La noia de la làmpada

Quan el teatre s'ecola en la vida quotidiana, en els seus moments menys heroics i més susceptibles de ser ocultats fins que l'oblit els converteixi en quelcom que va poder passar, o no, l'experiència de l'espectador deixa de ser eminentment contemplativa i esdevé una mena de tour de force amb un mateix que, amb poques excepcions, haurà de transformar-lo en algú altre.

A La Flyhard no s'hi va a passar l'estona, cal estar disposat que et cantin les quaranta, a aguantar el xàfec i descobrir que allò que veus prefigura allò que t'ha passat, que et passa o que, potencialment, podria passar-te. La Flyhard té una personalitat, una visió de món, la qual cosa no està renyida amb la diversitat estilística, una idea de teatre com a mitjà d'expressió que té a veure, íntimament, amb les dones i els homes, amb les seves passions i les seves misèries.

Marta Aran escriu i dirigeix La noia de la làmpada amb la intenció no tant d'endinsar-se en el dia a dia de quatre joves de trenta i tants com de perforar les convencions i les conviccions més sagrades, aquelles que ens sembles més indiscutibles, per a remoure-ho tot i sacsejar-ho fins que faci mal. L'Alba està embarassada però desitja no estar-ho. Ras i curt, així, sense embuts. Quan una dramaturga s'atreveix a posar sobre la taula un tabú tan instaurat com aquest, acostuma a facilitar a l'espectador raons per entendre el personatge i per fer més lleuger el rebuig inicial. D'aquesta manera, no hauria estat estrany que l'Alba arrossegués algun trauma infantil, o que el pare de la criatura l'hagués pressionat per a tenir un fill... La gran virtut del text és la renúncia d'Aran a justificar el sentiment de la protagonista i a restituir-la dins de la societat i de les seves convencions. No, l'Alba és una dona que se situa als afores del convencional que, a més, no patirà, en cap moment, una "caiguda del cavall" que animi l'espectador a donar-li una segona oportunitat de pertànyer al grup.

Hi ha altres temes, és clar. Les dificultats de les dones que volen ser mares a l'hora de fer-ho compatible amb la seva feina, la competència del món laboral... Però és important entendre la manera com Aran transmet la idea tan potent que comentàvem més amunt. Els diàlegs (entesos com allò que es diu i allò que, de manera gens innocent, es deixa de dir) de La noia de la làmpada tenen la capacitat de revivificar assumptes del passat, que no sabem quins són, però dels quals ens n'arriba la flaire i la càrrega enorme de les coses de família. En les pauses dels diàlegs és on es concentra la intensitat de l'obra, i en la manera com Oriol Casals, Lara Díez, Marta Vila i Andrea Portella els diuen és on hi viu l'emoció de la veritat que ens és revelada.

Una de les dues o tres obres imprescindibles actualment a la cartellera. Teatre convuls per a temps pèssims.

És molt important que dones dramaturgues i directores com Marta Aran tinguin el seu espai en la nostra cartellera. No només es tracta d’una qüestió d’igualtat i de justícia social sinó de què la visió femenina, de forma natural, posa sobre la taula temes de gran importància inherents a les seves vivències i perspectives, sense els quals el relat cultural queda incomplet. Cal celebrar, doncs, que un espectacle com La noia de la làmpada abordi la qüestió de la maternitat i totes les pressions que han de patir les dones del seu entorn familiar i laboral només pel fet de tenir fills o arribar a l’edat de tenir-los. El text és un exercici de subtilesa, ironia i encert formidable, on el realisme no està renyit amb la duresa, el sentit de l’humor ni els matisos. Un grup d’actors encapçalat per Lara Díez defensa amb fluïdesa i honestedat una proposta on els conflictes apareixen per obrir debat i no pontificar tesis preestablertes. La grandesa d’aquesta peça és que deixa clara la problemàtica però també tots els punts de vista, cosa que enriqueix el relat i el fa infinitament més captivador. En aquest sentit, el personatge d’Oriol Casals, com a home masclista (però no odiós), víctima de la seva educació i, al mateix temps, carregat d’arguments raonables, és una de les figures masculines més interessants que hem pogut veure darrerament en els nostres escenaris. Aparentment senzill però molt hàbil en el seu desenvolupament, el muntatge treu tot el profit del petit format i deixa en l’aire un bon grapat de preguntes i reflexions de gran valor.

Amb La noia de la làmpada, l'actriu Marta Aran debuta com a dramaturga i directora, i el cert és que no podria haver-ho fet millor. Per a la seva opera prima ha triat un tema interessant com la maternitat i li ha concedit un enfoc valent, interessant, intel·ligent i extremadament pertinent. Lara Díez (una de les actrius de Polònia) interpreta l'Alba, una dona embarassada que veu com aquest fill pot complicar la seva vida i posar en risc la seva carrera professional.

Amb unes interpretacions excel·lents, una bona posada en escena i material de sobres per a un postfunció d'allò més interessant, La noia de la làmpada és un d'aquells muntatges a què ens té acostumats la Flyhard, petits en format però enormes en qualitat.

Més informació a Somnis de teatre

Aquesta proposta el debut dramatúrgic i de direcció de l'actriu Marta Aran (a la que recordem en aquesta mateixa sala amb La Pols o La terra oblidada). El projecte va prendre cos després de l'èxit de la lectura dramatitzada de la peça, que es va fer la temporada passada.

El text està centrat en el conflicte de l'Alba (Lara Díez), una dona que es queda embarassada en un moment crucial de la seva trajectòria professional. Marta Aran aborda la qüestió de la maternitat des del punt de vista d'una persona que es veu gairebé "obligada" a ser-ho, pressionada pels seus entorns (familiar i laboral) i que ella hauria volgut ajornar-ho en el temps o oblidar-se definitivament.

Un text que deixa clara la problemàtica que es planteja quan aquest embaràs de risc obliga a la protagonista a agafar la baixa, i el que li havien dit que seria la millor experiència de la seva vida, es converteix per ella, en un trencament dels seus somnis. Una convincent i propera interpretació de la Lara Díez que manifesta obertament el perquè ha decidit tirar endavant un embaràs que no li plau.

Ens presenten uns personatges complexos però que se'ns mostren transparents i que ens expliquen els seus desitjos, les seves aspiracions, els seus somnis. Una proposta que provoca debat i ajuda a fer reflexions al voltant del tema tan controvertit de la maternitat, convertida en "assignatura obligatòria" en la societat en la que vivim.

L'escenari amb l'aparença d'una obra d'art, un marc blanc que emmarca l'espai escènic i que amb el petit moviment d'uns bancs fan de casa, galeria d'art i sala d'hospital.

Una posada en escena dinàmica amb unes interpretacions molt creïbles i properes d’uns personatges prou complexos, plens de matisos.

Una proposta molt recomanable.

Per llegir l'apunt original sencer, només cal clicar en aquest ENLLAÇ