La Infamia - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

La infamia està basada en Memorias de una infamia de Lydia Cacho, guanyadora del Harold Pinter Prize for International Writer Of Courage, United Kingdom. Un espectacle que és una invitació per conèixer una dona excepcional que, avui dia, viu exiliada entre nosaltres.

Sinopsi

Lydia Cacho és una periodista i activista mexicana que ha lluitat durant tota la seva vida contra la violació dels Drets Humans. El 2005 va ser segrestada i torturada per haver denunciat una xarxa internacional de pedofília. Aquesta obra narra aquests fets combinant d’una manera genial la narrativa tealtral amb la cinematogràfica.

En els últims premis MAX, Marta Nieto i Marina Salas, van ser guardonades amb el premi ex aequo a “Millor Actriu” per La Infamia.

Col.loqui post funció

El 16 i el 25 de novembre, la companyia us espera després de la funció al col·loqui que tindrà lloc al bar del primer pis. Hi participaran les actrius Marina Salas (16 de novembre) i Marta Nieto (25 de novembre), la autora Lydia Cacho, el director José Martret i Alicia Aguirre, operadora de càmera.

Durada:
75 minuts

Idioma:
Castellà

Sinopsi

En els últims premis MAX, Marta Nieto i Marina Salas, van ser guardonades amb el premi ex aequo a “Millor Actriu” per La Infamia.

Col.loqui post funció

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 8

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Laura Prieto
Teatre Barcelona

Alçar la veu abans que la mar devori

Anar al teatre i sortir amb la sensació que alguna cosa s'ha mogut per dins, amb la barreja d'emocions latents que necessiten d'un temps a cel obert per reposar i integrar, aquest ha estat el regal d'aquesta obra, La Infàmia.

Aquesta és una història real, un trosset de vida transcendent i rellevant de la biografia de Lydia Cacho.

Un viatge paorós des de Cancun a Puebla.

Lydia Cacho és periodista i activista mexicana que treballa incansablement pels pels drets humans i en particular pels drets de les dones i la infància al seu país.

Aquesta obra és imprescindible per a reivindicar de prop les realitats que sembla que només existeixen de passada en algun telenotícies.

Sempre és així, quan posem nom, records, família, somnis i anhels… un número passa a ser un ésser humà, passa a ser realitat, i aquest, arriba al teu seient de la tercera fila del teatre on ja res pot ser neutre i indiferent.

L'obra ens convida a viure l'experiència d'un viatge asfixiant això sí, amb treves en la narrativa per prendre aire i descansar abans de tornar-nos a submergir en la incertesa. Aquesta dificultat interpretativa ho encarna magníficament Marina Salas on durant 90 minuts s'entrega generosament en cos i ànima a la interpretació.

L'obra es abraçada per una escenografia mil·limetrada, sostinguda per imatges de càmera que ens permeten viure amb una sola veu tots els registres.

Impactant i necessària

27/11/2023 - Teatre Borràs
Eirene Ramos
Teatre Barcelona

Dones imprescindibles, a l’escena i a l’activisme

Per a mi, el bon teatre és aquell que fa que surtis de la sala d'una manera diferent de com has entrat: més alegre, més trist, reflexionant, amb ganes de trucar algú, cantant.... De 'La Infàmia' surts... gelada, petrificada, amb una mescla de sensacions i sentiments que et bullen per dins però que et paralitzen per fora, sense saber amb quines paraules expressar el que acabes de veure, com assumir la història que t'acaben de contar. Almenys, així va ser per a mi i els meus acompanyants, que vam necessitar una estona de pausa i silenci, per a reprendre l'alè i poder verbalitzar el que sentíem davant tal barbàrie i davant la vida d'una activista, una dona referent, tan summament valenta.

