La Veronal: Vorònia

El nom de una cova,el font de un abisme el mes profund del mon.Un viatge a traves del ascensor de un hotel ,sembla, que et puja al extasis o no?,o que et baixa a un torment infernal i mai millor anomenat.Un espai escenic magistral al servei del mon de les tenebres, aon els personatges la majoria uniformats sobretot de clergues potser somesos o potser botxins, adaptat a aquet mon maligna i nomes un personatge sembla rebelarse,una dona asiatica amb un idioma que ningu sembla compendre i una actitut tampoc compartida.Uns ballarins tots fora de serie serveixen aquest viatge obert a diferentes interpretacions amb una musica solemne i agradable de escoltar, ja sigui de Wagner o Verdi,cors establerts de una forma que son una distraççio i facilitar no pensar, com deia el director Marcos Morau”,mostrar com bonic lo que no ho es,com els cors , que serveixen per fer callar les masses i que no pensin perque el mal també es aixo no posicionarse”
El dia 4 que vaig anar-hi vaig tindre la fortuna de asistir a un debat sobre la obra amb creadors i ballarins van explicar les diferencies esencials amb l´ espai inmes del Grec, i aquest d´ara amb un espai tancat, la supressió de alguns detalls com la presencia de llops o gossos,no altera res esencial i la proximitat del escenari al public pot facilitar una millor comprensió. Confeso no ser un coneixedor de la dansa i els seus creadors, admirador de Pina Bausch o Cesc Gelabert, i en ocasions com avui disfrutar de les sensacions que hem transmeten, malgrat la meva falta de comprensió dels moviments,en molts moments. Recomanable per deixarse portar i disfrutar de un espectacle infernal i unic

No ho vaig poder veure quan la inauguració del Grec i ahir vaig poder gaudir al Mercat, d’aquest impressionant espectacle. La Veronal s’endinsa a la cova més profunda del món a la recerca d’una resposta a l’enigma del mal, una crítica a la violència, la traïció i els abusos de l’església. Una sofisticada posada en escena, amb un ascensor que no para de pujar i baixar pecadors a l’infern, un banquet amb una festa surrealista i altres impactants escenes juntament a un fons sonor, pujat de decibels amb peces sacras, Wagner, Verdi entre d´ altres, aconsegueix deixar-te sense alè. Fantàstica la coreografia de Morau i el treball coral de tots els ballarins, així com una il·luminació espectacular. Totalment recomanable. Fins demà diumenge , es pot veure.