La [mujer] que espera

A l'escenari de La Vilella, només el cos i la veu de la Pilar Aguilarte donant la paraula a Penèlope, de qui n'han explicat la història, de qui s'explica la història des de fa 2800 anys. Penèlope ja se sent preparada per a explicar-la ella mateixa, el seu punt de vista, perquè potser tot és qüestió de punt de vista. La primera obra de la literatura occidental fixa un estàndard de dona i del seu comportament que queda imprès a foc en l'imaginari col·lectiu.

El text d'Itziar Pascual combina fragments molt poètics amb d'altres d'estil directíssim en què, sense embuts, denuncia els estereotips que l'home occidental va dissenyar fa mil·lennis. Pascual duu a terme un procés semblant al que Miguel del Arco va dur amb Helena de Troyaa Juicio a una zorra, en un intent de canviar els referents.

Pilar Aguilarte és Penèlope i és totes les dones. Cedeix el seu cos a la dona d'Ulisses perquè pugui expressar-se. El monòleg està ben resolt per l'actriu, que condensa tota la ràbia i la injustícia de tants segles de submissió.

La mujer que espera és una autora, una dramaturga i una actriu posseïdes per tantes altres dones que volen prendre la paraula.