A La lenta pesquisa David Milosz, un psicòleg en plena crisi matrimonial, té un somni… somia que acudeix a una tarotista que li anuncia tres prediccions: una dona jove es suïcidarà, un esperit del passat arribarà a sanar-lo, un vell amor tornarà per a tenir una segona oportunitat.
En aquesta obra, l’estructura d’un somni real es converteix en l’estructura mateixa de la peça. No obstant això, aquest “onirodrama” -en termes de José Sanchís Sinisterra- ens planteja diversos misteris… Assistim al somni del psicòleg o el psicòleg forma part del somni? Les lleialtats afectives cap als nostres orígens, cap a les narracions de la nostra família, o cap a les pròpies auto narracions que ens configuren, ¿no són un somni del qual no sabem com despertar? Som jo una invenció de la nostra família o la nostra família és una invenció nostra? Per això mateix, aquest monòleg polifònic pot ser posat en escena amb un actor o amb tretze, o amb els quals decideixi la seva directora o el seu director. Es tracta d’un monòleg o d’un text coral? Parla, potser, d’un inconscient col·lectiu? Com diferenciar la veu del ressò? No vindrà primer el ressò que la veu? No vivim tots, de fet, un somni dins d’un altre somni?
Qui és David Milosz? On comença ell i on comencen els altres? Com construirà un futur amb la seva parella, si no sap qui és? Com analitzarà un pacient, si no s’entén a si mateix?
La lenta pesquisa voldria ser un recorregut per un laberint interior a la cerca d’una reconciliació amb la capacitat d’estimar i amb el cos.
La lenta pesquisa busca ser un text “narratúrgic”.
La proposta de Marta Gil per a posar en escena l’obra amb tres actors correspon a una estructura del pànic, la tríada, que inclou la possibilitat de desequilibrar les tensions interiors d’aquest anàlisi del jo, i per tant, n’augmenta el risc, tot aportant teatralitat i dinamisme a la indagació íntima de la qual pretén parlar la peça.
A La lenta pesquisa David Milosz, un psicòleg en plena crisi matrimonial, té un somni… somia que acudeix a una tarotista que li anuncia tres prediccions: una dona jove es suïcidarà, un esperit del passat arribarà a sanar-lo, un vell amor tornarà per a tenir una segona oportunitat.
En aquesta obra, l’estructura d’un somni real es converteix en l’estructura mateixa de la peça. No obstant això, aquest “onirodrama” -en termes de José Sanchís Sinisterra- ens planteja diversos misteris… Assistim al somni del psicòleg o el psicòleg forma part del somni? Les lleialtats afectives cap als nostres orígens, cap a les narracions de la nostra família, o cap a les pròpies auto narracions que ens configuren, ¿no són un somni del qual no sabem com despertar? Som jo una invenció de la nostra família o la nostra família és una invenció nostra? Per això mateix, aquest monòleg polifònic pot ser posat en escena amb un actor o amb tretze, o amb els quals decideixi la seva directora o el seu director. Es tracta d’un monòleg o d’un text coral? Parla, potser, d’un inconscient col·lectiu? Com diferenciar la veu del ressò? No vindrà primer el ressò que la veu? No vivim tots, de fet, un somni dins d’un altre somni?
Qui és David Milosz? On comença ell i on comencen els altres? Com construirà un futur amb la seva parella, si no sap qui és? Com analitzarà un pacient, si no s’entén a si mateix?
La lenta pesquisa voldria ser un recorregut per un laberint interior a la cerca d’una reconciliació amb la capacitat d’estimar i amb el cos.
La lenta pesquisa busca ser un text “narratúrgic”.
La proposta de Marta Gil per a posar en escena l’obra amb tres actors correspon a una estructura del pànic, la tríada, que inclou la possibilitat de desequilibrar les tensions interiors d’aquest anàlisi del jo, i per tant, n’augmenta el risc, tot aportant teatralitat i dinamisme a la indagació íntima de la qual pretén parlar la peça.
