La memòria perduda

Aquesta és la nova proposta de Pablo Ley, LA MEMÒRIA PERDUDA.

“A mi m’hauria agradat que això fos una superproducció. Una superproducció de les d’abans. Perquè la història que explicaré requeriria una superproducció. Sí. Perquè per exemple el que hauríem de posar aquí al darrera és una gran ciutat com a teló de fons. Grans avingudes, carrers traçats amb tiralínies que fan que les paral·leles s’ajuntin a l’infinit. I als carrers caldria que hi poséssim pistolers…”

Així comença Raquel Ferri la seva extraordinària interpretació d’aquest text escrit i dirigit per Pablo Ley Fancelli, un text que vol ser un homenatge a la seva mare i a la seva generació. Un espectacle que repassa la història recent d’Europa des de la mirada d’una jove de 15 anys.

Una noia nascuda en 1921, a la Barcelona del Pistolerisme que viurà la Guerra Civil sent adolescent. Aquest fet comportarà la sortida d'Espanya, amb la seva mare i el seu germà, per buscar refugi a Itàlia d'on era originaria la família del seu pare. En acabar la Guerra d'Espanya tornen a Barcelona des d'on viuran la II Guerra Mundial i la llarga travessia del franquisme. Una noia que "va dir adéu" el 1999 marxant per un túnel de llum cap al futur.

Una proposta absolutament captivadora pel text, d'una gran sensibilitat, per la interpretació i per la música, que de la mà de Jorge de la Torre ha acompanyat, de forma magnífica, a la protagonista al llarg de tota la història.

La posada en escena és magistral, amb un escenari buit on la veu i la gestualitat de Raquel Ferri ho diuen tot, ens fa veure i viure el que ella va veure i viure: la seva infantesa, el seu anyellet blanc, el seu jugar a princeses, el seu amor per Clark Gable, la seva estada a un poble de la costa amb els oncles, la fugida cap a Itàlia, la pèrdua “obligada” de la virginitat, la torre de Pisa, l'ascens amb burro al poble de muntanya, la seva vida a Lucca, la seva visita a Roma i els crits de "duce, duce", la tornada a Barcelona.

.....  Ella és la narradora i la absoluta protagonista d’aquesta història.

Un viatge al passat d'una dona que vol recuperar, abans de marxar, els retalls de la seva memòria, i retrocedeix en el temps.

Una dona que pot ser Margarita Fancelli Duran, la mare de Pablo Ley, a qui ell dedica l’espectacle.

Pablo Ley (Barcelona, 1961) és dramaturg i llicenciat en Història de l’Art, Cap del departament de Dramatúrgia i Direcció a l’escola Eòlia i Professor d’Història i Teoria de la Literatura Dramàtica a l'Institut del Teatre. El 2008 funda amb Josep Galindo la companyia Projecte Galilei. Nosaltres, d'ençà que el vam conèixer som seguidors de les seves propostes.

Jorge de la Torre (Valladolid, 1980) és pianista, compositor i director musical i és també llicenciat en Història de l’Art. Pianista en formacions musicals de diferents estils i compositor de  propostes teatrals com “El viatge d’Orfeu” de Pablo Ley i “Alicia” de David Maqueda i dramaturgia del mateix Pablo Ley.

Raquel Ferri (València, 1990) s’ha format a l’Institut del Teatre i és graduada en Educació Social. Va ser la protagonista de "Joana 2015 Batalla Campal", de Pablo Ley i ha format part de la Kompanyia Lliure 2016/2019.

Una proposta que ens ha agradat molt i ens ha descobert una part de la memòria històrica amb els ulls amarats d'ingenuïtat d'una dona que acaba concloent que cal gaudir de la vida perquè TOT A LA VIDA ES PUR ATZAR.

Totalment recomanable. Imprescindible. Fins al 17 de març al Teatre Eòlia.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Les persones que se’n van no ho fan del tot mentre quedi alguna persona que les recordi. I això pensa Pablo Ley que a demés de recordar a la seva mare, Margarita Fancelli Duran, li fa un homenatge en aquesta petita gran obra perquè la seva memòria perduri més enllà d’ell. I ho fa d’una manera molt original, amb els recursos d’una esplèndida actuació i d’un piano que va acompanyant els sentiments d’una nena i d’una adolescent  “voyeuse” al llarg d’un quart de segle ple d’horror i de guerra. La interpretació és de Raquel Ferri i la música i piano de Jorge de la Torre.

L’original inici comença al final de la vida de la protagonista. Ella va caminant cap al no res i retorna desgranant els anys cap al passat per explicar la seva vida i deixar-ne constància. De manera simètrica i després de descriure els seus records torna al túnel de llum, satisfeta d’haver deixat aquesta nostàlgica empremta.

Original és també la forma de presentació. No és un monòleg acompanyat d’un piano, no és una descripció detallada d’una vida. És un assaig amb el guió a la mà, és un projecte que es va formant mica a mica, és una il·lusió que es va convertint en obra. I són aquestes dues originalitats les que m’han cridat l’atenció juntament amb les excel·lents interpretacions de la Ferri i de la Torre. Un duet molt ben lligat i amb una gran complicitat. Va ser una nit deliciosa.

“La memòria perduda” és l’exemple de com fer una gran obra amb pocs recursos. Feina, feina, feina, esforç i molta il·lusió és el que hi ha al seu darrere;  on direcció i interpretació destaquen de manera excel·lent.  I és que, en el tàndem Pablo Ley i Raquel Ferri es nota que hi ha molta química.

“La memòria perduda” és un viatge al passat, l’homenatge a tota aquella generació que va viure la seva adolescència entre bombes i revoltes durant la dècada dels 40. Una mirada des de la ingenuïtat d’aquells nois i noies, que malgrat tot el que els envoltava no van perdre mai la il·lusió de viure, com la Margarita Fancelli Duran, protagonista d’aquesta història, a la que Pablo Ley, el seu fill, li dedica aquest espectacle.

“La memòria perduda” és una creació on text, interpretació i música fugen dels convencionalismes al que el públic estem acostumats. Un espai buit, despullat. La fusió entre temps i espai. Una posada en escena que neix de la imaginació de l’espectador. Una interpretació molt acurada. Raquel Ferri aconsegueix crear un espai utilitzant tots els seus sentits (la seva mirada, la seva energia, les seves emocions). Ella és narradora i protagonista. A través d’ella veiem el paisatge, els carrers, i descobrim la noia ingènua que s’amaga rere el personatge que interpreta.  Una interpretació magistral, intensa. El compositor , pianista i director musical Jorge de la Torre mitjançant la música mostra els diferents estats d’ànim de la protagonista i també posa so als efectes especials de la història, com els trets i l’esclat de les bombes. Un viatja ple de sensacions, amb un resultat és espectacular.