La reina de bellesa de Leenane

Tot i que La reina de la bellesa ja es va representar a Barcelona fa un parell de dècades, aquest nou muntatge dirigit per Julio Manrique coincideix amb un moment de major reconeixement del seu autor, gràcies a l’èxit teatral de La calavera de Connemara  i a la pel·lícula Tres anuncis als afores. Cal celebrar que, finalment, el públic comenci a situar a un autor tan interessant com Martin McDonagh, la figura del qual ja és, pràcticament, una mena de clàssic contemporani. En concret, l’espectacle protagonitzat per unes esplèndides Marta Marco i Marissa Josa conté algunes de les obsessions més malaltisses i fascinant del dramaturg irlandès com la toxicitat de les relacions humanes, la violència emocional, l’opressió del món rural i un incòmode sentit de l’humor. Manrique continua demostrant que, com a director, es troba en plena forma, apostant per una claustrofòbica posada en escena que, alhora, dialoga amb hàbils recursos com la il·luminació, la música o la pluja i treu un gran profit dels personatges secundaris (uns memorables Enric Auquer i Ernest Villegas). Es tracta d’una història dura, emotiva i desesperançadora plantejada com un conte amb tota la seva cruesa y la seva força. En definitiva, un relat poètic en clau de crònica negra, un fosc acudit macabre i un veritable cop de puny a l’estómac dels que són difícils d’oblidar però, al mateix temps, s’agraeixen.

L'impacte que La reina de bellesa de Leenane va produir fa 20 anys a Barcelona, amb el muntatge de Mario Gas, va ser tan gran que encara avui molts espectadors el recorden. I és que érem molts els que cercàvem un teatre contemporani, arriscat i poc complaent com el que ens aportava Martin McDonagh. Amb els anys han arribat més obres de l'autor, i no totes han suscitat el mateix interès, però aquesta primera peça del seu repertori encara desperta inquietud i encara segueix funcionant com el mecanisme d'un rellotge. La relació malaltissa entre mare i filla, l'ambient opressiu de la casa rural i la climatologia inclement, així com la dèbil frontera entre el seny i la bogeria fan d'aquest text un clàssic del teatre de finals del segle XX.

En aquesta primera obra ja hi ha molts dels excessos que McDonagh explotaria en el futur, però el cert és que aquí es conserva un rerefons absolutament creïble i real que aporta, si cal, més dramatisme a la història. La direcció de Julio Manrique és conscient d'aquest fet i, a diferència d'altres muntatges sobre l'autor, opta per unes interpretacions més naturalistes i per uns cops d'efecte més mesurats. Marta Marco i Marissa Josa es converteixen en les reines macabres de la funció, sempre molt ben acompanyades pels efectius Ernest Villegas i Enric Auquer. El decorat, molt a l'estil d'altres de La Perla 29, acaba de proporcionar al muntatge l'embolcall ideal per a que tot plegat es converteixi en un dels èxits més importants de la temporada.

La perla 29 estrena a la Biblioteca Nacional de Catalunya l’adaptació d’un text de Martin McDonagh ambientat en una Irlanda rural, llunyana, freda. La reina de la bellesa de Leenane, sota la direcció de Julio Manrique, presenta la cura pels detalls l’elecció de textos d’una profunditat i emoció a la que ens té acostumats la Biblioteca Nacional de Catalunya.

El treball de Julio Manrique és excepcional presentant un text amb un potencial enorme que és aprofitat de manera òptima per a dur a terme una representació cuidada, bella i potent. Un escenari simple, l’interior d’una petita casa d’un poble rural irlandès; però un exterior enorme, on la pluja i el fred s’encomanen al públic que ràpidament es veu reflectit en una escena purament quotidiana. Recursos escènics com la mateixa pluja, el detallisme del mobiliari, electrodomèstics, recursos sonors, nits, dies...