La Lydia Cacho, periodista i activista pels drets humans, que lluita especialment contra la violència a les dones al seu país, Mèxic, ens explica la seva pròpia història i la de moltes de les dones que ha pogut ajudar al llarg de la seva vida. I ho fa a través de la Marina Salas i la Marta Nieto, qui s'alternen el paper en aquest duríssim monòleg, no només pel seu contingut, si no per la dificultat de representar els fets que narren en un format a dos temps: d'una banda l'actriu en escena va desgranant en primera persona la cruel, terrible i agonitzant història del segrest i múltiples maltractaments que rep la periodista en un periple en el qual frega la mort; i en paral·lel, en un to més periodístic i neutre, els fets pels quals lluita ella mateixa, amb imatges reals projectades, la qual cosa li dona aquest punt de teatre documental que ens posa encara més en situació, una situació 100% real de dones maltractades, pederàstia, abús de poder...

Ben merescut tenen aquestes dues actrius el premi MAX 2023 ex aequo a la millor interpretació: es deixen la pell, l'energia i l'ànima en els 90 minuts de funció.

Però és que a més, tot això s'explica amb una posada en escena arriscada, diferent, que barreja una escenografia, de Alessio Meloni, bastant impressionant i que ens posa molt bé en situació, una il·luminació que és perfecta, bravo David Picazo; amb l'ús de la càmera en directe, amb l'Alicia Aguirre com a operadora, que ens projecta a la pantalla imatges de la pròpia actriu molt de prop, en racons de l'escenari que queden invisibles a l'espectador a simple vista i que fa que la proesa sigui major perquè l'actriu, en el meu cas vaig veure a Marina Salas, mostra dots interpretatives molt bones també per a càmera.

En definitiva, un exercici teatral brutal i una història de gran cruesa però que necessita ser comptada, i a través d'elles, donar veu a totes les que no poden parlar, per por, per censura o perquè ja no hi son.

20/11/2023 - Teatre Borràs
Sílvia Moreno Palomar
Teatre Barcelona

La necessitat d’explicar l’horror

Quan es diu que la realitat supera la ficció sempre es té aquest pensament de manera superficial perquè, si realment s’escruta tot allò que no surt a la primera línia, moltes vegades l’horror és el protagonista absolut. Històries que no es volen saber o que s’intenten amagar per no descobrir com de miserable pot ser l’ésser humà.

Lydia Cacho és una periodista i activista pels drets humans mexicana que porta tota la seva vida treballant per destapar els delictes contra les persones, especialment vers les dones al seu país. Al 2005 va ser segrestada per denunciar les activitats d’homes poderosos. En aquesta obra relata aquest segrest, al mateix temps que fa un repàs per tota la feina realitzada per ella i la seva família -laboral i real- per continuar lluitant per la justícia.

Dura, potent i punyent, aquesta obra és un cop de puny a l'estómac, la consciència i la realitat. Un text magnífic, signat per la pròpia Cacho, que va desgranant el relat intercalant el segrest amb la seva vida com a periodista i activista. Amb la seva narració, a través de la veu de Marina Salas, va introduint a l’espectadora en un món sòrdid, dolorós, incòmode, ple de violència i de lluita, que provoca un rebuig absolut per això al mateix temps que admiració per la força de Cacho.

La posada en escena és arriscada, juga amb una escenografia complexa en l’ocupació de l’espai i molt efectiva a nivell visual. Els elements dipositats a l’escenari i una pantalla gegant on es projecten les imatges que capten les càmeres fixes i mòbils implementen una immersió absoluta i esglaiant de l’espectadora en la història. Es trasllada als carrers de Mèxic i als seients de darrera d’un 4x4 que s’han convertit en una cel·la diminuta on la tortura no cessa.

Marina Salas és Cacho en aquesta representació. Son 90 minuts d’angoixa i asfíxia transmesos per la intèrpret amb intensitat. Es deixa la pell i l’ànima a l’escenari, connecta amb el públic des del primer minut per la seva honestedat en la narració. El pànic creixent que viu la protagonista impregna tot el pati de butaques que davant d’algunes de les escenes o confessions que fa la periodista s’horroritza i aparta la mirada.

