La pell fina - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

La pell fina és la nova comèdia del tàndem de dramaturgs Carmen Marfà i Yago Alonso, autors d’altres èxits com Ovelles o Instruccions per enterrar a un pare.
En aquest nou muntatge, amb Laura Porta, Biel Durán, Francesc Ferrer i Laura Pau, parlen de tot allò que no estem preparats per dir ni per rebre. Dir la veritat està molt bé, però… què passa quan aquesta veritat ofèn? Cal dir-la? Aquesta obra reflexiona, en clau d’humor, sobre la manera que tenim de tractar-nos. Ens cuidem prou els uns als altres? Temes com la maternitat, el talent o les relacions de parella posen de manifest que tenir cura dels altres segueix sent una assignatura pendent.

Sinopsi

El Nacho i la Miranda, una jove parella de Barcelona, visiten uns amics que acaben de ser pares per conèixer el petit Jan. Tot sembla anar bé fins que el Nacho deixa anar, sense donar-li molta importància, que el bebè de l’Eloi i la Sònia… és molt lleig. A partir d’aquí, i tot i que els recent estrenats pares intenten treure ferro a l’assumpte, l’ambient s’enrareix i comencen a sortir a la llum algunes altres veritats que fins ara cadascú guardava.

Durada:
80 minuts

Idioma:
Català

Edat:
tots els públics

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 16

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Jordi Bosch Argelich
Teatre Barcelona

Efectes i defectes de la sinceritat

Carmen Marfà i Yago Alonso formen una dupla creativa que demostra que escriure a quatre mans és possible. Recomanable, fins i tot. La precisió, el ritme i el contingut d’absolutament cada frase de La pell fina semblen haver sorgit d’un procés experimental de laboratori, d’escola de teatre. I ben bé és així. Els dos mostren el seu treball d’equip mitjançant cursos d’escriptura i direcció de comèdia teatral a La Llama School, i junts han escrit i muntat alguns dels èxits més destacats de la dramatúrgia contemporània catalana, com Ovelles (2018) o Instruccions per enterrar un pare (2020).

L’Eloi i la Sònia, una parella jove i il·lusionada, reben la visita del Nacho, el seu amic de l’ànima, i la seva darrera parella, la Miranda. Volen compartir un sopar per celebrar l’arribada del seu primer fill, en Jan, i, de passada, desitgen mostrar com en són, de feliços, a la seva nova vida, fora de la gran ciutat. Perquè... quin és el sentit de la felicitat, si no és compartida? Aquest és el punt de partida d’una trama de vertigen, en la que es demostra com es pot crear, amb un talent desmesurat, un univers sencer de preguntes sobre el passat, el present i el futur, de realitats aparents, mentides evidents, frustracions subjacents i desitjos insatisfets, en una petita terrassa i amb quatre actors que l’omplen amb la paraula i el gest. D’un encontre aparentment més que amanit, un lloc comú en tantes trames, previsible i recorrent, es passa en un no res al gran tema que fulmina, destrossa i escapça convencions a ritme de Fruit ninja: la sinceritat. I ho fa recorrent a totes les seves formes. I ningú no se n’escapa. D’entrada, els rols semblen definits, perquè la ficada de pota amb el petit és tan desmesurada que l’etiqueta se l’endú qui la protagonitza. I tothom, aleshores, es pregunta si és pot dir tot allò que un pensa, si la sinceritat ha d’anar sempre per davant de tot, si estem preparats perquè siguin sincers amb nosaltres, si hi ha un límit per la sinceritat, si l’empatia o l’assertivitat acaben per deixar la veritat en captiveri amb l’objectiu de mantenir la formalitat i l’aparença, i no prendre mal. Serà que prendre’s la veritat com una ganivetada és tenir la pell massa fina? Tot esclata, i tots acaben havent-se de sincerar per un motiu o altre. És un mecanisme per alliberar-se, per deixar anar llast, per poder respirar d’una vegada. Fins que, amb totes les cartes sobre la taula i res a amagar, s’estableix una pau natural que fa concloure l’encontre de la millor manera possible.