L’escenificació és sublim, i potencia al màxim el text: l’escena parla tant o més que els personatges. La solitud de la Maureen, qui porta 25 anys cuidant la seva mare no només es veu en el text, es nota amb la pluja, amb el fred irlandès que sembla entrar per les portes, amb el silenci d’una casa trista. Tot i això, l’escena no és gens estàtica, de la mateixa manera que el text. Allò que és quietud, silenci i pluja es pot convertir en focs, crits, dolor i culpa ràpidament, d’una manera trepidant. Leenane acaba per ser un espai gairebé maleït, embogit, on el públic veu reflectit el dolor silenciós que n’és el temps.

El treball de l’elenc és, també, d’una qualitat excel·lent. Marta Marco encarna una Maureen que ràpidament connecta amb el públic per l’actualitat dels seus dubtes, dels seus problemes, d’una joventut perduda que vol recuperar. Un personatge femení d’una profunditat impressionant, portada a l’extrem en varies ocasions, amb qui el públic vol identificar-se i allunyar-se al mateix temps. De la mateixa manera, el treball de l’Ernest Villegas, la Marissa Josa i l’Enric Auquer (amb un paper minoritari però molt ben treballat) és molt destacable. Les interpretacions ajuden, juntament amb factors anomenats anteriorment, a que el públic sigui testimoni d’una historia on hi ha lloc pel drama i la tragèdia però també per l’amor, el riure o la nostàlgia.

En síntesi, una producció amb molta cura, tal i com acostuma a fer La perla 29. La història de la Maureen i la seva mare connecta amb públic de manera ràpida gràcies a la bona feina dels recursos escènics, al treball dels actors i a la qualitat del text. Riure, plorar, esgarrifar-se... Hi ha moment per tot dins una petita casa al petit poble de Leenane.

Martin MacDonagh ens parla de la terrible misèria humana a través de la sàdica relació entre una mare i una filla. Aquestes personatges desperten tendresa i terror al mateix temps, i és que són tan responsables com víctimes d'una lluita constant per reafirmar-se davant un entorn apàtic que les aïlla i les enfronta.

Maureen (Marta Marco) veurà en Pato (Ernest Villegas) l'oportunitat d'escapar de les arpes de la seva maquiavèl·lica mare (Marissa Josa) i volar fora del poble de Leenane d'una vegada per totes. Sent conscient que aquesta serà possiblement la seva última possibilitat per a aconseguir-ho, Maureen deslliga el duel definitiu amb la seva mare submergint-se en una espiral de bogeria i violència. Ray, el jove germà de Pato (Enric Auquer), tanca aquest gran elenc d'actors amb un personatge que ens dona oxigen en cadascuna de les seves aparicions.

L'escenografia juga a favor de la construcció d'un espai asfixiant. Una casa que aïlla als seus personatges però al mateix temps les protegeix d'un exterior hostil ple de fang i pluja constant. Una societat rural oblidada on l'única opció de redempció és fugir a l'estranger. La música que prové de la ràdio en escena també serveix per construir aquest ambient de poble aïllat irlandès, així com per generar contrastos entre la misèria dels personatges i el bon rotllo de temes com Brown Eyed Girl de Van Morrison.

En definitiva, una obra mestra amb una posada en escena brutal i unes interpretacions magistrals. Un relat terriblement pessimista sobre com l'avorriment i l'apatia poden tornar-nos tan perversos com bojos.

Fa uns 20 anys vaig anar a veure aquesta obra a La Villarroel, la qual va ser dirigida en aquell moment per Mario Gas i interpretada en els papers protagonistes per Vicky Peña i Montserrat Carulla. Haig de dir que poques obres han estat tan presents en el meu cap com aquesta al llarg del anys, fins al punt que encara recordo la seva escenografia i posada en escena. De fet, em va impactar molt en tots els aspectes i, per això, quan vaig llegir que es faria un muntatge nou, no vaig dubtar ni un moment en decidir anar-lo a veure. No obstant, era inevitable tenir certa por davant del gran record que guardava de la seva predecesora i temia que això jugués en la seva contra, però no només no va ser així, sinó que al veure-la, la vaig tornar a gaudir en tota la seva esplendor.

