La forza del destino és una òpera de maduresa de Verdi. Estrenada quatre anys després d’Un ballo in maschera, moment molt especial de la seva producció, coincideix amb el gust de l’època per una mirada cap l’exotisme d’altres mons. Centrat en aquesta fascinació per la cultura espanyola, Verdi escriu Ernani (1844), Il trovatore (1853), Don Carlo (1867) i La forza del destino (1862).
Coproducció entre l’Opéra de París i el Gran Teatre del Liceu, firmada per Jean-Claude Auvray.
Sinopsi
L’acció s’inicia amb el somni de dos amants, Don Alvaro i Leonora, preparant-se per la fugida, però els dos amants són sorpresos pel pare de la jove. L’infortuni els perseguirà quan Don Alvaro, mentre llança les seves pistoles a terra, una es dispara involuntàriament i mata el pare: la fortuna és capritxosa i es riu del destí dels homes.
Només el talent de Verdi podia transformar un enrevessat argument, farcit de tòpics de l’escola romàntica espanyola, en una òpera que és la quinta essència del repertori italià del segle XIX i un autèntic miracle musical.
Italià
L’acció s’inicia amb el somni de dos amants, Don Alvaro i Leonora, preparant-se per la fugida, però els dos amants són sorpresos pel pare de la jove. L’infortuni els perseguirà quan Don Alvaro, mentre llança les seves pistoles a terra, una es dispara involuntàriament i mata el pare: la fortuna és capritxosa i es riu del destí dels homes.
Només el talent de Verdi podia transformar un enrevessat argument, farcit de tòpics de l’escola romàntica espanyola, en una òpera que és la quinta essència del repertori italià del segle XIX i un autèntic miracle musical.
- Direcció:
- Direcció escènica:
Jean-Claude Auvray - Escenografia:
Alain Chambon - Il·luminació:
Laurent Castaing - Vestuari:
Maria Chiara Donato - Coreografia:
Terry John Bates - Producció:
Gran Teatre del Liceu
Opéra National de Paris