Les rialles que la trama provoca i els girs de guió que fan reaccionar l’audiència són constants. Si les veritats, encara que a batzegades, alliberen els protagonistes, l’efecte d’una comèdia tan pura entre el públic és catàrtic. Esdevé una combinació fabulosa i equilibrada d’intel·ligència i frescor.

Si el guió i la direcció escènica és art, una filigrana ben travada, exquisida, punyent, viva, àgil i directa, la interpretació d'en Biel Duran, en Francesc Ferrer, la Laura Porta i la Laura Pau és fantàstica. Els dos primers arriben a l’audiència amb una potència i un atractiu especials, en part pel seu talent i, en part, per la seva dicció, que compensa algun desajust sense importància pel baix to de certes converses. Els quatre aporten la justa mesura de realitat que cada personatge necessita, de realitat i de secret, perquè allò que cadascú amaga traspua a l’escenari, per la inquietud, per la inseguretat, per la impostació en certs moments. Tot tan ben treballat, sense fissures ni desequilibris, que fa que la naturalitat envaeixi l’escenari. I, parlant de l’escenari, l’espai es mostra senzill i eficaç, potser un punt forçat i poc creïble en algun detall per exigències del guió: potser s’exageren en excés determinades escenes amb l’objectiu de fer palesa aquella frustració amagada que més d’hora que tard havia de sortir.

De la Flyhard al Teatre Borràs, i reposada. Un recorregut que, per reiteració, és preludi d’un èxit reforçat pel triomf que el precedeix i per la resposta massiva, puntual i lleial de l’audiència. El boca-orella garantirà que les entrades s’exhaureixin en una exhalació, així que no trigueu a fer el pas, o serà massa tard.

La pell fina esdevé una comèdia hilarant i imprescindible sobre un debat moral etern: el valor i els efectes de la sinceritat. Podem aportar-hi respostes diferents, perquè cadascú té la pell que té. De realitat, desenganyem-nos, només n’hi ha una, però el dibuix que en fem varia segons la posició des d’on ens la mirem i pren la forma de la traça que amb el llapis (o la paraula) tenim. L’espectacle, es miri com es miri, excel·leix. Us ho dic de veritat (la meva, és clar).

02/07/2023 - Teatre Borràs
Mariona Rebull
Teatre Barcelona

Hi ha nens lletjos

La pell fina, la nova comèdia de Carmen Margà i Yago Alonso, s’afegeix al ja consagrat gènere que jo anomeno “retrobaments a l’hora de sopar”: un grup d’amics o familiars es retroba en alguna casa on un incident o comentari aixecarà tota la pols del passat. Aquí, el comentari desafortunat serà sobre un nen, un bebè lleig que destaparà la lletjor de la paternitat. Si durant anys, tenir un fill semblava que hagués de ser de color rosa, ara, poc a poc, s’alcen veus que també en destaquen els grisos. La pell fina n’és un testimoni. I ho fa des de l’humor, els equívocs i l’assimetria d’informació entre públic i protagonistes. D’entre ells, m’agradaria destacar el paper de Biel Durán que també ha participat en comèdies familiars com ara Ovelles, dels mateixos autors. Una jove promesa ja consagrada que ens regala, un cop més, un bon paper sobre l’escenari.

La paternitat ha mort, visca la paternitat!

16/07/2023 - Teatre Borràs
Sílvia Moreno Palomar
Teatre Barcelona

Somriures coneguts

A vegades és difícil mantenir la boca tancada i no dir allò que realment es pensa, especialment quan no es vol ferir a algun familiar o amic. És la sinceritat tan necessària sempre? A vegades les mentides piadoses o la omissió d’algunes ajuden a mantenir un bon ambient que és millor no canviar... Mai se sap quin és el camí correcte i sempre hi ha algun moment en què la cosa descarrila.

En Nacho i la Miranda (Francesc Ferrer i Ángela Cervantes) son parella i han quedat per sopar amb l’Eloi i la Sònia (Biel Duran i Laura Pau) per veure’s i conèixer el seu fill Jan. Un comentari desafortunat d’en Nacho provocarà un tsunami de veritats, opinions i coses no dites que no trobaran aturador.