Aquest dur retrat familiar sobre la solitud, el maltractament i la manipulació psicològica esdevé un text potent de Martin McDonagh gràcies a la creació d'uns personatges plens de matisos, com també per la seva història perfectament exposada i pels diàlegs tan realistes com afilats. En aquesta ocasió, la direcció recau en mans de Julio Manrique i esdevé tot un encert, jugant amb els sentits i transportant-nos directament a la cuina de Leenane. Així, tot resulta fluït, proper i autèntic en la posada en escena, comptant a més amb unes interpretacions brillants que van en la mateixa direcció. Per tant, tenim una nova oportunitat per gaudir d'aquest meravellós text en una posada en escena que, sens dubte, està al seu nivell i que de ben segur s'acabarà convertint en un dels muntatges de la temporada.

El dia 14 de febrer La Perla 29 va estrenar al Teatre de la Biblioteca de Catalunya una nova producció sota la direcció de Julio Manrique. LA REINA DE LA BELLESA DE LEENANE (The Beauty Queen of Leenane) òpera prima de Martin McDonagh que la va escriure quan només tenia 26 anys.

Aquesta obra forma part de la primera trilogia de l’autor titulada The Leenane Trilogy que inclou LA CALAVERA DE CONNEMARA (A Skull in Connemara) que vam poder veure la temporada passada a la Sala Villarroel i The Lonesome West.

Martin Faranan McDonagh (Camberwell, Londres, 1970) dramaturg i director de cinema és conegut per la gran brutalitat i estil cinematogràfic de les seves peces teatrals. Està considerat com un artífex de l'anomenat "teatre de la crueltat (In-yer-face)” que destaca l'aspecte violent i grotesc dels personatges.

La tragèdia i la comèdia es barregen i confonen; però la realitat es manifesta a través del joc teatral, on el personatge i la situació són protagonistes.

Aquest text es va estrenar per primera vegada a Barcelona el 1999 a la Sala Villarroel dirigida per Mario Gas i amb un repartiment format per Montserrat Carulla, Vicky Peña (que és la traductora de l'obra), Àlex Casanovas i Jacob Torres.

LA REINA DE LA BELLESA DE LEENANE està ambientada al petit poble irlandès de Leenane, a la comarca de Connemara, on viuen Mag Folan i la seva filla Maureen. Mare i filla conviuen a base de manipulacions enclaustrades a l'antiga casa familiar. Maureen està soltera, té 40 anys i passa els dies veient com la joventut se li'n va tenint cura de la seva mare que tot just acaba de fer 70 anys. L'arribada dels germans Pato i Ray Dooley sacsejarà la rutina de les Folan i farà incrementar encara més la tensió entre ambdues.

LA REINA DE LA BELLESA DE LEENANE parla sobre la solitud, la sinceritat i les relacions entre les persones i la família, i com moltes vegades repetim els errors i fracassos d'aquells que han vingut abans que nosaltres.

Marissa Josa és una esplèndida Mag Folan, una dona amargada i despòtica que farà el que calgui per no quedar-se sola. Mare de tres filles, és a la Maureen que li ha tocat estar amb ella per l'únic motiu que les germanes s'han casat i han marxat. Instal·lada en el seu balancí, passa el dia escoltant la ràdio o la tele i donant ordres. Una dona egoista que es fa constantment la víctima.

Marta Marco és  “La pobra Maureen. La fràgil Maureen. La temible Maureen. Segueix tancada en un cony de casa d’un cony de poble d’un cony de país on sembla que s’hagin aturat tots els rellotges. I on mai no para de ploure. Allà la trobarem, la Maureen. La única i indiscutible reina de bellesa de Leenane.” Marta Marco ens ha regalat una interpretació sublim. Una filla abocada a cuidar de la seva mare i que no troba cap sortida tret de desfogar-se amb ella a la que rebutja obertament i odia profundament.

