La partida d'escacs

Dimarts dia 28, en un Teatre Romea ple de gom a gom, vam poder veure LA PARTIDA D'ESCACS, una versió d'Iván Morales a partir de la dramatúrgia d'Anna Maria Ricart.

Tal com ens van comentar a la roda de premsa, aquesta és la primera producció pròpia del 2019 d'aquest teatre, sobre l'última novel·la de l'autor austríac Stefan Zweig (Viena 1881- Petròpolis, Brasil 1942). Una novel·la curta, escrita en 1941 en el seu exili brasiler, on ell i la seva dona van decidir suïcidar-se.

En ella podem copsar les angoixes que vivia l’escriptor, perseguit per la idea d’un nazisme que acabaria dominant el món.

Jordi Bosch dona veu al narrador, al senyor B, a en Mirko, al magnat irlandès McConnor i a un cambrer del vaixell. Cinc personatges , amb registres totalment diferents, que en Jordi Bosch ens mostra d’una forma magníficament convincent.

Un recital teatral ple de matisos d’un actor capaç de passar de la comèdia al drama en un “viatge” a la complexitat de l’ànima humana, alternant o simultaniejant gest, moviment i paraula. Un actor que ha estat capaç de posar-se en la pell de cada un dels personatges.

Una peça dirigida per l'Ivan Morales amb un magnífic disseny d'escenografia i il·luminació de Marc Salicrú, un acurat vestuari de Miriam Compte i un molt destacable espai sonor de Clara Aguilar.

Una passarel·la des del mig del passadís central de la platea dóna accés al vaixell-escenari. De fons la remor del mar. Una gran cortina i tres làmpades de vidre ens situen en el saló de fumadors del vaixell. Quan cau la cortina i les làmpades deixen de lluir, tot esdevé fosc i ens situem a l'habitació on la Gestapo va mantenir enclaustrat al nostre senyor B. A escena només dues cadires.

El senyor B és un advocat de prestigi amb una vida còmoda i rutinària, que ha estat detingut per les S.S. Un personatge que ha estat reclòs en una cambra sense possibilitat de fer res, sense possibilitat de veure res, sense possibilitat de parlar amb ningú, només esperant els interrogatoris. No pateix tortures físiques, però la tortura psicològica que comporta l'aïllament, el porta al límit de la bogeria. Un manual d'escacs, robat en un interrogatori, li serveix de via d'escapament per a la seva ment torturada.

Els escacs comporten una habilitat que ha estat sempre relacionada amb el grau d'intel·ligència, requereix un gran poder de concentració per poder preveure les jugades que farà el contrincant després de les teves. Però com totes les aficions, els escacs poden convertir-se en quelcom absorbent i obsessiu que bloquegi qualsevol altre tipus d'activitat. Per al nostre senyor B, el tauler d'escacs imaginari s'ha convertit en el seu salvador i alhora en el seu carceller.

Un final obert que dóna peu a pensar en un final tràgic com el que va tenir l'autor del text.

Una proposta valenta amb una posada en escena plena de llums i ombres, estratègicament "col·locades", que matisen les accions de cada un dels personatges que, i tornem a repetir, interpreta magistralment en Jordi Bosch. Els efectes de só que envaeixen la sala de veus i música, acompanyen perfectament el desenvolupament de la proposta.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

En un principi no em vaig enganxar a l’obra, tot i que visualment, la posada en escena em va agradar molt. Mica en mica la història em va començar a interessar, cal dir que, la novel.la “La partida d’escacs” no me l’havia llegit, i per tant anava del tot verge a l’espectacle. Finalment no es que m’enganxés a l’obra, sinó que em va entusiasmar, fins al punt que a l’endemà em vaig llegir d’una tirada la novel.la.

Si us haig de ser del tot sincera, després de llegir-me la novel.la d’Stefan Zweig, vaig trobar que alguns personatges se’ls havia interpretat de manera exagerada, pot ser fins hi tot un pel massa grotescos, suposo que és quelcom que Iván Morales, director del muntatge, ha triat que fos d’aquesta manera. De fet quan vaig sortir li comentava al meu company, que vaig tenir la mateixa sensació, com quan vaig veure “La Calavera de Connemara” (Vaig tenir la sensació d’endinsar-me dins d’una d’aquelles revistes de còmics, on tots els seus personatges havien pres vida. Personatges realment trets d’una aventura de còmic).

El cert és, que en Jordi Bosch fa una feina interpretativa brutal !!!.

L’Anna Maria Ricard, encarregada de l’adaptació de la novel.la de Zweig, ha convertit “La partida d’escacs” en un monòleg, on en Jordi Bosch interpreta tots els personatges de l’obra (el narrador, en Mirko Czentovic ( campió mundial d’escacs) , el cambrer del vaixell, Mr. McConnor (enginyer de mines escocès), el doctor B (abocat),...).

