La Monyos

Vagi per endavant que valoro positivament l'esforç dels actors-cantants, la partitura més que correcta de Pedro Pardo i la idea d'Empar López de recuperar un personatge de la Barcelona de principis del segle passat. Però un cop vist el resultat final, un es pregunta si realment valia la pena fer una obra sobre aquest personatge, tenint en compte el que s'explica i com s'explica. Des del primer moment sabem el drama de Dolors Bonella i Alcanzar, més coneguda com a Lolita o La Monyos, i un cop sabut això l'argument s'enquista i no sap aixecar el vol. Les cançons tampoc aporten cap salt endavant, i malgrat que els intèrprets ho intentin de totes les maneres possibles el públic acaba avorrint-se enmig de diàlegs llarguíssims que pràcticament no aporten informació...

Seguim creient que el Teatre del Raval ha apostat per una estratègia força intel·ligent a l'hora de programar, però també cal tenir en compte que si no tria millor els llibrets i la dramatúrgia general dels seus espectacles acabarà perdent un prestigi guanyat bàsicament amb La vampira del Raval, Goodbye Barcelona o Germans de sang.

Continua el Teatre del Raval, a poc a poc i amb encert, llaurant-se tota una reputació de sala especialitzada en musicals de petit format i creació pròpia amb no gaires competidors de similars característiques a la ciutat. Després de l’èxit de La vampira del Raval ara fa tres anys i d’intentar repetir la jugada de barrejar cançons i truculència amb L’esbudellador de Whitechapel, La Monyos planteja un drama humà menys morbós però tornant a incidir en l’element local del barri on està situat el mateix teatre. Dirigida per Empar López, l’obra tracta la trista història de la Lolita (la Monyos), una popular veïna de la Barcelona de 1910 que alegrava la vida de la gent cantant o recitant poemes per la Rambla de les Flors i que, al mateix temps, amagava un fort sentiment de culpa per fets del passat. La idea original està molt ben trobada, així com l’elecció d’una magistral protagonista, Teresa de la Torre: màgica, tendra i perfecta per aquest paper. Igualment, la composició i direcció musical és excel·lent, al nivell d’algunes peces de l’off-Broadway. Malauradament, la dramatúrgia del muntatge falla estrepitosament, no aconseguint mantenir la tensió dramàtica ni l’interès amb una exposició feixuga, lenta i mal calibrada. En les dues primeres escenes, el públic ja obté tota la informació del relat que, durant els següents 100 minuts, s’anirà repetint amb explicacions innecessàries, reiteracions i subratllats que no deixen cap espai al misteri o la imaginació. És una veritable llàstima perquè l’espectacle ho tenia tot per ser una joia. Però la gran qualitat del repertori sembla que ha prevalgut per sobre del temps narratiu que es dedica, bàsicament, a moure els personatges d’un número a un altre fins a la conclusió final. Això no impedeix que també hi hagi troballes esplèndides, com la divisió psicològica de la protagonista en dues actrius que, no obstant això, no salven les carències abans mencionades.