La Zanja - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

La Zanja és una producció de Titzina Teatre, que narra la trobada entre dos mons, a partir de la construcció d’una mina en un poble de Sud-Amèrica.

Sinopsi

El Miquel, tècnic d’una multinacional minera, arriba a una explotació de la companyia a Sud-Amèrica. L’Alfred (l’alcalde) i la seva comunitat esperen aquest nou “descobridor”. Es produeix una trobada de dos mons i formes diferents d’entendre la vida. Les ambicions, oportunitats i conseqüències de la implantació de la mina marquen el futur del poble i les relacions entre veïns.

La història de la trobada de Pizarro i Atahualpa, l’últim rei de l’Imperi inca, durant l’època de l’arribada dels espanyols a Amèrica determinarà el destí dels protagonistes.

Durada:
80 minuts

Sinopsi

La història de la trobada de Pizarro i Atahualpa, l’últim rei de l’Imperi inca, durant l’època de l’arribada dels espanyols a Amèrica determinarà el destí dels protagonistes.

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 12

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Un treball exhaustiu de creació

Ja fa uns quants dies que aquesta proposta s'hi ha instal·lat a la Villarroel on s'estarà fins dilluns dia 22, una proposta de la companyia Titzina que fa uns mesos que gira. Es tracta de LA ZANJA escrita, dirigida i interpretada pels dos membres de la companyia, Diego Lorca i Pako Merino. LA ZANJA es va estrenar l’any 2017 i en 2018 va participar en el Festival Iberoamericà de Cadis.

Una obra que ens mostra el paral·lelisme existent entre la colonització de Pizarro sobre la civilització inca l'any 1532, i que va acabar amb l'execució d'Atahualpa, i l'actual colonització que realitzen les multinacionals sobre territoris potencialment explotables. Colonitzacions que només porten la desolació, la malaltia i la destrucció de tot allò que és propi de les cultures que viuen en el territori “objecte de desig”.

Fruit d’un treball exhaustiu de creació, la peça esta basada en cròniques de l’època dels “conqueridors” i en els fets més recents ocorreguts el 2 de juny del 2000, en la població de Choropampa quan un camió que transporta mercuri liquid d’una empresa minera aboca accidentalment part de la seva càrrega sobre la ruta principal que travessa el municipi. L’empresa ofereix diners per recuperar el mineral. Nens, dones i homes el recullen sense saber els efectes que això provocarà en la seva salut.

Aquesta és la cinquena producció de la companyia i la tercera que ha representat a la sala Villarroel, després d’”EXITUS” (2011) i “DISTANCIA SIETE MINUTOS” (2015) i com en els dos treballs anteriors ens ha semblat una proposta fantàstica, amb una posada en escena brillant.

El treball interpretatiu és magnífic amb uns canvis de personatges i registres absolutament convincents, que acompanyanen amb petits retocs en el vestuari com el coll d'en Pako Merino quan es transmuta en Pizarro, els barrets de palla quan fan de "primos" que vigilen la vaca, el mocador al cap quan fan de dones, de recepcionista de l'hotel que guarda la clau de la wifi al seu cap ....

En la història actual Pako Merino es Miquel, l'enginyer de la multinacional minera que ha de convèncer al poble dels beneficis que els hi reportarà l'explotació minera del territori. Diego Lorca és l'Alfredo, l'alcalde de la localitat que està en contra del projecte i acabarà assassinat a mans dels seus conciutadans que el veuen com un fre al progrés i a l'enriquiment de tots.

Un treball de denúncia d'una senzillesa abassegadora, un text que amb una gran naturalitat ens va relatant la transformació de les persones que acaben perdent la seva manera de fer i s'acaben convertint en uns éssers despietats corromputs buscant l'enriquiment personal. Una història que ens parla de valors i de tradicions, de la necessitat de preservar la identitat cultural i de fer prevaldre la dignitat per sobre dels interessos econòmics.

A la magnífica posada en escena, i els personatges definits i perfectament identificables s'ha d'afegir una acurada il·luminació d'Albert Anglada i Diego Lorca, la música de Jonatan Bernabeu i el disseny de l'escenografia, amb un espai escènic quasi nu on els petits moviments de les plaques del terra o de les dues cadires són suficients per suggerir espais o èpoques totalment diferents.

LA ZANJA és metafòricament el lloc on amaguem tot allò que ens molesta, tot allò que ens fa nosa, els ideals que deixem pel camí, la dignitat i fins i tot la nostra identitat. I és també el recordatori de què la història es repeteix una vegada i un altre i que per evitar cometre els mateixos errors cal buscar les respostes en el temps passat, en el record comú que roman ocult.