La novel·la “La partida d'escacs” , escrita en el 1942, és l’obra més coneguda de l’escriptor austríac Stefan Zweig. Es va publicar en el 1943 pòstumament després del suïcidi del seu autor (1942). És l’última novel.la que va escriure i té un caràcter autobiogràfic.

En un transatlàntic que viatja d’Europa a Amèrica poc després de la Segona Guerra Mundial hi coincideixen el campió mundial d’escacs, Mirko Czentovicz, i el senyor B., un burgès vienès que fuig dels nazis.

El relat és una crítica contra el nazisme i els mètodes de tortura que va practicar la Gestapo, la incomunicació i l’aïllament, on la violència psicològica pot ser tan cruel, com la violència física. També ens parla de la capacitat que te l’ésser humà per aguantat el dolor, i com trobar la manera de sobreviure. És el retrat d’una desesperació, de com una obsessió pot ser alhora una condemna i una salvació. “La partida d’escacs” ens parla de l’exili forçat que van haver d’experimentar algunes persones, com el propi autor, que en 1934 va haver d’emigrar a Sud-Amèrica davant la pressió nazi en el seu país. Stefan Zweig no va poder tornar mai més a la seva ciutat natal.

La meva recomanació és que no us la perdeu !!!

Espero que la gaudiu igual que ho vaig fer jo, si més no, ja paga la pena d'anar-hi només per veure una de les millors interpretacions de Jordi Bosch.

Com sempre, us recomano que si podeu us llegiu el llibre, és curt i de lectura fàcil. Estic segura que us encantarà.

 

Tenia curiositat per veure com es podria representar en teatre l’obra de Stefan Zweig “Novela d’escacs” escrita al 1942 que va aparèixer pòstumament després del suïcidi del seu autor. És una novel·la amb un fort contingut emocional. Zweig era un profund coneixedor de l’ànima humana com ho demostra en altres novel·les com “por” en la que descriu amb gran coneixement de psicologia un sentiment de vegades irracional que pot arribar a aniquilar la persona que la pateix.

Stefan Zweig va néixer a Viena en ple imperi austrohongarès. Va marxar a Londres quan Hitler va pujar al poder. Els seus textos van ser prohibits a l’Alemanya nazi. En algun moment  va dir que “la llibertat personal és el bé més preuat de la terra”. El seu pensament i la seva història tenen molt a veure amb la creació del personatge “Dr. B” de la novel·la d’escacs. És una heroïcitat humana poder trobar els recursos per aconseguir sobreviure tancat en una habitació sense possibilitat de comunicar-se amb res ni amb ningú. Però sobreviure no vol dir viure dignament, el passat no perdona i la petita victòria que aconsegueix no és més que la demostració de la seva pròpia fragilitat. Zweig deixa el final obert tot i que és fàcil imaginar un desenllaç tràgic.

No sabia com podia ser portat al teatre un relat com aquest. Ivan Morales aconsegueix donar amb la versió del text i la direcció el punt dramàtic que hauria volgut Stefan Zweig. A Anna Maria Ricart li devem la dramatúrgia. Tots ells resolen perfectament el relat en forma de monòleg. Jordi Bosch està esplèndid representant a 5 personatges diferents i movent-se pel l’escenari amb vertiginosa agilitat. Ell també fa de narrador i a la vegada actua de mestre de cerimònies i presentador tipus cabaret. El narrador de Zweig és, per contra, un observador discret que descriu sense passió la successió d’ esdeveniments que van succeint al seu davant .

L’escenografia i il·luminació de Marc Salicrú mereix una atenció especial. Una passarel·la des del mig del passadís central de platea fins a l’escenari permet als personatges pujar al vaixell on es desenvoluparà la trama. Un escenari fosc i dues cadires són suficients. Les tres làmpades que pengen del sostre ens situen en un saló elegant i la resta d’elements de la il·luminació son cabdals pels moments més tràgics de la història.

Tot i que Zweig va escriure poques obres de teatre, fa pocs mesos es va adaptar  al teatre musical una altra obra “24 horas en la vida de una mujer”. Sigui benvinguda també l’adaptació d’aquesta novel·la de la qual ja se n’havien fet varies versions cinematogràfiques.

A vegades parlem de les manies que tenim, d’aquelles coses que ens preocupen més i que, fins i tot, marquen una mica la nostra vida i la relació amb els altres. Bé, més que manies, jo ho anomenaria obsessions. I una mica d’aquest capficament del ésser humà és que parla La partida d’escacs de Stefan Zweig de la qual ha fet la seva versió Iván Morales amb un únic protagonista, interpretat per Jordi Bosch.

Tot comença quan el narrador ens explica que es troba a un vaixell que està fent una travessia. Durant el trajecte, aquest personatge descobreix que entre els companys que té s’hi troba un campió mundial d’escacs. En aquell moment, i sota la seva “mania” de conèixer a tothom i les seves vicissituds, “enganya” a un altre viatger per jugar a escacs i, així, cridar la seva atenció. Quan ho aconsegueix i accedeix a jugar contra ells, acaben coneixent una persona amb una història peculiar que tindrà una obsessió malaltissa: els escacs.