….. De vegades tinc un somni de vostè, amb un preciós vestit blanc, ficada dintre del seu taüt, i jo tota de negre mirant-me-la, amb un home al meu costat que em consola i que fa olor d’aftershave i que m’abraça per la cintura” …..

L’aparició de Pato, Ernest Villegas és per la Maureen un alè d'esperança, una possibilitat de fugir de la seva presó. Per a la Mag en canvi representa un perill, una amenaça que pot desestabilitzar el seu món.

I finalment l’Enric Auquer és Ray, el germà de Pato amb una personalitat molt definitòria del caràcter irlandès que l'autor ens vol explicar. Tot plegat un retrat de la Irlanda rural, ancestral i plena de rancúnies i d'una casa aïllada enmig dels camps inundats de pluja.

Una esplèndida direcció i un magnífic treball actoral, amb escenografia de Sebastià Brosa, vestuari de Maria Armengol, llums de Jaume Ventura i so de Damien Bazin.

Una posada en escena on els personatges entren i surten de la casa, un espai atapeït de mobles i objectes on viuen les dues protagonistes. Tres portes que donen accés al carrer, a la granja i a la part interior de la casa.

Fora de la casa, la fredor de la pluja. I a banda i banda els espectadors.

Imperdible

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

A priori, la història d’una dona irlandesa atrapada en el petit poble de Leenane, a la comarca de Connemara, que té cura de la seva mare no és una trama gaire atractiva. Fins que saps que el text és de Martin McDonagh, que forma part de la trilogia de La calavera de Connemara i The lonesome West, que la produeix La Perla 29 i que Julio Manrique la dirigeix... aquí, la cosa ja canvia.

A Irlanda, França, Catalunya o qualsevol lloc del món podria traslladar-se aquesta història que parla de conformar-se amb la vida que es té perquè no es podrà aconseguir res millor, però també de manipular i utilitzar als del teu voltant perquè res no canviï. Que et mereixes la vida que tens, encara que no sigui així, per bé o malament. Això és el que li passa a Maureen i a la seva mare Mag Folan. La primera sent que està en deute amb la seva mare, a la que cuida i vetlla, tot i que no la suporta, i la progenitora utilitza el sentiment de culpa de la filla per retenir-la al seu costat i fer-la infeliç. Aviat entren en joc dos veïns, en Pato i en Ray Dooley, que són un exemple clar de la societat de l’època. Marcaran un abans i un després en la vida de les dues dones.

Ja la posada en escena és tota una experiència, i és que Manrique sap com fer-nos dentetes només començar amb l’obra. El menjador d’una petita casa irlandesa, amb tot d’elements que detallen l’època i la situació econòmica de la família. Cada objecte ajuda a retratar la personalitat i les vivències dels personatges que viuen en aquesta casa. Des de la sèrie que veuen a la televisió fins al bacallà amb mantega que Maureen compra per la seva mare. I la música? És un element diferenciador en totes les obres dirigides per Manrique. Ajuda a crear, una vegada més, una atmosfera real entorn a la història i l’evolució de la trama i els sentiments que es van succeint.

S’agraeix que Manrique utilitzi la seva visió cinematogràfica de les històries en els seus muntatges. Ajuda a crear una relació directa entre text i espectador, a vegades difícil d’aconseguir amb textos més complexos o arriscats.

Pel que fa a la part interpretativa, Marissa Josa ens posa a prova la paciència amb la seva Mag. Hi dona tanta veracitat que, a vegades, empatitzem amb la ràbia de la seva filla. Marta Marco millora a cada paper que li arriba a la seva ànima. Quan penses que no pot donar més, que ha arribat al seu zenit, ens descobreix que encara hi ha moltes vides a les quals es pot endinsar i perdre’s. Quin plaer veure-la en el paer de Maureen. Per aquells que encara no heu descobert la meravella d’actor que és Enric Auquer, en aquesta obra teniu una nova oportunitat. El seu personatge és un caramel a les seves mans, el modela i el fa seu amb una facilitat impressionant. D’Ernest Villegas només cal dir que el seu treball és impecable, com sempre, desfent-se amb el personatge i les seves vivències.

