La Traviata

La posada en escena de David McVicar, ens va captivar des de l’inici; una barreja de classicisme i d’una visió totalment actualitzada al teatre d’avui en dia; vestuaris i mobiliari d’època, entrellaçats amb elements trencadors i realment impactants, a base de grans cortinatges que envolten l’escena i que la delimiten a vegades a una petita part de l’escenari i sempre amb la mateixa base d’una escenografia comuna, presidida per una enorme làpida amb el nom de la protagonista: Violetta, a sobre de la qual es representa la totalitat de l’òpera. Una relectura contemporània que ens va agradar molt, moltíssim, ajudada per una extraordinària il·luminació de Jennifer Tipton.

Vàrem gaudir de valent, de gairebé totes les veus del repartiment que ens va tocar en sort, però val a dir que el gaudi més important va ser conseqüència de la meravellosa veu de la soprano Patrizia Ciofi, que ens va deixar en molts moments gairebé sense alè.

Crònica completa 

Feia més de dotze anys que La Traviata no es representava al Liceu, cosa estranya en una òpera tan popular. Malgrat la meva predilecció per l’òpera germànica, La Traviata m’agrada molt perquè té un argument senzill, una música incisiva i diàfana, i sobretot, un segon acte meravellós i corprenedor. Ara bé, La Traviata que hem vist al Liceu deixa un regust no gaire dolç.

Vaig optar per sentir el repartiment encapçalat per Elena Mosuc i Àngel Òdena. El tenor que havia de completar el trio protagonista, Michael Fabiano, va cancel·lar, com ja és habitual al Liceu, i va ser substituït pel mediocre Leonardo Capalbo. El gran triomfador de la nit va ser, sense cap mena de dubte, Àngel Òdena, que amb una gran presència escènica i una veu gran i ampla, va fer un Germont imponent i espectacular. Amb el pas dels anys Òdena ha millorat moltíssim, ha polit la tècnica i la línia de cant, que tot i no ser del tot perfecta, és molt elegant. Som davant d’un baríton verdià en tota regla, gosaria dir que és l’hereu de Joan Pons.

Elena Mosuc va ser una Violetta irregular. És una bona soprano, però té moltes limitacions. La veu és petita, els aguts justegen i no té legato. Això va fer que el primer acte fos molt discret, amb un “È strano” deficient que va fer patir els qui l’escoltàvem atentament. Al segon acte tot va canviar. En el duo amb Germont va estar molt convincent i va mostrar una bona línia de cant, que es va confirmar al tercer acte amb un “Addio del passato” ben cantat i molt emotiu.

La posada en escena va ser molt negra, però també molt bonica. Simbòlicament, l’escenari era la làpida de Violetta Valéry, com es llegia a l’epitafi Ici répose Violetta Valéry, que omplia tot el sòl. El mobiliari, el cortinatge i els vestits eren preciosos, però massa negres per al primer acte, que és una festa plena d’alegria i de disbauxa. Gairebé semblava una festa gòtica. Però David McVicar sempre cuida molt l’aspecte estètic de les produccions, i així va ser en aquesta Traviata amb moltes ombres i algunes llums.

Llegiu la crònica sencera