La posada en escena, senzilla i minimalista, aconsegueix atrapar des del primer moment. Sense gaires artificis, ràpidament ens ubiquem en aquest vaixell imaginari format per làmpades i un parell de cadires. L’ambientació de música i llums és tot un encert. Això sí, encara que la música està triada amb bon ull per a la imatge que es vol crear, peca d’estar massa alta en més d’una ocasió, impedint que escoltem amb claredat el monòleg que ens ofereix Bosch com a únic personatge. Però els canvis d’escenari i el joc amb els elements que hi pul·lulen, com també els cops d’efecte i sorpresa són una de les parts més destacades de la producció.

Jordi Bosch té el carisma ideal per donar vida al narrador d’aquesta història, omple amb la seva sola presència l’escenari i ens va induint fins que quedem atrapats en aquesta història envoltada d’incerteses, misteris, injustícia i molt dolor. Tot i el seu bon fer, al principi la veu de Bosch queda eclipsada per la música i això fa que l’espectador hagi d’afinar massa l’oïda per entendre allò que ens està explicant i, pel camí, perd detalls molt interessants dels seus moviments i dels elements amb els que juga. També val a dir que el text al principi costa més de pair, i que a mesura que avança la trama, el públic es va implicant més en el drama personal del protagonista.

Amb un inici una mica difícil d’atrapar, el text, Bosch i tot allò que l’envolta aconsegueixen que l’espectador estigui atent a tota la narració, impacient per saber com acabarà tot plegat. A mesura que creix la intensitat de la història, Bosch es va fent gran a l’escenari arribant a cadascuna de les persones que es troben a les butaques del teatre. Llàstima que, quan sembla que tot ha d’explosionar en un final èpic, en la vessant que sigui, però amb una contundència que deixi al públic enganxat a la cadira, la mateixa passió decaigui de sobte com un gerro d’aigua freda deixant a l’espectador agraït per l’espectacle, però amb una sensació d’incertesa i buidor. Potser aquesta era la sensació que buscava l’obra, però aquest regust final no acaba d’arrodonir l’obra.

Per algun motiu, sembla que Zweig està de moda. No només perquè, de sobte, molta gent ha començat a llegir els seus llibres, sinó també per les diferents adaptacions teatrals que s’estan fent dels seus textos aquesta temporada com la recent 24 hores de la vida d’una dona o la que ara ens ocupa. Siguin quins siguin els motius, qualsevol persona que hagi llegit l’escriptor austríac sabrà que aquesta redescoberta de la seva obra és, en tot cas, una bona notícia. La partida d’escacs és un muntatge que es podria valorar de diverses maneres però, principalment, el seu valor més destacable és l’alta qualitat literària del seu text. Zweig en aquesta versió d’Ivan Morales a partir de la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart ens regala una prosa profunda i depurada que transmet meravellosament la neurosi obsessiva que el protagonista desenvolupa durant el seu captiveri en mans de la Gestapo. Jordi Bosch interpreta amb solvència i ofici aquest difícil paper, on els girs emocionals resulten tot un repte. Morales, un director cada vegada més polifacètic, ha optat, en aquesta ocasió, per l’efectisme que, en certa manera, devalua la puresa del conjunt. Ritme, música i canvis d’il·luminació sobtats busquen impacte, sorpresa i una inquietud forçada en l’espectador quan, probablement, tot això ho podria proporcionar la mateixa força del text. La peça abusa massa d’aquests recursos que acaben per resultar contraproduents. Però, malgrat la insistència d’aquesta decisió, la proposta té prou elements que ens permeten endinsar-nos en el malaltís univers que Zweig va descriure a aquesta novel·la poc abans de suïcidar-se, deixant-nos més d’una qüestió per a posteriors reflexions.

Massa sovint la ficció recorre a un fet enginyós, conegut, significatiu... que suporti el pes de l'obra. En aquest cas, el text de Zweig és el bastiment idoni per a sustentar el muntatge de l'Iván Morales. El director català escull atorgar al tema com a focus i interès principal de La partida... Morales no es mou en el seu hàbitat natural, que acostuma a ser el del risc formal, on el com és més important que el què.

Dóna la impressió que el director, o fins i tot Zweig, hagin vacil·lat en algun moment a l'hora de cedir el protagonisme a un o altre personatge. Se'ns parla de les monomanies a les primeres escenes, i després ens n'oblidem per a parlar dels escacs, de l'ambició, dels diners... i finalment se'ns torna a parlar de les monomanies quan ja ens n'havíem oblidat.

Jordi Bosch és tots els personatges i fa un esforç gran, però no amaga certa afectació que, probablement, es pulirà amb el rodatge de l'obra.

Morales brilla molt més quan la proposta discuteix la convenció i el llenguatge teatral es posa en tela de judici a sí mateix.