Una història petita però intensa –amb moments dramàtics i també còmics- que ens trasllada a un món íntim i viciat, on l’egoisme i la incredulitat tenen un paper molt important. Parafrasejant a Neil Diamond, “Dolça Maureen, els bons moments mai semblen tan bons...”.

Després de Shakespeare, Martin McDonagh és l’autor anglosaxó més representat a l’Amèrica del Nord. Tot i que va néixer i va ser criat al sud de Londres, el seus orígens són irlandesos, d’aquí que totes les seves peces estan ambientades en Irlanda.

“La reina de la bellesa” és la primera de les tres peces de “La Trilogia de Leenane” (una trilogia on els fets de totes tres obres transcorren en terres de Connemara). Les altres dues peces són “La calavera de Connemara” (espectacle guanyador del Premi TB de la temporada 2017-2018 en la categoria de Millor actor de repartiment, a Oriol Pla, dirigida per l’Iván Morales i que vam poder veure a La Villarroel), i “The Lonesome West” (“L’oest solitari”)(de la qual es va poder veure en el 2011 una versió de la companyia Ras Teatre en l’espai escènic de la Nau Ivanow sota la direcció de Pepa Fluvià).

Podríem dir que “La reina de la bellesa” és una barreja entre thriller psicològic i comèdia negra, és el que en diríem teatre de la crueltat (In-yer-face), per la seva capacitat d’aconseguir captar l’atenció de l’espectador i deixar-lo absort per tot el que està passant al seu davant.

Us la recomano per moltes raons:

El text és brutal. Els diàlegs són brillants, conflictius, plens de ressentiment i rancúnia. El llenguatge i el vocabulari que s’utilitza és col·loquial, tot i que moltes vegades resulta desagradable, retorçat i violent.

Julio Manrique dirigeix amb total precisió aquest muntatge. Tot està estudiat i cuidat al mil·límetre: interpretació, il·luminació, espai escènic, ...Tot sembla real.

La posada en escena i l’escenografia de Sebastià Brossa és molt realista. Es tracta d’una cuina menjador plena de detalls que ens fan pensar en quines condicions s’hi viu en aquella casa. Tot és vell i depriment. L’ambient que s’hi respira és de soledat i austeritat.

Altres elements a destacar són la llum (Jaume Ventura), el so i els efectes especials (Damien Bazin) que s’utilitzen al llarg de l’obra. Elements imprescindibles que fan possible que els espectadors percebem aquella sensació asfixiant i de solitud que es viu dins aquella casa. Les diferents intensitats de  llum i altres recursos escènics, com el terra enfangat, la puja i el foc, aconsegueixen mostrar una estètica realista que es manté durant tota la representació.

Excel·lent feina de caracterització ( Helena Fenoy i Marta Ferrer) i vestuari (Maria Armengol).

Pel que fa al repartiment, els personatges principals l’encapçalen dues grans actrius, la Marissa Josa en el paper de la mare (Mag Folan), i la Marta Marco en el paper de la filla (Maureen Folan). Són personatges desil·lusionat amb la vida i amb el món que els rodeja. Unes interpretacions extraordinàries, per treure’s el barret, fer l’onada i cridar bravo una i un altra vegada.

També cal felicitar als dos actors: Ernest Villegas ( Pato Dooley)  i Enric Auquer (Ray Dooley), els dos protagonistes encarregats de sacsejar la rutina de les Folen i de mostrar la part més amable i divertida de l’obra.

 

“La reina de la bellesa” és una obra intensa, que emociona. Una obra que et fa somriure, i de cop i volta et deixa clavat a la cadira. És una història gris, fosca. Real. És odi i amargura. És destrucció, frustració, opressió. Xantatge i manipulació. Desesperació. Esperança. Pluja i herba humida.