Entrar en aquesta obra és com compartir una estona entre amics que s’estimen, però que s’han oblidat una mica de cuidar-se. El públic es reconeix en algunes de les converses i s’adona que hi ha moments que son universals per a qualsevol. L’espectadora es troba rient i posant-se la mà a la boca davant d’algunes des les coses que s’arriben a dir els personatges. Aquelles paraules que s’escapen i que la persona que està al pati de butaques no es pot creure que s’acabin de dir en veu alta.

Divertit, afable, canalla i molt directe, aquest text és una radiografia molt exacta de qualsevol trobada entre amics, es reconeix a dalt de l’escenari la complicitat, l’estimació i com s’importen els uns als altres. Una comèdia fresca amb un segell ja inconfusible de Carmen Marfà i Yago Alonso, que aconsegueixen extreure de moments incòmodes i difícils somriure involuntaris i molt agraïts (no es pot oblidar la meravella que va ser Ovelles).

I si al text li poses quatre intèrprets que connecten tan bé entre sí, ja està tot fet. Ferrer fa enrabiar amb el seu Nacho, però com li passa als seus amics, se li va agafant afecte i es converteix en un més de la colla. El seu passotisme tan ben portat a terme sense arribar a la exageració encaixa perfectament. Cervantes està esplèndida amb un personatge que es troba atrapat entre els ganivets que volen, que com a mediadora tranquil·litza, però que quan treu la seva personalitat real és una delícia. Duran és igual el que faci, es mimetitza de tal manera amb el personatge que ell desapareix, i el seu Eloi absorbeix l’espai creant una simpatia immediata. Pau comença a poc a poc deixant pinzellades del seu personatge fins arribar a deixar esparverat al públic a través dels pensaments de la Sònia, sense embuts exposant més d’una veritat amagada.

Com qui queda una nit d’estiu per sopar amb els col·legues i posar-se al dia, mentre beuen i repassen els bons moments viscuts plegats, aquesta producció es queda instal·lada en una de les cadires de la taula, fent companyia i provocant somriures.

06/07/2023 - Teatre Borràs
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Cal dir sempre la veritat?

Després dels èxits Ovelles i Instruccions per enterrar un pare, el tàndem Yago Alonso i Carmen Marfà ho tornen a petar amb La pell fina, una comèdia divertidíssima, que es va estrenar la temporada passada a la Sala Flyhard i que, els que vam tenir la sort de trobar entrades, la vam gaudir moltíssim.

Sí, he repetit! Així que em vaig adonar que es tornava a programar, vaig decidir de tornar-la a veure, tot i que el canvi d'espai escènic em feia una mica de por. Era passar de l'espai íntim i proper com el de la FlyHard a la d'un gran teatre com és el Borràs. De vegades un espectacle vist en un lloc o altre pot canviar la percepció d'aquest.
Passada la prova, haig de dir que de nou en surto encantada!

Sota el lema Dir la veritat està molt bé, però...Cal dir-la sempre?, La pell fina ens porta a reflexionar, en clau d'humor, sobre quins són els límits de la veritat quan aquesta pot suposar ofendre o fer mal a algú.
El que havia de ser una agradable trobada d'amics es converteix en una situació del tot incòmoda a partir del comentari desafortunat d'un dels amics sobre l'aspecte del fill nounat als recient pares.
Una situació incòmoda que es va complicant cada vegada més.

Els límits del que es pot dir i el que no, per tal de no ferir sensibilitats, es van perdent per l'excés de confiança. Aquest excés de confiança farà que surti a la llum tot allò que realment pensen, i que fins ara no deien.

A La pell fina també es toca temes com l'amistat, la maternitat, les relacions de parella o els pros i contres de viure a la ciutat o als afores.

Dia d'estrena. El teatre ple de gom a gom. Molts aplaudiments i cares de felicitat.

No us la podeu perdre!

01/07/2023 - Teatre Borràs
Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Sorpresa i estupefacció davant de paraules mai confessades

És una obra de la Companyia FlyHard Produccions dels autors Carmen Marfà i Yago Alonso que n’assumeixen també la direcció. Es va estrenar fa un any a la Sala Flyhard. Tant la companyia com els autors ens han demostrat altres vegades la gran qualitat de la seva feina. “Les ovelles” faran tercera temporada i res és d’estranyar que “La pell fina” faci la segona després de la gira.

