La mort i la primavera

Què volia expressar exactament Rodoreda amb aquest text?

“La mort i la primavera” es va publicar en 1986, tres anys després de la mort de l’autora, sota la supervisió de l’editora Nuria Folch.

Res té a veure “La mort i la primavera” de Mercè Rodoreda amb la resta de les seves obres.

Es tracta d'una obra fosca i irònica.

Joan Ollé n’ha fet una adaptació teatral realment extraordinària. El text és fascinant. Les interpretacions magnífiques.  La posada en escena, els efectes especials, les projeccions, la il·luminació i la caracterització (vestuari i maquillatge)són extraordinàries. Visualment és espectacular!!!

Però malgrat que ho té tot a favor, és una obra difícil d’entendre. No és una obra per passar l'estona .Difícil d’entendre i difícil de classificar. A mi m’ha recordat una mica a “El público” de Lorca, que si no t’expliquen una mica la simbologia que s’amaga al seu darrera és molt difícil d’entendre.

-Segons Mercè Rodoreda és una obra “terriblement poètica i terriblement negre. “Serà una novel.la d’amor i de soledat infinita”

-Segons els seus editors, “La mort i la primavera” és el llibre més autobiogràfic de Rodoreda. És una obra de denúncia, un clam a la llibertat, una "obra sobre la sedició", escrita en els moments més crítics del segle XX. Una obra que parla de guerra civil i franquisme i de la seva vida de refugiada. Alhora que en a aquesta obra es qüestiona, a partir de la pròpia experiència de Rodoreda,  el poder destructor de l'amor, que pot desfer totes les fidelitats i generar mecanismes de dominació.

 

No sé si el que us diré té alguna mena de sentit, però tot i que no he entès gran part del text, l’obra m’ha semblat brillant.

Si fóssim una cultura dominant, com l’anglosaxona, s’haurien fet, a partir de La mort i la primavera, pel·lícules, còmics o, fins i tot, una sèrie que ben podia tenir l’èxit mundial de Joc de trons o El conte de la serventa. I és que, d’entrada, cal destacar que aquest text de Mercè Rodoreda no tan sols és poderosíssim, malgrat estar inacabat, sinó que construeix un univers que res ha d’envejar a altres autors del gènere fantàstic de renom internacional com Tolkien. Però, més enllà d’aquesta injustícia cultural, i centrant-nos en el muntatge, la proposta podem dir que ha fet la seva feina (que no era fàcil), posant en escena un material complex i fent-lo funcionar dins de la seva foscor i la seva poètica. El que més destaca de l’espectacle és el disseny visual, l’espai sonor, el vestuari (auster però efectiu), així com el respecte per donar forma i espai a cada personatge, atrapant, a través d’ells, els espectadors dins de la història. El jove Francesc Colomer fa un treball encomiable, sostenint el pes de la peça amb enteresa i resultarà per a molts una agradable sorpresa. Potser la veu narradora que apareix en alguns moments és necessària però, escènicament, trenca la màgia i resulta massa artificial i encotillada. Per la resta, qui no conegui el text original és una bona manera d’apropar-se a ell, tot i que cal anar preparats perquè es tracta d’una obra de gran riquesa literària. Val la pena, en qualsevol cas, apropar-se al TNC i descobrir que Rodoreda (autora de Mirall Trencat i La Plaça del Diamant) també va tenir una faceta distòpica i postapocalíptica, malgrat que no se li ha valorat mai suficient.

 

Aquesta és l'obra pòstuma de Mercè Rodoreda (Barcelona 1908 – Girona 1983) adaptada i dirigida per Joan Ollé.

Considerada com el gran testament literari de l'autora, és una obra que no té res a veure amb els relats costumistes als quals en tenia acostumats com "Aloma", "La Plaça del Diamant" o "Mirall trencat". LA MORT I LA PRIMAVERA vol ser una al·legoria contra l'autoritarisme, la manca de llibertat i la violència totalitària, localitzada narrativament en una petita comunitat muntanyenca ubicada en un temps i en espai indeterminat.

