique s’estrena com a director amb La forma de les coses, per repetir poc després amb l’exitosa i premiada Coses que dèiem avui. Uns anys més tard seria la companyia Sixto Paz la que s’atreviria amb Pretty. Eren obres que havien estat escrites al voltant de l’any 2000 i que conservaven un esperit i una forma de fer molt de l’època. Ara mateix no és que hagin passat de moda ni estiguin desactualitzades, però potser mostren un tipus de teatre que no veiem tan sovint com abans i que presenta unes característiques molt marcades. Un teatre de diàlegs afilats, que barreja situacions a vegades dramàtiques o sòrdides amb un sentit de l’humor molt especial. Un teatre irònic i desenfadat que sovint deixa un cert pòsit de desesperança.

A la versió actual de La forma de les coses, el dramaturg i director Marc Rosich ha optat d’una forma molt clara per la comèdia. No és que hagi oblidat la part obscura de tot plegat (els personatges són el que són, i fan el que fan) però potser ha potenciat en excés alguns moments o alguns rols. Tot i així, la brillant dramatúrgia de Labute no es ressent ni s’encalla, sinó que brilla en els moments en que ho ha de fer i ens brinda escenes memorables. En això també hi té a veure la bona química existent entre els protagonistes que encarnen Laura Portas i Francesc Marginet, ben secundats per Jordi Andújar i Rafaela Rivas. El muntatge es remata amb una escenografia que tota l’estona ens remet a una sala d’art -l’exposició pública dels personatges és un dels temes de l’obra- i amb un execel·lent disseny de llums de Daniel Gener.

La forma de les coses, l'exitosa comèdia de Neil Labute, torna a Barcelona després de més de quinze anys, de la mà del dramaturg, escriptor i traductor català Marc Rosich.

Va ser amb aquesta obra que Julio Manrique s'estrenava com a director teatral al Teatre Lliure l'any 2008. Jo la vaig veure un any després al Club Capitol. Em va agradar tant, que a la setmana següent vaig tornar a veure-la.

Quan vaig saber que estava programada al teatre Versus Glòries, i a més a més era una versió d'en Marc Rosich, ho tenia claríssim, que no podia, ni volia perdre-me-la per res del món.

Marc Rosich fa una relectura contemporània d'aquesta tragicomèdia que, tot i que va ser escrita el 2001, continua vigent, ja que es tracta d'una crítica social sobre el culte del cos i la vanitat humana. Rosich ens proposa una versió més al seu estil, amb una mirada més propera al seu univers personal.

La forma de les coses és una espècie de joc pervers que es basa en l'efecte Pigmalió, procés pel qual el nostre comportament o el dels altres es poden veure alterats per les expectatives de canvi de l'altre.

El missatge que ens arriba d'aquesta obra és que els éssers humans podem passar-nos la vida fent o deixant de fer, en funció del que s'espera de nosaltres, en comptes del que veritablement volem o realment estem capacitats.
Les nostres creences sobre el com deuríem ser, fan que les opinions d'algú, en qui creiem, ens acabin influenciant de tal manera, que aconsegueixen transformant-nos en una altra persona.

***/****