La tortuga de Califòrnia

A vegades les històries queden dormides entre quatre parets i, quan algú les visita, desperten i el desperten.

La tortuga de Califòrnia és una reflexió sobre la maldat, però també un thriller familiar dels que enganxa, posat al servei de quatre grans actors (a destacar la més jove, Clara de Ramón, i la més gran, una genial Ana Güell que fa oblidar que està actuant). El factor humà és el punt fort d’un muntatge senzill, bonic, i que aconsegueix crear en el públic aquest efecte voyeur, creant l'ambient tancat i viciat d'una família que guarda, amb un silenci palpable, secrets enterrats. Ens va fer sortir del teatre emocionats, debatent i comentant el tema. És una bona sorpresa d'aquest Grec.

Però La tortuga de Califòrnia és també una d'aquestes obres que fan que mirem enrere, en el nostre passat, si volem. Personalment, m’ha fet pensar en les històries terribles de la guerra civil i la dictadura que, tot i no ser tan horripilantment massives com les dels nazis, segueixen tancades entre parets i enterrades entre ossos sense nom. Que probablement segueixen sota el sostre dels que en van ser responsables i que fan que ens preguntem, igual que la protagonista de l’obra, si la maldat s’hereta, corrompent els cors i podrint les entranyes.

“La tortuga de Califòrnia” (text finalista en l´última convocatòria del Premi Quim Masó) ha estat la segona obra que hem triat del Festival Grec d'aquest any.

En aquesta ocasió ens dirigim a La Seca molt animats per diverses raons: l’espai Brossa ens agrada molt, per la gran admiració que sentimo per alguns dels actors que formen part d’aquesta obra i per la curiositat de veure que tal se’n surt la Daniela Freixas en el seu debut com autora.

Ens situem a Barcelona, any 1980. Com a escenografia un menjador que em  recorda molt al de casa l’ àvia. L’Emili després de molts anys torna a casa la mare per celebrar l’aniversari de la filla de la seva germana l’Àngela. La situació entre els tres és tensa, freda i distant.  Per què hi ha tanta fredor entre ells?. Secrets de família, retrets, mentides, sospites, accions passades injustificables…

La vida i reproducció de les tortugues de Califòrnia serà el fil conductor que ens portarà al tema principal de l’obra. Un  plantejament sobre si els actes de les persones són de tipus genètic, o són les circumstàncies i l’entorn on vivim que ens fa ser com som.

L’Àngela està convençuda que tots els seus actes i els dels seus fills estan predeterminats per l’herència genètica, creient que l’extinció és la seva única sortida. Tot i que l’Emili no creu el mateix, viu lluny del entorn familiar. La mare pensa que el fi justifica els mitjans; creu que és igual el que es faci mentre el resultat sigui bo, tot i que no es faci el correcte, ja que el més important és el camí a recorre.

Obra dura i impactant.

Molt ben dirigida per Lurdes Barba, que ha aconseguit tenir-nos al públic en tensió fins al final. Bona il·luminació i efectes sonors .Tots quatre actors Anna Güell, Daniela Feixas, Josep Julien i Clara de Ramón han estat genials i del tot creïbles en els seus papers.

Felicitats a tot l'equip.

Una obra del tot imprescindible !!!

El Grec teatra,l a la Seca Espai Brossa amb una peça de Daniela Freixas, actriu passada a dramaturga. Biològicament La Tortuga de Califòrnia és un queloni que algun carallot va introduir i s'ha convertit en un invasor i depredador. Metàfora sobre la immigració? Segurament que sí. La peça és dura i complicada i no se'n desvetlles les incògnites fins al final. Ben dirigida i molt ben interpretada per un elenc de professionals de solvència amb una sorpresa: Clara de Ramon, una novata que ha estat a l'altura, oh i tant que ho ha estat.