És una comèdia de saló com “Le prénom”, pel·lícula de Matthieu Delaporte Alexandre de La Patellière (2012) i que es va presentar a BCN en forma de teatre i després en pel·lícula dirigides per Joel Joan. Va ser nominada a premis Gaudí. Com totes les comèdies de saló, un petit gest o una paraula, desencadena una sèrie d’esdeveniments que ningú pot aturar.

Una reunió de dues parelles, suposadament “amics de tota la vida”, una paraula desafortunada i la comèdia està servida. La conversa va portant cap a temes que no es volen sentir. Empesos per una tensió momentània es diuen coses que no s’havien confessat mai. Amb molt d’encert els autors presenten com a tema principal la sinceritat, el mal que pot provocar o el descobriment de relacions que no eren tan fortes com es pensaven o fins i tot la possible pèrdua o la ruptura d’una parella. En un segon pla es troben les dificultats de ser pare o mare i el que se suposa que ha de ser un moment feliç es demostra suplici quan es veuen capaços d’expressar tots els inconvenients. En clau d’humor, bona part del públic es pot sentir identificat amb tot els inconvenients que suposa tenir un fill. El públic riu perquè en algun moment hem dit o sentit les mateixes paraules.

La complicitat entre els intèrprets manté tota l’estona l’atenció. Tot i que hi ha talls en les converses i silencis innecessaris, les dues parelles Àngela Cervantes amb Francesc Ferrer i Laura Pau amb Biel Duran van entrant i sortint de la sorpresa a l’estupefacció, del descobriment a la tranquil·litat que dona la catarsi col·lectiva. Magnífica interpretació de tots quatre.

21/05/2023
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

L’anècdota que ho dispara tot

Ja tenim aquí una nova obra d'aquest tàndem que poc a poc s'està convertint en imprescindible: Carme Marfà i Yago Alonso. Després d'Ovelles, que tornarà aquest estiu per tercera vegada, i Instruccions per enterrar un pare, ara ens arriba La pell fina. L'humor és el mateix i les bases còmiques estan molt ben assentades, tot i que potser aquesta vegada l'argument no és tan esbojarrat (algú que rep en herència un ramat d'ovelles o algú altre que construeix el taüt del seu pare per manca de recursos econòmics) i s'acosta més a l'anècdota. Amb el record de la comèdia El nom a l'horitzó, La pell fina ens explica la visita d'una parella a casa d'uns amics que acaben de tenir un nen. Quan algú digui que el nen és realment lleig s'engegarà un cúmul de retrets que portarà la vetllada cap a la deriva...

Ja hem dit moltes vegades que la comèdia costumista està agafant un nou rumb, i crec que Marfà i Alonso hi tenen molt a veure. De fet, han agafat les bases de la comèdia de boulevard, les han portat a espais escènics de proximitat i han explotat sobretot una naturalitat (tant en l'argument com en les interpretacions) que potencia la comicitat i l'acosta molt més al públic. Tot i algunes premisses a vegades un pèl estrafolàries, tothom es sent identificat en un moment o altre d'aquestes comèdies. I quan la identificació de l'espectador entra en joc ja hi ha una part d'èxit mig assegurada.

No cal dir que les interpretacions són la clau d'aquest tipus d'obres, i en aquest cas no podia ser menys. Biel Duran i Francesc Ferrer exploten tota la seva experiència actoral i ens brinden moments magnífics, tot i que Laura Pau i Ángela Cervantes constitueixen tota una sorpresa. En definitiva, un grup compacte i amb molta complicitat escènica.

18/05/2022
Jordi Casas Duocastella

El Nacho i la Miranda visiten per primer cop el nou pis dels millors amics d’ell, l’Eloi i la Sònia, que acaben de ser pares i han marxat a viure fora de Barcelona. Durant la visita, al Nacho se li escapa un comentari que dona a entendre que el nounat és molt lleig, donant peu al sorgiment d’un seguit d’opinions que les dues parelles havien callat per no ofendre.
Carmen Marfà i Yago Alonso tornen a oferir un text que funciona a la perfecció, mantenint l’atenció de l’espectador amb cada gir de guió i amb cada revelació de nova informació, creant situacions divertidament incòmodes al voltant d’opinions i fets que molts podem reconèixer en el nostre entorn.
Amb una escenografia cuidada i els quatre intèrprets amb bona química per fer creïbles tots els diàlegs, LA PELL FINA és una aposta segura per passar una bona estona.