La cruesa del relat i la veracitat en què està traslladat al teatre creen una sensació de rebuig conjunt envers les atrocitats i injustícies que es narren a l’obra. El públic queda impressionat i enfadat per la realitat presentada. És una producció impactant que demanda ser representada i vista a tot arreu.

19/11/2023 - Teatre Borràs
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Contra la violència envers les dones

Aquesta és una obra reivindicativa... i a reivindicar. Un text duríssim, punyent, que ens parla de drets humans, de pederàstia, de violència envers les dones i d’un país tan gran, tan meravellós i, a la vegada, tan desigual i perillós com és Mèxic. La periodista Lydia Cacho posa veu a les injustícies patides per les dones en el seu país, però també les viscudes en primera persona l’any 2005. Perseguida, segrestada, torturada i amenaçada de mort en diverses ocasions, Cacho ha hagut d’enfrontar-se a perilloses organitzacions internacionals però també a polítics del seu propi país. El que deixa molt clar l’obra és que ser dona, periodista i activista pels drets humans a Mèxic comporta un grau de perillositat molt alt. De fet, el nombre de periodistes i activistes assassinats anualment en aquell país és esfereïdor.

Per tal de fer arribar al públic aquest testimoni, el director José Martret ha optat per un monòleg que es presenta en format live cinema. Aquest recurs del cinema en directe ja l’hem vist altres vegades -Kingdom, Ombra (parla Euridice), Excalibur i altres històries d’animals morts- i normalment consisteix en posar una càmera dalt l’escenari que capti els primers plans dels actors o fins i tot aquells moments que queden ocults al públic. A La infamia el recurs comença des d’un bon principi i ens acostumem a ell amb facilitat, ja que en lloc de resultar un destorb ajuda a imaginar escenes impossibles que ens posen els pèls de punta. La interpretació de Marina Salas ajuda a que ens creiem aquests moments i a que arribem a pensar que no està sola dalt de l’escenari. La seva és una interpretació brillant i arriscada, sobretot perquè actua a la vegada pels espectadors en directe però també per a la càmera que no para de seguir-la. Una apreciació important, ja que les interpretacions per a cinema o per a teatre poden tenir lleugeres –o grans- diferències...

Cal esmentar també que el monòleg es reparteix entre Salas i Marta Nieto. Les dues es posen a la pell de Lydia Cacho, i les dues van ser premiades ex aequo amb el premi Max d’enguany a la millor actriu.

19/11/2023 - Teatre Borràs
Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Teatre documental i de denúncia social a Mèxic

És un teatre documental i de denúncia social. Aquesta obra és la historia de Lydia Cacho una activista pels drets humans mexicans explicada fil per randa tal i com la podem trobar a totes les hemeroteques accessibles. És per tant una història real. És un retall de la vida de Lydia Cacho, el moment de la seva detenció al 2005 per la policia estatal de Puebla acusada de calumnia pel que relata al seu llibre ‘’Los demonios del Edén’’ que tracta de les xarxes d’influències, dels abusos de poder i de l’encobriment per part de les administracions de les xarxes de prostitució infantil dirigides per polítics i empresaris d’alt nivell, recolzats per militars, policies i fins i tot dirigents religiosos. El llibre recull el testimoni en primera persona de nenes sotmeses a abusos sexuals que la Cacho i altre gent van protegir creant el CIAM (Centro Integral de Atención a las Mujeres), especialitzat en l’atenció de dones, nens i nenes víctimes de violència sexual que va ser tancat al 2012 per pressions externes i manca de finançament. El més colpidor és la submissió d’una de les nenes al seu abusador, la tergiversació dels fets per sentir-se segura. És una constant en la víctima que el maltractador coneix molt bé i les manté sotmeses.

És un monòleg que es reparteix entre Marina Salas i Marta Nieto. Les dues es posen a la pell de Lydia Cacho, i les dues van ser premiades ex aequo amb el premi Max d’enguany a la millor actriu. Marta Nieto a escena actua, pateix, plora, se sent humiliada i impotent per les forces de seguretat corruptes i a les ordres dels poders ocults. Sorprèn una mica la fonètica tan castellana quan l’acció està situada a Mèxic i la resta de personatges (virtuals) són mexicans.