Un petit poble sense escola ni església però amb un riu que el travessa per sota, on els seus habitants es regeixen per lleis terribles que ens podrien recordar societats primitives.

Malauradament hem de dir que a nosaltres ens ha decebut des del minut zero, quan encara no es veia el protagonista recitar palplantat i hieràtic, completament a les fosques a peu d'escenari. Entenem que no és un text fàcil de portar a escena, però també creiem que la direcció de Joan Ollé ha estat la responsable de no saber fer arribar al públic el significat del que volia dir realment el text.

No ens ha agradat gens l'escenografia de Sebastià Brosa (entre mítica i fantàstica) per fosca i opressiva, amb un arbre que semblava caigut travessat dues edificacions (per nosaltres sense cap sentit aparent). Malgrat tot, encara sort que tenen un pes important les projeccions de Francesc Isern i la il·luminació de Lionel Spycher.

Però encara ens han satisfet menys la majoria de les interpretacions. No creiem que en tingui cap culpa el jove actor protagonista, Francesc Colomer, de dir el text amb un to de "ploramiques" durant tota la representació, sense modular tot just cap paraula amb un to diferent de la següent paraula, sense cap passió, sense gairebé cap expressió al rostre; entenem que ha estat el director el que l'hi ha indicat que havia de fer-ho d'aquesta manera. Una autèntica llàstima, perquè coneixem la vàlua d'aquest actor, que el director no ha volgut aprofitar.

En Francesc Colomer, ens ha intentat transmetre la idiosincràsia del poble on viu acompanyat del seu pare i la marastra (Sara Morera): "Encara que fos pintat de color de rosa, el poble de vegades era ple de malestar per culpa dels cavalls, per culpa del pres, per culpa del temps, per culpa de les glicines, per culpa de les abelles, per culpa del senyor que vivia sol a la casa amb l'espadat cobert d'heura que a les tardes d'acabament d'estiu semblava una onada de sang".

El jove ens explica la terrible mort del seu pare, al que han omplert la boca de ciment abans de morir i han enterrat dins d'un arbre. L'obra descriu una societat opressiva, castradora que ofega el desig i la llibertat personal a través de la por i dels rituals bàrbars. En aquest poble, anualment, s'hi sacrifica la vida d'un jove, que és llançat al riu per comprovar el bon estat del túnel subterrani que passa sota la vila.

Volem creure que estem davant d'un text d'una gran riquesa poètica, que ens descriu un món oníric difícilment adaptable al teatre. El llenguatge tan ric i la trama plena de missatges amagats acaba, en aquesta adaptació teatral, atabalant a l'espectador que lluita per entendre quelcom del que està veient a l'escenari. Joan Ollé, malauradament no ho aconsegueix.

Les interpretacions han estat força desiguals, encara que voldríem destacar per sobre de tots a Pepo Blasco que interpreta tres papers, però que ens ha agradat molt fent el personatge de pres. També ens ha agradat força el treball de Rosa Renom, la narradora (Mercè Rodoreda?) ... i és que la Rosa, està per sobre de les direccions desencertades.

Més continguts, Joan Anguera en el paper del Senyor i els joves Sara Morera, Roger Vilà i Francesc Colomer, aquest últim (com ja hem comentat abans), amb una cadència narrativa reiterativa i al que per contra, hem de felicitar en el monòleg quan explica la seva experiència en el riu.

Per a nosaltres el resultat d'aquesta adaptació no ha estat satisfactori i en sortir del teatre els comentaris en aquest sentit eren majoritaris. Preguntes com ... has entès alguna cosa ?? ... saps de què parlaven ??, ens fan pensar o que no és una obra fàcil de digerir teatralment i que potser hauria estat millor fer l'esforç de llegir el llibre, en comptes d'intentar veure-la representada en un escenari.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