La nit del peix kiwi

Amb un començament espectacular, l’actor apareix com un treballador del T Lliure i, com un amic que trobem a la porta, ens explica el seu relat.

El que vagi al teatre a buscar històries amb finals rodons o tingui expectatives a mida que va avançant l’obra, se sentirà frustrat o s’ha equivocat de peça.

Amb aquest monòleg de Josep Julien, magníficament interpretat per Santi Ricart t’has de deixar portar, has de gaudir de les situacions de vegades inquietants, de vegades ridícules a les que ens porta el protagonista que només deixa el tros d’escenari il·luminat per anar al lavabo, encendre una cigarreta o explicar la història d’un personatge que intervé a la història.

Com pensava Pedrolo, en un moment determinat a la vida, una persona pot triar un camí o un altre o apareix una circumstància que  pot canviar el destí completament. Josep Julien crea un personatge, un actor que actua en la vida real, que fantasieja, que menteix sense pensar-ho ni saber-ho, que va prenent decisions equivocades i el va portant per camins obscurs, pertorbadors dels quals se’n surt no se sap ben bé com: el destí l’ajuda. Tot gira al voltant d’un instant que xucla la història en espiral o com un solenoide. La roda de la fortuna torna a donar voltes.

Com ja hem vist altres vegades, una escenografia senzilla o pràcticament nul·la no impedeix que l’obra camini sense dificultats. Unes cadires extretes del pati de butaques faciliten a l’actor cert moviment. En un moment determinat puja unes escales, micròfon i llum zenital. Tot serveix per modificar una mica l’escenari encara que aquesta escena podria ser prescindible i escurçaria una mica l’obra. També crec que és sobrera la gran pantalla de TV a un costat de l’escenari la imatge projectada sobre la qual,  no afegeix cap informació a la història.

Santi Ricart fa de narrador, del personatge, dels companys, de la parella, de la noia que coneix al semàfor, i tot amb un registre de veu adequat a cada cas i et va portant a llocs desconeguts, van passant coses (com diu ell, passen coses) sense saber on el portaran. Fa riure, fa patir, ens enfadem amb ell per prendre decisions absurdes però l’entenem i compartim les seves preocupacions. En definitiva, és una obra que fa pensar i sortim del teatre amb moltes ganes de parlar amb el personatge.

Tocar fons, no veure la sortida. Somiar amb un present millor. Mirar enrere i desitjar tornar a quan la vida era perfecta. Però no es pot retornar a allò que ja no existeix.

En format monòleg, aquesta obra és la confessió d’un actor en hores baixes que explica al públic com ha arribat fins a aquest moment. Vol explicar la veritat -segons ell- de totes les decisions que ha pres i que l’han portar per un camí marcat per la ficció personal.

Santi Ricart és el protagonista d’aquest thriller marcat per la soledat i la desesperació, amb tocs de comèdia surrealista que esbossa més d’un somriure a l’espectadora que escolta atenta un relat inesperat. Ricart és un narrador excepcional, va guiant pels carrers de Barcelona en una aventura nocturna amb ressons onírics que envolten el personatge i el seu viatge vital.

Amb una premissa molt plausible, el text s’endinsa en uns camins del subconscient humà que inventa i diu mentides per no afrontar la realitat. Una posada en escena austera que funciona perfectament com a sala de confessió, ajuda al protagonista en aquest intercanvi d’informació, del qual vol fer còmplice al públic sota una falsa modèstia i del qual espera que li legitimi tot el què ha passat pel seu cap i tot allò que suposadament ha fet.

És la interpretació de Ricart la que enganxa a l’espectadora, l’anima a quedar-se fins al final, tot i que el desenllaç de tot plegat no acaba de complir les expectatives formades.

Es tracta d’un bonic passeig per la ciutat rere els ulls d’algú que ho ha perdut tot, menys l’esperança d’algun dia poder tornar a ser feliç.