Julio Manrique obre temporada com a director del Lliure amb La gavina d’Anton Txékhov: la peça fundacional del drama modern i l’emblema del Teatre d’Art de Moscou. Una trobada estiuenca serà l’inici de la fi d’un món i del naixement d’una nova sensibilitat artística.

Sinopsi

Estrenada amb un fracàs estrepitós el 1896 a Sant Petersburg, La gavina va convertir-se en només dos anys, dirigida per Konstantin Stanislavski, en el primer gran èxit del Teatre d’Art de Moscou. Manrique torna a Txékhov (després de dirigir Les tres germanes i d’encarnar Vània) per parlar de l’art i de l’amor, de les formes noves i de les formes velles. O simplement, segons Stanislavski, per intentar “portar la vida de l’ànima a l’escenari”.

Durada:
120 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 6

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Sílvia Moreno Palomar
Teatre Barcelona

Fascinant complexitat

La recerca de la pròpia essència, l’esperit de superació, el desig d’arribar a superar a algú o de fer-se un nom. L’avorriment, el privilegi, l’egocentrisme, la desesperació, la tristesa o la falta de sentit. Hi ha molts elements que fan que una persona triï un camí o un altre, on centrar els seus esforços i els seus objectius. Al final, la individualitat i l’orgull, moltes vegades, acaben produint finals inesperats.

És estiu i la família i els amics que formen aquesta obra es reuneixen en una casa al costat d’un llac. Allà es troben un seguit de persones no gaire contentes amb la seva vida, encara que ho aparentin, que s’han conformat amb allò que tenen o creuen que poden tenir. Però la insatisfacció els fa ser mesquins i insensibles amb la resta la majoria del temps, s’aprofiten dels més vulnerables i posen per davant les seves idees i necessitats sense veure a qui tenen al seu costat. Tampoc els importa.

Aquest text de Txékhov de 1896 és portat a un escenari actual per Julio Manrique per explorar i demostrar que l’essènia de la complexitat humana és comuna i traslladable a qualsevol època. No es modifica ni un apèndix de l’orgull i l’egoisme innat de l’ésser humà, igual que tampoc canvia la necessitat de l’individu de ser acceptat i validat pel seu voltant.

Fascina la capacitat que té Manrique per crear un espai teatral que sigui totalment audiovisual i cinematogràfic. Aconsegueix amb el disseny sonor i la distribució escenogràfica crear profunditat de camp de cara a l’espectador/a, al mateix temps que deixa viu l’espai i l’experiència. En aquest marc perfecte navega el text de Tkékhov que enganxa i absorbeix al públic, en una entrega total per escoltar i saber cadascuna de les històries que s’amaguen darrera de cada personatge.

Un repartiment espectacular recrea les emocions i la dualitat de pensament i sentiment que expressen les seves paraules. Amb anhel i esperança, però també amb certa amargor i confusió pel futur, cada personatge afronta amb les eines que té els seus dubtes.

De manera orgànica, amb una naturalitat i química que sembla realment la construcció a través d’una relació d’anys, els i les intèrprets maneguen les reaccions dels seus personatges davant els altres amb destresa i molta veritat. Cristina Genebat i David Selvas, hipnotitzen i atrapen a l’espectadora amb la seva actuació. Desapareixen rere els seus personatges i la seva veritat es converteix en una tristesa compartida alhora que solitària.

Una adaptació que atrau i queda inserida en el record per molt de temps. Una autèntica meravella fascinant que s’ha de veure i apreciar cadascun dels seus detalls, perquè tots, tots, són realment importants.

20/10/2024 - Teatre Lliure – Montjuïc
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Una altra gavina, si us plau

Amb els anys, els escenaris barcelonins han vist diverses versions de La gavina. Jo en recordo dues, diametralment oposades: la clàssica i ostentosa de Josep Maria Flotats i la minimalista d’Àlex Rigola. Les dues tenien punts a favor, i sobretot tenien l’esperit de Txékhov en el seu interior. Ara, una quants anys després, ha tornat a passar el miracle i ha aparegut aquesta versió del Lliure que torna a tenir l’ADN txekhovià, tot i aparentar ser una obra d’ara mateix (grandiosa adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, també director del muntatge).

La gavina traspua tristesa des del seu mateix inici, i és un sentiment que recorrerà l’obra de dalt a baix. No és una cosa nova en Txékhov, que sabia traslladar el malestar de la societat i l’angoixa de l’ésser humà a totes les seves obres. Aquí se’ns parla d’una joventut irada i rabiosa –el mal de la joventut, que diria Bruckner-, de la salut mental, del salt generacional, de la crisi –a les obres de l’autor rus sempre es parla de diners-, d’un nou llenguatge pel teatre, de la vanitat, etc. Temes molt amplis i variats que encaixen a la perfecció en aquesta família suposadament benestant que estiueja prop d’un llac...

La posada en escena de Julio Manrique es nota estudiada i meditada. Res hi és per què sí, ni res hi manca. Tot i la nuesa inicial, aviat veurem com una barbacoa, quatre mobles, o un llit d’hospital són suficients per acompanyar el grup de personatges. Un grup del que destaquen Irina, interpretada per una inspiradíssima Cristina Genebat, i el seu fill, al que Nil Cardoner hi sap donar tota l’energia i l’empenta que necessita el personatge. Al seu costat, un nodrit i correctíssim repartiment, del que ressalta sobretot un pletòric David Selvas. Crec que el seu Sorin té tota la ironia i tota la humanitat que requereix el personatge, aconseguint moments d’una gran sensibilitat.