El director José Martret utilitza les càmeres a dalt de l’escenari operades per Alicia Aguirre per poder arribar a racons als que no arribaria la visió de l’espectador. És un muntatge que s’ha utilitzat darrerament amb profusió i no sempre amb encert. En aquesta ocasió, l’espai de la sala i de l’escenari ho permeten i la projecció en pantalla al fons de l’escenari ajuda a veure les expressions de la protagonista.

El millor de l’obra és la història d’uns fets que no per coneguts, són menys impactants.

20/11/2023
miguel

Brutal.
El coloquio del día 25 muy interesante.
Lastima que acabe hoy.
Espero que la programen otra vez.

26/11/2023
Jordi Casas Duocastella

Colpidora adaptació de l’experiència narrada per Lydia Cacho, periodista mexicana que va ser segrestada i torturada després de denunciar una xarxa de pedofília.
Amb una sola actriu, Marina Salas (la setmana següent serà Marta Nieto), una operadora de càmera i una escenografia formada per un 4×4 destartalat i un calabós, l’obra transmet perfectament el patiment que va viure l’activista.
Una pantalla de cinema al fons de l’escenari serveix per veure material d’arxiu, alternat amb la retransmissió en directe dels fets que va gravant l’operadora de càmera. Aquesta barreja de teatre i cinema és tot un encert, perquè permet ficar-nos a dins del cotxe mentre la periodista és segrestada, i veure primers plans del rostre de Marina Salas que permeten apreciar detalls com les llàgrimes del seu patiment.
Espectacular Marina Salas, l’hauríem de veure més sovint als teatres. Una experiència totalment recomanable.

21/11/2023
Josep OS

LA INFAMIA
Ahir vaig estar al Teatre Borras veient aquesta obra basada en el llibre “Memorias de una infamia” de la perodista, activista i lluitadora contra la violació dels Drets Humans, la mexicana Lydia Cacho i que dirigeix amb mà ferma José Martret. Amb una combinació de narrativa teatral i cinematogràfica, Cacho es posa a la pell de l’actriu per relatar-nos de manera descarnada i estremidora les tortures i segrest a què va ser sotmesa per destapar una xarxa internacional de pedofília i explotació sexual de nens, i el modus operandi d´un govern còmplice de la corrupció i la violència. Una operadora de càmera segueix durant tota l’obra l’actriu perquè l’espectador en una pantalla enorme pugui veure en primer pla, les seves expressions demolidores d´impotència i ràbia i principalment quan l’acció transcorre dins del cotxe on els seus ulls són reflex de dolor, angoixa i terror. Dura no, el següent que et manté des del minut u en una muntanya russa d’emocions. Una escenografia d’Alessio Meloni espectacular, així com un fantàstic disseny de llums. I el millor la sublim interpretació de Marina Salas que dota el seu treball punyent i esgotador d’una realitat immensa. Després de l’èxit de Madrid estarà al Borras dues setmanes, la primera que acaba avui, l’actriu ha estat Marina Salas i la setmana vinent ho farà Marta Nieto, totes dues han guanyat el Premi Max 2023 ex aequo a Millor Actriu, el de Marta puc constatar que és merescudíssim. Tota la platea dempeus i us recomano no us la perdeu, és del millor que he vist aquesta temporada per no dir el millor i surts molt tocat però també agraït d´haver vist un excel·lent espectacle. Fins el dia 26.

21/11/2023

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

‘La Infamia’, la història d’una periodista compromesa amb els drets humans

El Teatre Borràs presenta del 15 al 26 de novembre l’obra La Infamia, basada en el llibre Memorias de una infamia, de la periodista d’investigació i activista mexicana Lydia Cacho. Temes com la justícia, els […]

5 novembre 2023