Un text punyent que rellegirem, perquè en sortir no ens hem pogut estar de comprar el llibre. Una proposta absolutament recomanable.

Per veure la ressenya original, només cal que cliqueu en aquest ENLLAÇ

18/04/2019
Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Amb un alt contingut històrico-didàctic

Moltes vegades he pensat que la història a través de generacions i segles pesa sobre les nostres vides, costums i tradicions. També pesen les rancúnies i els odis. Els segles i la desaparició de persones i generacions sembla que no permetin oblidar i que la història es transmet com si fos talment un gen o com es transmeten per via oral els contes, les rondalles i les cançons. Aquest és un dels nuclis d’aquesta obra de Diego Lorca i Pako Merino que són els principals protagonistes de la Zanja ja que són els dos únics actors, els directors i dramaturgs.

L’altre pensament de l’obra de la Companyia Titzina és que la història es repeteix, que les persones no evolucionen al ritme de la tècnica i que el poder, l’abús del fort sobre el més feble, l’explotació d’uns sobre els altres o l’interès per damunt del respecte son un contínuum al llarg de l’evolució de la humanitat.

D’una manera molt clara i mitjançant 4 personatges representats pels dos actors, es van descrivint els fets actuals i els de fa més de 5 segles, tots entrellaçats, saltant un per sobre de l’altre però sense equívocs ni malentesos. Tot és fàcil, sabem la història però ens la recorden. I per això té aquest to didàctic. El teatre és això. El teatre ha d’explicar històries reals o inventades però té la obligació de transmetre alguna cosa, de denunciar fets passats o actuals, de fer reflexionar. El teatre pot ser també un divertimento però a mi, personalment, m’arriba més si, a demés, em diu alguna cosa.

El disseny de l’escenografia la devem a Titzina, a Núria Espinach i escenografia Castells. És senzilla, com tota l’obra però tan el color com els materials són molt adequats per recolzar el contingut. El disseny d’il·luminació d’Albert Anglada i Diego Lorca ajuda molt als canvis de personatges i de segle i reforcen el sentit crític. Els recomano que facin funcions matinals per a instituts. Els nostres joves han de conèixer la història sense la èpica i la tergiversació amb la que ens va arribar a nosaltres per entendre també la facilitat amb què es pot tornar a repetir.

06/04/2019
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Passat i present històric

Potser el més curiós de les propostes de Titzina Teatre és que la seva forma i personalitat no s’assemblen gaire a la d’altres companyies i fenòmens teatrals que han tingut, recentment, un cert èxit internacional. L’austeritat escènica, un contingut compromès i textos de nova creació on el sentit de l’humor es barreja amb la quotidianitat, la poètica i diàlegs de calat filosòfic són alguns dels trets característics que defineixen allò que alguns ja anomenen el “segell Titzina”. En el seu nou muntatge, La zanja, aborden un tema tan interessant com ambiciós: la repetició de la història, concretament, l’explotació de Sud-amèrica per part dels espanyols. L’espectacle posa davant d’un mirall amb una senzillesa i efectivitat notables el conflicte entre el tècnic d’una multinacional minera i l’alcalde d’un poble en paral·lel a la trobada del conqueridor Pizarro i Atahualpa, l’últim rei de l’imperi inca. La peça configura amb habilitat una perspectiva profunda de reflexió sense caure en la densitat o la pedanteria. D’aquesta manera, Diego Lorca i Pako Merino ofereixen una obra on la crítica sociopolítica cala fondo i que deixa sobre la taula alguns interrogants de gran valor.

05/04/2019
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

L’ambició dels homes

“La Zanja” és una obra de teatre meravellosament complicada. M’explico, és una d’aquelles obres de les que surts fascinada, entens el missatge que ens volen transmetre, però no acabes d’entendre tot el que has vist dalt de l’escenari. I és que l’obra transcorre entre dos històries en el temps, l’actual i una semblant que va ocorre fa cinc segles. Tots els protagonistes de l’obra són interpretats per els dos actors que formen la companyia Titzina, Diego Lorca i Pako Merino. Dos històries en el temps, l’època actual amb la civilització Inca. Dos trobades, la del tècnic d’una multinacional minera amb l’alcalde de la comunitat peruana, i la de Francisco Pizarro amb l’emperador Atahualpa. Un sol objectiu, l’or. L’encontre entre dos mons.

“ Oro. ¿Qué tendrá este metal tan inútil en si mismo para ser más querido que los Hombres que lo extraen y poseen su valor?”