Estem davant d’un espectacle potent, enorme. Un muntatge que no traeix Txékhov –això ja és una gran virtut- i que acosta l’autor rus al nostre temps d’una manera orgànica, natural. Tot i que algú encara no s’ho cregui, Anton Txhékhov encara és vigent i encara sap parlar-nos de la vida i de tots els esculls que presenta.

13/10/2024 - Teatre Lliure – Montjuïc
Júlia Duran
Teatre Barcelona

La vida de l’ànima a l’escenari del Lliure

La Gavina d'Anton Txékhov es tracta d'una obra essencial pel drama modern. Escrit el 1896, el text ens proposa conflictes romàntics i artístics, que encara són vigents avui en dia. A més, ens ho posen fàcil, ja que l'obra es percep com si fos en l'actualitat: els personatges es mouen i es vesteixen com avui en dia, fins i tot tenen mòbil. Una aposta que aconsegueix connectar més fàcilment amb el públic.

L'acció es desenvolupa en quatre actes, en quatre escenaris diferents que Lluc Castells ha portat a escena d'una manera magistral. Comencem amb un espai buit, d'aquell que també ens parlarà el jove Kostia a un nivell més filosòfic. A mesura que avança la trama són els mateixos actors que, amb l'ajuda dels tècnics, van omplint i variant d'elements l'espai amb l'escenari il·luminat i sota la mirada del públic. Una decisió molt encertada tenint en compte que és una obra de teatre que ens parla del teatre. D'aquesta manera, el públic no només veu l'obra, sinó que també és testimoni de "com" es fa l'obra de teatre. Cal destacar també que la il·luminació i el so aconsegueixen a la perfecció crear l'atmosfera idònia en cada moment. És d'aquelles obres en les quals es confirma que cada especialitat és imprescindible per aconseguir un resultat d'aquest nivell.

Les interpretacions sota la direcció de Julio Manrique són un clar exemple d'intèrprets compromesos amb el text i amb allò que els ocupa a cada moment i, connectats amb l'acció present. En algun moment costa empatitzar amb els personatges perquè ens trobem en un escenari molt gran, amb públic a tres bandes, per tant, inevitablement, els actors a vegades estan bastant lluny o d'esquena.

Anar a veure La Gavina és una gran oportunitat per presenciar allò que tant defensava Stanislavski, una ocasió perfecte per veure la vida de l'ànima a l'escenari.

08/10/2024 - Teatre Lliure – Montjuïc
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Una nueva adaptación llega de la mano de Julio Manrique. Una adaptación más contemporánea y con un montaje de los que son difíciles de olvidar!
Unas interpretaciones impecables para hablarnos sobre la familia, la tristeza, la cotidianeidad, los sueños, la muerte, el egoísmo. Se habla de todo y de nada.
Me han encantado las interpretaciones de Cristina Genebat y Nil Cardoner y me ha sorprendida mucho Daniela Brown (que lástima que no cantara un poquito más)
La puesta en escena es enorme y alargada. Por un lado está apuesta me ha gustado porque hace muy majestuosa la propuesta pero por otra aleja mucho al espectador de los actores.
La ambientación sonora perfecta y la iluminación aunque al principio me ha parecido excesivamente oscura finalmente me ha convencido. Bastante redondo todo!
Sin duda uno de los montajes de la temporada que merece una reposición para ser vista por todo el mundo.

25/10/2024
Victòria Oliveros Layola

Una nova versió de ‘La gavina’ que funciona com un rellotge amb un repartiment magnífic. Alguna cosa deu tenir l’obra La gavina, d’Anton Txékhov que és una proposta recurrent en tants escenaris i tantes temporades. Aquesta és una versió renovada tant conceptualment com textualment, adaptada al moment actual pel que fa a algunes referències inevitables —els mòbils que no hi faltin!— i amb més d’una llicència dramatúrgica que, al mateix Anton Txékhov, de segur que li farien força gràcia si pogués aixecar el cap. Manrique ha decidit també contemporitzar aquest clàssic, portar-lo a la nostra època, al nostre lloc. Txékhov és un mag escrivint sobre la naturalesa de l’ésser humà, un artífex per retratar l’ànima de les persones. És per això que «La gavina» sempre deixa una porta oberta als que s’hi retroben de tant en tant cada nova generació.
I el públic, rebent fins a l’última vibració del que passa en escena, gràcies a un pati de butaques que s’ha dissenyat en forma d’U per acostar-lo a l’actor, a l’acció i des d’on els actors entren i surten a escena transitant i compartint espai amb lespectador

13/10/2024
Jordi Casas Duocastella

Sense ser gens especialista en l’autor, les poques adaptacions de les obres de Txékhov que havia vist en cinema o teatre no m’havien acabat de convèncer, sempre em sentia molt llunyà als personatges recreats. I sense haver llegit “La gavina” ni haver-ne vist cap altra adaptació, he de dir que aquesta del Teatre Lliure és la primera de Txékhov que m’ha agradat. A part d’ambientant-la en l’actualitat, no sé fins a quin punt aquesta versió s’allunya de l’original, però sens dubte l’he sentit molt més propera.
Començant amb una escenografia buida, els mateixos intèrprets i els regidors del teatre porten i retiren el mobiliari de cada escena. Tots ells aprofiten la distribució de l’espai del teatre a la perfecció. De l’excel·lent i ampli repartiment destacaria a Daniela Brown, David Verdaguer i Nil Cardoner.

10/10/2024

Deixa la teva opinió