Daniela Feixas ens proposa un interessant debat al volant del comportament dels individus, preguntant-se quina part d'aquest es déu a l'herència genètica, quina a l'ambient o si només es déu a una d'elles. De fet, aquests dubtes han marcat el camp de la genètica des de que Darwin va impulsar la teoria de la selecció natural, els quals han arribat fins als nostres dies. Diverses veus en els dos sentits s'han pronunciat al respecte i encara continua sent un debat apassionant, el qual, al llarg de la història, s'ha utilitzat en moviments com el nazisme per justificar els seus ideals i els seus actes criminals. En aquest sentit, l'autora ens planteja una història en la que es barregen elements dramàtics propis de les obres que parlen de conflictes familiars amb els del thriller, situant-nos tots ells enmig d'aquest etern debat. Així, se'ns planteja un punt de partida atractiu i es dibuixen uns personatges i una situació en consonància, encertant a l'hora de fusionar els diferents temes. Tot i això, el desenvolupament de la història conté alguns alts i baixos, presentant-se massa convencional i no acabant de trobar la manera més adient d'encaixar el desdoblament temporal que presenta, així com la forma inserir en la història la part més propera al thriller. Per la seva part, les actuacions són correctes i la direcció de Lurdes Barba conservadora, preferint no arriscar i deixant que les paraules siguin les autèntiques protagonistes. Així doncs, es tracta d'una obra amb un plantejament força interessant, que malgrat no estar desenvolupat amb tot l'encert necessari, sí que ens fa reflexionar al voltant del tema i ens fa passar una estona distreta.

En un indret de la Catalunya de 1980, tres membres d’una família una mica distanciada es retroben amb motiu del que, en principi, sembla una simple celebració d’aniversari. Aquest senzill plantejament, dóna peu a Daniela Feixas (autora del text que també participa com a actriu) a desenvolupar una fosca trama relacionada amb l’herència del mal genealògic que els protagonistes aniran desvetllant a mesura que avança la història. La tortuga de Califòrnia és un drama narrativament efectista que, no obstant això, s’aguanta amb una estructura funcional i diversos elements de thriller. La seva habilitat per treure suc del seu leitmotiv és admirable tot i que, finalment, serveix més per explicar els personatges que no pas per fer reflexionar al públic. Així, l’al·legoria entre el conflicte humà i el de les tortugues resulta, per moments, forçada i, fins i tot, massa evident. Afortunadament, ajuda a fer avançar l’argument que, al seu tram final, es torna realment interessant. És, en definitiva, un exercici sobre una idea molt concreta (una hipotètica herència genètica de la maldat) que sap resoldre’s amb eficàcia però que, pel camí, guarda poques sorpreses i uns quants trucs bastant trillats.

El mal es pot heretar genèticament? Hem de purgar per les equivocacions dels nostres avantpassats? Daniela Feixas es fa aquestes preguntes i intenta donar algunes respostes amb la seva nova obra com a autora, La tortuga de Califòrnia. Una obra que es presenta com un drama amb petits tocs de thriller i que, a partir d'un clima dens i carregat, aconsegueix crear interès durant els seus 60 minuts de durada. Tot i així, alguns diàlegs sonen massa artificials i la història de l'avi costa una mica de creure, sobretot si ens situem a "algun lloc de Catalunya, als anys vuitanta".

Els actors Josep Julien, Anna Güell, Clara de Ramón i la pròpia Daniela Feixas defensen la proposta amb professionalitat i alguns moments realment bons, envoltats d'una escenografia simple però efectiva i un xic asfixiant. En realitat, tot en aquesta obra vol transmetre la sensació d'opressió que la pròpia família ha anat creant en els seus integrants durant anys i anys. La part de la bogeria, o no, també queda ben reflectida, tot i caure un pèl en el tòpic... En definitiva, una obra recomanable, que passa de pressa però que deixa un regust amarg. És el que té això d'escriure sobre famílies terribles...

La tortuga de Califòrnia és un d'aquells casos de "posa un nazi a la teva obra" per a intentar augmentar l'impacte dramàtic de la història. Un recurs efectista i, en la meva opinió, del tot innecessari per a intentar aprofundir en la naturalesa de la maldat i la influència de la història familiar a la nostra vida. Amb una posada en escena senzilla i unes interpretacions correctes, La tortuga de Califòrnia intenta resultar trascendent però no aconsegueix distanciar-se del melodrama.

Més informació a Somnis de Teatre