La paradoxa de Protàgores

Un despatx amb una taula i una pissarra al darrera. Entra Protàgores a escena (amb una vestimenta pròpia del segle XXI) i se’ns presenta de tu a tu. Sembla ser que la història de la filosofia té un deute amb ell ja que, després de més de mil anys, no ha aconseguit el reconeixement que ell creu merèixer. Tota la glòria se la va quedar Sòcrates i, pel què Protàgores professa, aquest no va ser tan espectacular com ens pensem. Aquesta és la premissa de l’obra: explicar qui va ser aquest filòsof i reivindicar la seva feina. Comèdia hilarant en alguns moments, La paradoxa de Protàgores, ens apropa la història de la filosofia però traslladada a l’actualitat (fins i tot amb referències a les xarxes socials). Amb comparatives a l’ordre del dia, ens exposa una teoria, la de la famosa paradoxa, d’una manera gens feixuga i amb un component humorístic molt interessant. De la mà del propi filòsof, fent un flashback als seus dies a Atenes, ens narra la seva teoria, però també què el va portar a ser condemnat a mort. Cal destacar especialment, i per sobre de tot, la interpretació de Gerard Clavell que dota al protagonista de carisma i molta veracitat. Aprofiteu per descobrir-la, ja que estarà pocs dies en cartell.

Al més pur estil dels diàlegs platònics, que imitaven la manera socràtica de divulgar coneixement, Jordi Manau ha escrit una peça teatral entorn de la figura de Protàgoras simpàtica i força original. Dirigida pel mateix autor juntament amb Clàudia Costas, la història exposa la paradoxa del títol a través d’una confrontació verbal entre el seu creador i un dels seus deixebles. Tot i el seu contingut, l’espectacle és divertit i molt lleuger, combinant humor anacrònic amb gags derivats de la forta personalitat del seu protagonista, que no dubta en reivindicar la seva importància en qualsevol ocasió. Està clar que l’obra funciona, principalment, pel carisma de l’actor que interpreta Protàgores, un pletòric Gerard Clavell que domina l’escena amb comoditat, transita les inflexions de veu com vol i aporta el punt descarat que la proposta necessita. Malauradament, el talent de Clavell eclipsa, en part, l’aportació de la resta del repartiment que no tenen massa opció que, en general, donar-li la rèplica. La durada de l’espectacle és adequada a les seves pretensions i l’escenografia bonica i molt funcional. Però, tot i fer passar una bona estona, deixa poc espai per una reflexió posterior i no provoca cap impacte emocional, ni intel·lectual en l’espectador, malgrat el seu gir final. Potser la intenció és només la d’entretenir i explicar, sense avorrir, el pensament de Protàgoras. Si és així, l’objectiu està complert. Com a material dramàtic, però, li mancaria contingut.