“La reina de la bellesa” ens parla de la por a la soledat, d’aquella soledat més absoluta, i del que un seria  capaç de fer per tal de no estar sol.

 

Sovint el teatre mostra l'horror que irromp en la quotidianitat, però és menys habitual que l'angoixa, el depriment en formi part, sense espetec, com quelcom inherent a la vida dels personatges. A La reina de la bellesa de Leenane, el tedi ja ha esdevingut aversió (de la Maureen cap a la seva mare, del Ray cap a la mare de la Maureen; però també del Ray cap a la pròpia Maureen), i l'espectador té la sensació que el rebuig que es provoquen els uns als atres és immanent a l'esperit d'una societat, de Galway, de la Irlanda rural, del món. És rancúnia ancestral i, el que és pitjor, assumida fins al punt que s'expressa amb total desinhibició.

Manrique pensa una posada en escena on pren protagonisme l'escenografia, que ens ensenya un sol espai molt atapeït d'objectes, mobles... (cuina, una sala d'estar i tres portes) que contrasta amb un exterior (per nosaltres, en fora de camp) desolat, intransitat, on hi plou constantment. Els personatges prorrompen a la casa, no hi entren només, hi penetren. Sembla que provinguin d'un lloc agrest, inhòspit. I excepte en Pato, la resta de personatges semblen imbuïts del salvatgí. Marta Marco és una Maureen bestial, en el sentit literal i en el figurat. És un animal engabiat que ja no pot trobar l'equilibri i que viu l'aparició del Pato com una última esperança d'escapatòria. L'Enric Auquer és un Ray que sembla contenir en la seva personalitat tots els elements característics del paisatge que emmarca els protagonistes.

Que profund grata el teatre en l'espectador quan aquest copsa la tensió entre el què diuen els personatges i allò que volien dir, i no s'han atrevit o no han sabut com dir. La reina de la bellesa de Leenane és una fita important per a Julio Manrique, que brilla a l'hora de fer emergir allò que ha romangut ocult durant molt temps, que ja està incrustat en la Història. No falteu a la Biblioteca, s'hi couen coses que tenen a veure amb tots nosaltres.

Martin McDonagh va escriure la Reina de la bellesa de Leenane amb 27 anys. Va ser representada per primer cop  l’u de febrer de 1996 al Town Hall Theatre de Galway, Irlanda. Dos anys més tard la vam poder veure a la Villarroel amb Vicky Peña, Montse Carulla, Àlex Casanovas i Jacob Torres sota la direcció de Mario Gas. Jo en recordava l’ambient sòrdid i l’escenari fosc. 20 anys més tard es torna a representar a casa nostra.

En aquesta ocasió la dirigeix Julio Manrique  i les actrius són Marissa Josa i Marta Marco i els actors Ernest Villegas i Enric Auquer,  tots ells amb un immillorable nivell interpretatiu.

Com ja ens té acostumats Martin McDonagh és una obra ambientada a la Irlanda rural. Les dificultats de trobar feina obliga a una gran part de la gent jove a emigrar a Anglaterra o a EEUU renunciant a terra, costums, llengua i família.  Les dificultats són tan grans que la frustració, la desesperació, la impotència  i la incapacitat de resoldre els problemes d’una família irlandesa converteix la relació en un món cruel i despietat on la convivència és difícil i la supervivència es posa en perill.

La posada en escena al mig dels espectadors permet crear uns exteriors i un moviment  que no són possibles en un escenari convencional. L’utillatge és detallat, cuidat i molt real. Fins i tot fan foc en una llar que no acaba de tirar i omple de fum la sala, que si no fos per l’olor que ens va quedar a la roba, hauria donat a l’obra un aire d’autenticitat.

Tot i la distancia en espai i temps, els espectadors hi poden trobar certa similitud amb algun moment de la nostra historia actual o recent així com amb relacions personals que son eternes.

No cal que els desitgi “molta merda” perquè l’èxit està assegurat.