La plaza del diamante

Que jo recordi ja és la tercera vegada que l'extraordinària novel·la de Rodoreda puja als escenaris de casa nostra. En el 2004 va ser el mateix Joan Oller qui va convertir el text en un monòleg per a tres actrius, amb un muntatge que recorda molt al que ara se'ns presenta. Quatre anys més tard, Toni Casares dirigia al TNC una versió més formal que aprofitava tots els recursos de la sala gran. Però és amb la versió produïda pel Teatro Español de Madrid on potser s'arrisca més, ja que a part de fer una versió castellana s'ha convertit la novel·la en un monòleg per a una sola actriu. La direcció torna a recaure en Oller, que coneix molt bé el text, i la interpretació l'aporta una Lolita Flores que torna a demostrar que és una gran actriu... a més d'una cantant i un personatge públic. Flores resta asseguda en un banc tota la funció, però la seva interpretació continguda, humil i sentida li està donant algunes de les satisfaccions més grans de la seva carrera, ja que el teatre s'ha omplert quasi en totes les funcions i el públic l'ovaciona a peu dret totes les nits. És cert que s'hagués agraït una direcció menys conservadora i previsible, ja que l'enllaç una mica postís entre els diferents temes o la repetició de recursos -les llumetes de colors i la música de Pascal Comelade- acaben per esgotar la fórmula. De totes maneres, estem davant d'una funció que treu molt rendiment d'una proposta minimalista i d'un plantejament sense grans pretensions.

Hem vist al Teatre Goya a una Lolita Flores interpretant una Colometa diferent, una nova versió de la Plaça del Diamant que ha adaptat i dirigit Joan Ollé. La seva interpretació m’ha transmès tendresa i fins hi tot m’ha fet emocionar, l’ha interpretat amb humilitat i sense sobreactuar, però sincerament m’ha faltat alguna cosa per considerar-lo un espectacle del tot rodó. De vegades hi ha muntatges que possiblement els escau millor de representar-se en sales més petites, més íntimes, al menys en aquest cas. Penso que la Colometa de Joan Ollé hagués preferit compartir els seus sentiments més íntims, en la intimitat d’una sala petita, envoltada per la calor del públic. Un públic que de segur s’hagués emocionat veient de prop les expressions de la seva cara o la seva mirada, fins i tot poder sentir la força i la tendresa que desprèn el seu personatge. Hagués estat brutal tenir a la Lolita interpretant a tocar. Possiblement haguéssim acabat tots plorant.

Aquest muntatge no deixa de ser una bona narració, però crec que el seu gran valor és haver fet arribar un text de Mercè Rodoreda, a un públic que possiblement mai haguessin gaudit d’una de les millors obres mestre de la literatura catalana. Això ha estat gràcies a ella.

Aquest no és el primer cop que La Plaça del Diamant puja a dalt dels escenaris i, ni tan sols, es tracta de la primera vegada que en Joan Ollé s'encarrega de fer-ho, però el fet que sigui un espectacle totalment nou i amb ànima pròpia justifica la seva posada en escena i la nostra visita al teatre. En aquesta ocasió, Ollé ha decidit que tot el pes d'aquesta Colometa recaigui a sobre d'una única actriu, enlloc d'explicar-nos la seva història a través de tres actrius com ho va fer fa deu anys al Teatre Borràs amb la Montserrat Carulla, la Rosa Renom i la Mercè Pons. En aquella ocasió, la posada en escena era bastant minimalista i amb molt pocs moviments per part de les actrius, situació que es torna a repetir en aquest muntatge, on gairebé no hi ha cap tipus de moviment, atorgant tota la importància al text i a les emocions transmesses per l'actriu. En aquest sentit, Lolita Flores fa un gran paper, construint una Colometa des de les entranyes i capaç d'exterioritzar les seves emocions de forma no verbal. De fet, la presència de l'actriu i la seva sòlida actuació és el plat fort i l'ànima del muntatge, ja que la direcció d'Ollé és mostra molt monòtona, repetint en excés el recurs de la música i de les bombetes de colors, al mateix temps que no hi ha gairebé cap moviment dalt de l'escena, amb una actriu immòbil asseguda en un banc. Penso que voler donar protagonisme al text no justifica el fet d'inmoblitzar completament l'escena, ja que és cert que no calen grans distraccions i ni tan sols, si es vol, que l'actriu es mogui, però si ajudaria donar vida al seu conjunt més enllà d'uns llums de colors, que tenen un efecte suggerent la primera vegada que s'utilitza, però que es va diluint a l'abusar del seu ús i, encara més, al no haver-hi gairebé més recursos escènics. Tot i això, potser la única escena de l'obra en que hi ha moviment és la cèlebre "vola, Colometa, vola" i cal dir que només per aquest gran moment, magistralment interpretat per Lolita, val la pena apropar-se al Teatre Goya a gaudir de l'adaptació d'aquest clàssic universal de la nostra literatura.

Adaptar a un format de monòleg una novel·la tan reconeguda com La plaça del diamant és, al mateix temps, un valor segur (perquè es tracta d’un gran llibre) i un risc, ja que haurà de competir amb el record emocional que cadascú guardi de la seva lectura. En aquest sentit, Joan Ollé ha realitzat una versió molt fidel i respectuosa de l’original, centrant-se en els passatges més rellevants, sense tallar mai el fil narratiu de la protagonista. Malauradament, no ha aconseguit teatralitzar prou el text que resulta bonic però, per moments, massa literari. Tampoc la seva direcció, una mica mandrosa, ha solucionat aquest problema: la posada en escena és completament estàtica, apostant només per obvis subratllats musicals i la força de la seva actriu principal. El seu encert més destacable, doncs, és l’elecció de Lolita Flores per encarnar a l’emblemàtica “Colometa”.  Arriscada d’entrada, l’aposta, finalment, ha funcionat prou bé. La popular filla de Lola Flores recita amb naturalitat i versemblança la història, interpreta de forma convincent, arriba a emocionar i, fins i tot, aconsegueix que ens oblidem a qui estem veient per contemplar al personatge de Mercè Rodoreda. Per últim, l’escenografia, senzilla però efectiva, enquadra perfectament aquesta narració íntegrament en castellà. No hauria estat de més, dit sigui de pas, que Lolita enunciés en català algunes de les frases dels diàlegs a les funcions de Barcelona, ni que fos per fer una picada d’ullet al públic català que, de ben segur, ho agrairia feliçment.

Hem vist una Colometa parlant en castellà, en una nova versió de la Plaça del Diamant adaptada i dirigida per Joan Ollè i interpretada per una Lolita Flores entregada al personatge al 100%. Un pèl massa estàtica asseguda en un banc i sense més ajuda que la seva interpretació fa pensar que potser hagues estat millor representar-la en una sala més petita que la faria més propera. Malgrat això totalment recomanable.

La meva crónica aqui.