Pako Merino i Diego Lorca, dramaturgs, directors e intèrprets d’aquest text, van crear aquest espectacle a partir de documentació de l’època i de viatges al Perú actual. El resultat de tota aquesta feina d’investigació es nota tant en el text com en les interpretacions dels dos actors , que ho fan d’una manera natural, amb humor i del tot creïble. Una interpretació meticulosa, on es transformen de manera natural en cadascun dels personatges de l’obra. Es transformen ells i l’espai escènic. L’escenografia tot hi que és senzilla i minimalista, sempre està en constant moviment i transformació. La il·luminació també és una part molt important dins de tot aquest moviment escènic. El text és meravellós, cada frase és ple de significat.

“La Zanja” és l’ambició d’una civilització que es creu superior als seus similars, aquella que creu que els seus beneficis són la oportunitat dels altres. És la prepotència i l’arrogància del home “civilitzat”. És la corrupció i l’ambició. És en definitiva una metàfora de la realitat, la que ens defineix com éssers humans.

Les tres companyies extractores més grans del món en mineria d'or són Barrick Gold, Goldcorp i Newmont Mining Corporation.

Per les tècniques d’extracció artesanals empleades s’utilitzen grans quantitats de mercuri i cianur. Conseqüències: contaminació de l’aigua i la terra. Els efectes de toxicitat d’aquestes tècniques són perjudicials tant per l’home, com pel medi ambient.

26/11/2018
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Diferències i similituds entre dos móns

Quatre anys després de l'excel·lent Distancia siete minutos, els sempre interessants Titzina tornen amb un nou espectacle. En aquesta ocasió ho fan al voltant de dues cultures diferents en contacte parlant de les diverses formes d'entendre el món i sobre d'on provenen les diferències i similituds. Així, l'espectacle té una arrencada esplèndida en la que resulta fàcil entrar gràcies als personatges i a les situacions trobades, aconseguint escenes realment divertides i interessants a nivell de contingut. No obstant, a mesura que l'obra avança, aquesta esdevé més monòtona i la connexió encetada comença a trontollar. En aquest sentit, tot resulta més feixuc i les escenes perden la força inicial, tornant-se tot més repetitiu i dens. Tot i això, l'espectacle resulta interessant, partint d'una bona idea i creant elements substanciosos que li confereixen un cos ben argumentat. D'altra banda, Diego Lorca i Pako Merino ens ofereixen unes bones interpretacions que porten l'espectador per la transició entre la comèdia i el drama, despertant en ell la reflexió. Així doncs, ens trobem davant d'una obra que té els seus alts i baixos, però que resulta interessant pel tractament de la seva temàtica i per uns actors totalment entregats.

08/04/2019
Markos Goikolea
Teatre Barcelona

Som el que vam ser

A partir d'una posada en escena austera, Diego Lorca i Pako Merino ens parlen de la repetició de la història. Un miner espanyol arriba a un poble del Perú amb l'objectiu d'extreure or de les seves terres, la trobada entre aquest neocolon i l'alcalde de la localitat donarà pas a una trista història en paral·lel a la del conqueridor Pizarro i l'emperador Inca Atahualpa.

L'obra arrenca com un conjunt de fragments inconnexos que aniran connectant-se per a formar el relat complet. Els intèrprets canvien de personatge a través de la manipulació d'objectes i jocs d'il·luminació. Construeixen així un relat sobre la cobdícia, la desconfiança i el sentiment de culpa que malgrat el toc humorístic no deixa de tenir un rerefons tràgic i pessimista. La història es repeteix com ho va fer fa cinc segles i sembla que la condició humana s'ha mantingut inalterada. Quan deixarem de matar-nos entre nosaltres? Aquesta càrrega tràgica que pesa sobre la història de la humanitat li pesa a Titzina sobre la seva esquena i no hi ha humor que ho curi.

07/04/2019
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

Rases antigues

Això de Titzina no és fer de la necessitat virtut, sinó apostar de manera ferma per l'austeritat, si més no, amb allò que fa referència al més ornamental. Aquest terennà sobri contrasta amb un dispendi generosíssim de recursos dramàtics i de feina prèvia, de documentació i de reflexió. Merino i Lorca emprenen, aquest cop, l'aventura d'investigar què passa quan dos móns es troben, i topen. És possible el diàleg entre una societat desenvolupada, del primer món, amb una mancada de recursos fonamentals? Els bons propòsits, en una relació desigual, poden ser honestos? No hi ha conclusions, és clar, el teatre de Tiztina dóna espai a l'espectador perquè ompli els espais buits.