09/07/2024
Taradete

La pell fina fluye ligera y natural, rezumando humanidad, aun cuando las situaciones se vuelven complicadas, a través del humor constante, planteando reflexiones que parten de si es correcto decir lo que se piensa, pero abordando muchas más temáticas… Las contradicciones de ser padres, las relaciones con los hijos, las relaciones de pareja, buscar la aprobación de los demás, el valor de la amistad, el éxito o fracaso en el trabajo… El pasar de los cuarenta y sentir que ya no eres tan joven… Todo esto con una soltura interpretativa brillante. Los diálogos tienen ritmo, chispa y no decaen, y consiguen que sonrías, hasta de los pensamientos y conversaciones más incómodas y a fin de cuentas, realistas.
Crítica completa en el blog:
https://elrincondeltaradete.blogspot.com/2023/07/critica-teatro-la-pell-fina-con-angela.html

20/08/2023
Joan

No repetiré el que s’ha dit en les altres opinions sobre l’obra perquè mes o menys coincideixo amb quasi totes elles. Em referiré només a la posada en escena de la representació que he vist al Teatre Borràs aquest divendres dia 28 de juliol.
Per començar ja no em va agradar que, a la entrada del teatre, venguessin crispetes com en un cine, em sembla una desconsideració envers als actors.
Després al entrar dintre, haver de veure descobert el petit decorat montat a l’escenari, el qual no podia estar cobert per les cortines ja que aquestes es feian servir per cobrir els dos laterals als que no arribava l’indicat decorat. Vaig pensar que aprofitaven el mateix decorat que quan es va estrenar l’obra a la sala Flyhard.
En aquest escenari, també em va semblar que la direcció escènica era pobre i feia monòton l’esoectacle. Per acabar-ho d’adobar, el so era baix i, en moltes ocasions (masses), no s’entenia el que deien els actors, no sé si per el to que els hi va demanar el director, per la mala amplificació del local o per altres causes.
Sigui com sigui, tot això que hi explicat amb va fer anar sortint de l’obra a mida que avançava, fent-se’m molt llarga malgrat els seus 90 minuts.
Suposo que aquesta mateixa representació debia resultar perfecta en la sala Flyhard, però al Borràs (un teatre mes gran) per a mi va resultar insuficient. I no crec que en aquella sala les entrades valguessin el mateix.

29/07/2023
David Guiu

Molt recomenable

06/06/2023
Lali Juan

L’obra és molt entretinguda, un comentari desafortunat i feridor en un sopar d’amics que no es veuen d’un temps ençà serà el detonant i el via lliure per altres comentaris del mateix nivell per part dels altres integrants del grup, posant de manifest que la sinceritat és una carretera de doble sentit i que quan és ofensiva i gratuïta les conseqüències sempre són imprevisibles.
Ens vam quedar una mica decepcionats perquè la porta d’entrada del teatre queda totalment tancada iniciada l’obra, de manera que una companya que va arribar 7 minuts tard es va quedar sense poder disfrutar de l’obra, casualment com en l’obra també es tracta d’una amiga que ha estat mare fa poc i tots sabem ho difícil que és la logística en aquests casos.

29/05/2022
Edu

Es entrenida y graciosa, a veces incluso puedes sentir verguenza ajena por la situacion. Pero en general llega mucho y sobre todo la sala flyhard que lo hace autentico.

