La Mirada Interior, és un monòleg escrit i dirigit per Charlie Levi Leroy i interpretat per Raquel Arigita.
És un viatge teatral cap el seny, una poètica i precisa reflexió al voltant dels límits entre la raó i la bogeria.
És la història d’algunes dones que, al llarg del temps en què va estar obert el Lennox Mental Hospital de Nova York (1920-1994), van estar tancades a l’habitació 513 i van ser sotmeses a cruels tractaments (electroshock, teràpia del coma d’insulina , lobotomies i altres vexacions i tortures) que, suposadament, perseguien curar la seva malaltia mental. Sobre un escenari que representa aquesta estada nombre 513, Raquel Arigita va donant vida a aquestes pacients alienades que es debatien entre la insània i la lucidesa, entre la bogeria i el seny de trencar lligams i triar com viure. Un lleu gir al seu cabell, la modificació d’alguns músculs del seu cos o la variació del timbre de la veu són els recursos que empra l’actriu perquè, una per una, apareguin en escena aquestes dones turmentades que van passar per un lloc de tancada que va albergar, al llarg de la seva història, més de 3.200 malaltes.
Charlie Levi Leroy escriu i dirigeix aquest drama ple de poesia, aquest arriscat text carregat de feminitat, que enganxa l’espectador a mesura que se succeeixen els punyents testimonis i les històries de les víctimes del inhumà règim d’un sistema psiquiàtric ja eradicat. Aquest monòleg de desdoblament deixa al públic un estrany dolçor de boca, aquell que té saber-se lliure, acceptar-se en la llibertat i poder sortir de la tancada interior.
Boig no és el que perd el cap, sinó el que perd tot menys la raó.
