La sala roja

Doncs si no l'has vist espavila que encara et queda un dia. Teatre argentí en estat pur a la Badabadoc. Victoria Hladillo ha escrit una peça divertida, intel·ligent i molt ben executada, amb un càsting impecable; cada actor representa físicament al seu personatge. Reunió de pares en una guarderia infantil d'aquelles en que tot es decideix per votació, i on, naturalment hi ha qui vol influir més que els altres. Hi ha una paraula grega per definir el que passa Kaos. Si podeu, no us la perdeu, que encara hi sou a temps.

 

Crítica completa » http://bit.ly/2kRS6ZI

Una classe d’una llar d’infants, són les 7.30h del matí i cinc pares d’alumnes de l’escola es reuneixen per parlar i decidir sobre diferents activitats del curs. Per ajudar-los hi ha una mestra que, en contacte amb la directora del centre que no acaba d’arribar, intenta aconseguir que els pares es posin d’acord en els diferents aspectes a tractar. La trama, en principi, no hauria de donar gaire joc... però el dóna, i de quina manera! Més actual que mai – els pares amb nens petits s’hi sentiran identificats en molts moments- aquesta comèdia esbojarrada amb segell argentí us farà replantejar-vos moltes coses, al mateix temps que us provocarà un somriure perpetu a la cara. I és que La sala roja, que es pot veure aquests dies a La Badababoc, és un divertit reflex de la realitat.

Els sis actors que es troben a l’escenari ens fan partícips d’aquesta bogeria en què s’ha convertit el fet d’implicar-se en l’escola dels fills, des del primer moment que posen els peus a la llar d’infants. Ens presenten uns personatges molt ben definits que no porten a equívocs – més enllà dels que aporten substància a la trama, clar-. Cada actor ho viu i ho transmet amb tal intensitat que l’espectador es creu en tot moment que aquells pares són reals.

Que riureu molt, us ho asseguro. Com també us aviso que alguns us sentireu més identificats del què voldríeu.

Més a www.fentcaptures.wordpress.com

Quina llàstima que aquest espectacle només s’ha pogut veure durant una setmana. De poc que ens el perdem !!!. Sort d’un bon amic que em va dir “feu mans i mànigues, però no us perdeu la sala roja a La Badabadoc” Així que sense pensar-m’ho dues vegades, vaig anul·lar les entrades que tenia per un altre espectacle i vaig comprar per “La sala roja”.

 

Quin encert !!!!

Teatre argentí independent en estat pur !!!

 

Brillant, divertida, hilarant.

Molt ben dirigida. Molt ben interpretada.

 

L’espai escènic és immillorable!!!, la recreació d’una aula de primària en la que no hi falta cap detall ( cadires i taules petites, una pissarra, aquarel·les, pintures i material escolar vari...). Molt original l’entrada del públic a l’aula.

 

M’ha semblat una obra molt propera i real , en la que m’he sentit molt identificada amb algunes de les situacions que es plantegen.



Mitjançant un jardí d’infants i una reunió de pares, Victoria Hladilo, ens mostra una caricatura d’algunes realitats, que probablement per la majoria de pares, ens són del tot familiars. Ha estat com viatjar en el temps i veure a través d’un vidre algunes de les situacions que vaig viure quan els meus fills eren petits. Quin tip de riure!!!. Tot i que haig de confessar-vos que algunes d’aquestes situacions en el seu dia em van fer plorar.

 

Tot els actors fan una feina excel·lent. Victoria Hladilo en el paper de Sandra, ens ha mostrat la mare líder, dominant, activa i participativa, Axel Joswig (Diego) és aquell pare absent que no sap ni què passa ni què hi ha anat a fer a la reunió, Victoria Marroquin interpreta a Maria Inés, l’educadora , Julieta Petruchi és la Verónica, la mare amb la que no hi conta ningú, que passa desapercebuda i que té la necessitat de ser acceptada per la resta del grup, Daniela Rico Artigas és la Gabriela, la mare d’idees més naturistes, defensora de l’alimentació macrobiòtica, de la natura, de l’ecologisme i de les teràpies naturals, Manuel Vignau és en Martín, aquell pare feliç, simpàtic i "guai" . Dins l’exageració dels seus personatges han fet que siguin del tot creïbles. He vist en ells els tòpics que els caracteritzen, tan en l’expressivitat en els seus rostres, com en la manera de moure’s.

 

Per descomptat el vestuari ha estat tot un encert a l’hora de definir el perfil de cadascun dels personatges.

 

-En tots els cursos sempre hi ha hagut i haurà una Sandra, una Gabriela, un Martín, un Diego i una Verónica... personatges i personalitats diverses. Tota una metàfora de la diversitat humana, de la utilització del poder, i una mirada crítica i reflexiva cap als pares envers l'educació dels fills.

Jo ja els tinc grans, però tot i que han passat molts anys, pel que m’expliquen alguns amics la situació segueix sent la mateixa. Jo vaig viure amb la meva filla lo de les normes de les festes d’aniversari, curiosament va entrar un any més tard i vaig haver de fer lo que "el grup" deia sí o sí.

En el cas del meu fill va ser diferent, va ser molt dur, era aquell  nen que no se’l convidava mai a cap festa, festes que organitzaven els pares (que entre ells eren amics). Ara ric i penso quina tonteria haver-ho passat tan malament. L’edat tot ho canvia...

 A la sala roja ens adonem que la lluita de poders està present dins la nostra societat des de tots els àmbits, en aquests cas és una llar d’infants on podem veure que regeixen les mateixes normes que les de la societat en la que vivim. Poder, lideratge, manipulació, aliances, control,... el reflex de la nostra societat.

 

Imprescindible!!!

 

Esperem que torni ben aviat, hi ha molta gent que s’ha quedat amb les ganes de veure-la.

 

Tota una sorpresa, primer poder descobrir una nova sala a Barcelona que encara no la coneixia (La Badabadoc) i amb una proposta com aquesta.

Amb un inici que pot ser poc prometedor, una reunió de pares en un jardí d’infants. I la forma de poder coordinar tot el que afecta als seus fills. A partir d’aquí, deixem de pensar en els nostres fills i comencem a parlar de nosaltres mateixos. Definicions de liders, de secrets, fustracions, treball en equip i la recerca del poder.

Un fidel retaule de la societat en que vivim. És un treball on l’obra et transporta per confrontacions sense adonar-te i de mica en mica la comèdia que estem veient es transforma en alguna cosa menys dolça.

L’espai molt innocient. Una sala d’un jardí d’infants. On tot és minuatura, cadiretes i taules que fan que els adults a vegades es veigin incomodats. On cada actor ha de rebaixar quan li tenen que replicar les seves accions. Fins i tot podem veure com la seva dignitat és veu infantilitzada en alguns moments.

Una obra excel·lent on es veu el rodatge que porten a sobre. Amb molt bona dramatúrgia i direcció. Podem veure com els personatges sempre tenen una acció important, tot i no ser el centre en aquell moment. Es pot veure que sempre estan fent alguna cosa i l’espectador podem anar observant a tots els integrants que no queda res aturat. Molt més a  Inquietuts