Malgrat la descompensació entre les escenes protagonitzades per l'empresari i l'alcalde i les dels ramaders peruans, l'estructura dramàtica és gairebé impecable. Especialment en les escenes entre l'explotador miner i l'alcalde el ritme és vibrant i obre interrogants que se't passegen pel pensament durant dies.

Lorca i Merino s'ho fan tot: escriuen, es dirigeixen, interpreten... i ho fan amb passió, amb el rigor i la fermesa de qui es creu allò que ha escrit i mira de dir-ho amb contundència. La rasa de què parla el títol és profunda, potser insalvable perquè fa 500 anys que és oberta. Perquè els Pizarro i companyia, sí, van anar a colonitzar una terra i a treure'n profit. Titzina es pregunta a qui devem el mal fet.

19/11/2018
sonia saurí

Val la pena veura-la. Busqueu on estan programats i aprofiteu.

05/05/2019
Josep OS

Avui a la Villarroel he estat veient aquesta obra escrita, dirigida i interpretada pels dos actors fundadors de la companyia Titzina, Pako Merino i Diego Lorca. L’obra ens parla d’un encreuament de cultures prenent com a base els fets ocorreguts a 1532 quan Pizarro va arribar al que ara és el Perú clarament a la recerca d’or de les Índies i es va enfrontar a l’emperador inca Atahualpa, i el trasllada a l’actualitat amb un tècnic d’una multinacional Miquel (Pako Merino) que també va allà per explotar unes mines d’or i es troba amb l’alcalde d’aquest poble andí Alfredo (Diego Lorca), bon conèixer de la història de fa 500 anys i contrari a que aquest projecte es dugui a terme ja que totes les promeses de millora que li assegura, són falses i que l’únic que els interesa és el benefici econòmic que aconseguirà la multinacional, encara que això i sense escrúpols porti a la destrucció del poble. Les dues èpoques al llarg de l’obra es van entrecreuant. Una posada en escena amb una escenografia sòbria però molt efectiva i de la qual destacaria la perfecta i tènue il·luminació tot això arrodonit per música de caràcter llatí composta per Jonatan Bernabeu. Pel que fa a la interpretació, Merino i Lorca alternen els dos personatges que abans he esmentat amb la d’uns ramaders i fan un treball impecable i que només per aquest fet ja val la pena anar-hi. Només estaran fins al dia 22 d’aquest mes i us puc assegurar que no us deixarà indiferents.

10/04/2019
Victòria Oliveros Layola

Un bon muntatge no només per la valenta crítica de la històrica colonització i per la denúncia de les pràctiques abusives de les empreses multinacionals d’avui, sinó per una posada en escena fresca, neta i poètica, basada en la magnífica interpretació dels dos actors; entren i surten en el joc, canvien de registre un cop i un altre amb absoluta naturalitat i convicció. El treball escènic, la utilització dels significatius objectes, la il·luminació, tot en conjunt projecta un espectacle d’enorme qualitat artística i intel·lectual. Els dos excel·lents actors, Lorca i Merino, s’encarreguen de tots els papers si bé és bo aclarir que la interpretació de tots aquests personatges és desigual durant la representació. En resum, una obra que té els seus alts i baixos. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/04/06/la-zanja/

08/04/2019
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

La Zanja nos cuenta una historia que se repite una y otra vez. A lo largo de los siglos. Como el ser humano con su inagotable avaricia arrasa con todo para obtener la ganancia, el oro…
No importa el qué y quiénes se lleva por delante.
Un técnico de una multinacional minera se desplaza hasta SurAmerica para reunirse con el alcalde la comunidad y ofrecerles mejoras en sus infraestructuras a cambio de poner minas y sustraer el oro.
Pero el oro lo puede todo. Y los habitantes de la zona pagarán muy caro el aceptar el acuerdo.
Gran esfuerzo actoral De Diego Lorca y Pako Merino, también a cargo de la dirección y de la dramaturgia, que interpretan a todos los personajes. Pero a mí personalmente no me han transmitido todo lo que podría haber transmitido la obra.
Se me ha quedado un tanto coja…

03/04/2019
maría j gonzález mondaza

El text és bastant interessant, parla de la vida difícil i dels desencants de estar vivint en un món que no es nostre, d’una terra en lluita constant.

11/02/2019

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

La Villarroel acull ‘La zanja’, nova creació de Titzina

La Villarroel acull La zanja, el nou espectacle de Titzina, la formació de Diego Lorca i Pako Merino. És la tercera vegada que la sala acull aquesta companyia referent del teatre de nova creació, arriscat […]

2 abril 2019