La rosa tatuada

"La rosa tatuada és la peça amb la qual he donat testimoni del meu amor pel món", sentencià el seu autor, Tenessee Williams. Ningú ho dubta després de veure la versió de l'obra de Carlota Subirós, qui també ha traduït el text al català, justament setanta anys després que Tenesse Williams escribís el primer esboç de l'obra a l'Hotel Colon de Barcelona. Tard o d'hora, tot torna.

Serafina Delle Rose protagonitza una tragicomèdia que ens situa a una comunitat siciliana de Nova Orelans. L'agònica espera d'un marit que no arriba és l'espurna que encén aquesta història. El dol infundat per l'amor cec i aparentment únic que encara sent Serafina pel seu estimat la tancarà dins el niu que és casa seva. I quan tot semblarà esfonsar-se, sorgirà de nou el foc dins seu. Haurà de passar per l'infern i el purgatori per arribar al paradís. Però no ho farà sola. Alvaro Mangiacavallo trencarà el seu cosmos fent aflorar la sensualitat i el més pur esperit dionisíac enterrat per Serafina.

Una oda a la bellesa del món, travessat pel dolor i les ferides que ens recorda que estem vius pel que sentim.

L'escenari de la sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya és un espai immens que, en teoria, no és apte per representar tot tipus d'espectacles teatrals, ja que corren el risc de no acabar d'omplir-lo i de no permetre a l'espectador capficar-se dins l'obra. Sense anar més lluny, això és el que succeeix amb "La rosa tatuada", un espectacle que hauria brillat més en un altre tipus de sala i que deixa buit aquell escenari immens, tot i els visibles esforços d'omplir-lo per part de la seva directora i d'una Clara Segura que aconsegueix amb la seva gran interpretació que allò no quedi ridícul. D'altra banda, el text presenta alguns altibaixos que fan que quan l'obra t'atrapa, a la poca estona et deixi anar i es torni feixuga, gràcies a una dilatació innecessària i repetitiva de les escenes. A més, la interpretació de Bruno Oro sovint reflecteix alguns dels tics del president Mas del "Polonia", la qual no acaba de ser del tot convincent i ens allunya encara més de l'ànima de l'obra. Així doncs, "La rosa tatuda" és un espectacle que funciona per moments, però que en altres ocasions no ens acaba d'atrapar, demostrant que ni totes les obres serveixen per ser representades en aquell gran escenari, ni que tampoc els artilugis tècnics són suficients per omplir-lo.

Tenim com actriu principal a Clara Segura que està a l’alçada del seu paper. Magnífica de principi a fi. Igual que la resta dels actors.

Si s’ha de parlar de l’obra direm que es divideix en dues parts, la primera la que defineix la història de Serafina Delle Rosa(Clara Segura), una vídua italo-americana i de la seva filla. Aquesta part, és directament meravellosa, magnífica.

Des de l’inici et creus que Clara Segura és una vídua d’origen italià, a més amb algunes parts del diàleg en italià. Fins que arriba Bruno Oro, llavors la cosa fa un gir totalment cap a la comèdia i comença a perdre una mica l'obra.

Jugant amb l’escenografia (directament amb la casa rotatòria) que ens dóna diferents visions del que esta passant. Crec que el lateral dret de la sala es pot perdre alguna escena que passa dintre de la casa.

Encara més....

Sí, perquè penso que Carlota Subirós s'ha equivocat en el plantejament d'aquesta obra. Potser ha sigut molt fidel a l'original i això l'ha llastrat. Tennessee Williams és un autor reconegut i carregat de premis, però potser avui necessita una revisió en profunditat, i aquesta posada en escena se m'ha fet lenta i pesada, cosa que no ha permès fer brillar als actors, tot i tenir un elenc de primera fila. També haig de dir que penso que La Rosa... és una de les obres menys aconseguida del dramaturg, però n'esperava més, molt més.