16/05/2022
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Siempre digo que la Sala Flyhard es la fábrica de las grandes historias: sencillas, divertidas, cercanas… todos nos podemos ver reflejados. Y lo han vuelto a hacer!!
Nacho y Miranda van a visitar a unos amigos que acaban de tener un bebé. Es la presentacion oficial. Y a pesar del estrés y el cansancio de los nuevos padres por la situación la noche promete.
Pero… un comentario desafortunado indicando que el bebé es feo abrirá la Caja de Pandora. Se acaba de encender la mecha y está claro que todo va a saltar por los aires!!
Una comedia divertidisima, que trata con humor cuestiones muy debatidles: hay que decir la verdad? En principio si. Pero qué pasa cuando la verdad ofende? Nos tratamos con sinceridad entre amigos? O es todo fachada?
Pero también trata temas más serios y peliagudos: que pasa cuando al ser padres no te encaja esta nueva forma de vida? Cuando sientes que tu vida desaparece porque el bebé lo es todo? Ser madre es compatible con querer tirar a veces tu bebé por la ventana?
Todo el elenco está maravilloso. Supuran naturalidad y trabajan muy bien juntos. Pero… me he enamorado de la actuación de Angela Cervantes. Madre mía! Que bien está! Natural y divertidisima! Bravo! Bravo!

09/05/2022
Josep OS

Ahir vaig fer cap a La Flyhard per veure aquesta nova proposta que han escrit i dirigeixen Carmen Marfà i Yago Alonso (Ovelles). En aquesta ocasió ens situen a casa d’una parella que acaben de ser pares i reben la visita d’uns amics que coneixeran el nounat i amb qui tenen intenció de sopar. Però un comentari desafortunat o no sobre el físic del nadó, obre la caixa de pandora i surten a la llum totes les desavinences acompanyades de desqualificacions que tenen els uns dels altres. En clau d’humor van succeint situacions, algunes molt divertides que et porten a pensar, cal dir sempre el que penses? o tot i ser amb amics intims ens tractem amb el suficient respecte?. Unes molt bones interpretacions, naturals i creïbles dels quatre sense distinció, Ángela Cervantes, Biel Duran, Francesc Ferrer i Laura Pau. Tot i que el tema d’Ovelles em va semblar més enginyós aquesta té moments molt bons, 75 minuts que passen en un tres i no res.

09/05/2022
Mª Rosa BR

Una obra molt divertida i alhora dramàtica. Sense perdre l’humor posa en evidència els límits de la poca sensibilitat que es perd amb l’excés de confiança. El que ha de ser un agradable trobada d’amics es torna irreparable quan no es mesura el que es diu. Els quatre actors fan uns personatges inmensos i versemblants. Tots tenim un amic com… i una amiga que ha li ha passat com.
Molt recomanable i per no perdre-se-la.

06/05/2022
Marta Lorenzo Cañellas

Em va agradar molt! És molt divertida i recomanable! A més la sala Flyhard és un espai màgic, petit i on les històries es fan grans. Tenir els actors tan a prop és un luxe. Uns actors genials!!!

05/05/2022

Veure totes

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

L’èxit d’una herència insòlita: 512 ovelles

La pell fina i Ovelles s’han convertit en dues de les propostes més aplaudides de la temporada: totes dues comèdies han esgotat les entrades poc després d’haver-se posat a la […]

30 maig 2022

Les propostes més estimulants dels teatres de proximitat de Barcelona

Les sales de proximitat ens fan vibrar: pràcticament sents respirar els actors, es crea un ambient molt especial, i és on es poden trobar els muntatges més singulars, arriscats i […]

1 setembre 2024

‘La pell fina’, una comèdia sobre les veritats incòmodes

El Nacho i la Miranda, una jove parella de Barcelona, visiten uns amics que acaben de ser pares per conèixer el petit Jan. Tot sembla anar bé fins que el […]

10 juny 2024

Els dilluns també hi ha teatre

“Els dilluns no existeixen per al teatre”… s’ha dit tradicionalment del dia que el sector teatral s’ha agafat per descansar. Avui en dia, però, aquesta afirmació va perdent el sentit […]

27 gener 2023

Èxits imprescindibles que tornen a la cartellera

Aquesta segona meitat de temporada comença carregada d’èxits teatrals que tornen a la cartellera per petició popular. No badis i aprofita l’última oportunitat per veure aquestes obres tan aplaudides pel […]

24 gener 2023

Enric Majó i Laura Pau: “Ens costa reivindicar les nostres figures”

Nou episodi dels IMPRESCINDIBLES, el video pòdcast on parlem de manera distesa i relaxada sobre arts escèniques. Els espectacles de la cartellera barcelonina ens donen el tema de conversa… i […]

17 desembre 2022