Laberint striptease és un espectacle dirigit per Roberto G. Alonso, a partir del llibre ‘Striptease i teatre irregular’ de Joan Brossa.

Sinopsi

Quan des de l’Espai Brossa se’m van proposar crear un espectacle a partir del llibre “Strip-tease i teatre irregular” em va envair una gran emoció i alhora una forta sensació de vertigen. Emoció per l’oportunitat d’abordar una figura amb la personalitat i l’obra d’un artista tan prolífic com Joan Brossa i vertigen per les mateixes raons. Lloar l’extensa i productiva obra de Brossa es sobrer, per tothom és coneguda i reconeguda.

Com a creador i com a intèrpret no podia perdre l’ocasió d’enfrontar-me a un repte majúscul com aquest. Com enfrontar-me a ella? Com reinterpretar les seves paraules? Com descontextualitzar-lo del seu temps per apropar-lo al nostre? Com no perdre el seu compromís polític? Com no trair el seu esperit crític? Com conservar el seu humor corrosiu? Per fortuna la resposta a totes aquestes preguntes eren al propi Brossa. La lectura, no només del llibre ja esmentat, sinó d’algunes de les seves obres teatrals, dels seus poemes o dels seus altres textos i, sobretot, les seves poesies visuals han estat una font d’inspiració evocadora i inesgotable.

Dansa, teatre, acrobàcia, música, cant, play-back, transformisme, striptease… Amb tots aquests elements en joc, vaig tenir clar que el format de l’espectacle havia de ser el d’un cabaret, no podia ser d’una altra manera, per elecció i gust personal, però també per la relació que aquest gènere, anomenat parateatral, manté amb Brossa.

No vull deixar de dir que aquest emocionant viatge no hagués estat possible sense la complicitat i l’entrega de tots i cada un dels membres que formen part d’aquest espectacle, els que veuran a l’escenari i els que no veuran.

Així doncs, senyores i senyors, passin, seguin i gaudeixin, o no, de la nostra proposta, juguin amb nosaltres a canviar l’òptica de visió, a despullar la realitat, a transvestir-la per veure-hi clar. Però sigui com sigui, permetin demanar-los-hi un favor, no se’n vagin igual que han entrat, perquè com sempre deia Brossa que també sempre deia Fregoli; “l’art és vida, i la vida, transformació”.

Roberto G.Alonso

Idioma:
Català

Sinopsi

Roberto G.Alonso

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Opinions de l'espectacle 9

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Joan Brossa en estat pur

L’obra està basada en el llibre “Strip-tease i teatre irregular”. És un conjunt de 56 accions teatrals que va escriure Brossa a l’any 66. La Companyia “Teatre de Nit” en va fer una adaptació en el seu muntatge escènic Strip-teases de butxaca, que va representar a la Sala Beckett de Barcelona el febrer de 1992.

Encara no fa un any vam veure Estrip-tesi dins del cicle Ambrossa’m de Roger Torns. Era un viatge a través de l’univers Brossa amb la intencionalitat de defensar la cultura i retrobar-nos amb aquesta gran figura que va ser Joan Brossa.

En aquesta ocasió, Laberint Striptease, amb un joc de paraules semblant, ens recorden que Brossa es despullava per dir la veritat i fer crítica sempre en clau d’humor. El seu art i tota la seva capacitat polifacètica va anar dirigida a la defensa de la cultura a través d’una ideologia d’esquerres. Brossa prova noves formes i vies de comunicació poètiques que no són estrictament lingüístiques com la poesia visual i els poemes objecte. Strip-tease i teatre irregular forma part d'aquest procés investigador de l'autor.

Els espectacles que hem citat són molt diferents però amb un denominador comú que es diu “Brossa”. En aquesta ocasió la direcció va a càrrec de Roberto G. Alonso a qui vam tenir la sort de veure’l també actuar de MC Clown. A ell li devem també la dramatúrgia, les coreografies, la concepció de l’espai escènic i el vestuari. La seva actuació comença abans de l’inici de l’espectacle rebent als espectadors a les dues grades. Comença l’humor de cabaret amb la seva irònica rebuda. És el fil d’unió de tots els números de dansa, teatre, acrobàcia, transformisme o striptease. I és ell qui acaba l’espectacle amb la lectura d’una carta de Brossa a un crític a l’any 1960 on demostrava el seu respecte per tot tipus d’expressió i la necessitat del diàleg perquè neixi la veritat.

En aquesta obra i, seguint les recomanacions de Brossa, el director utilitza qualsevol element quotidià i els detalls més banals per crear la poesia escènica que demostra un cop més l’admirable capacitat de transformar, i per transformar, s’ha de ser crític i ho és amb el capital, l’església i els militars o el fútbol.

Jordi Cornudella és el director musical i fa els arranjaments. Ell és clarinetista solista però la seva versatilitat com a músic el porta a tocar altres instruments com l’acordió, el saxo o el piano. Integrat totalment en l’obra, demostra també la seva faceta d’actor.

La cantatriu Elena Martinell també polifacètica, actua, balla, fa striptease i és capaç de cantar una peça d’una gran dificultat lírica com l’ària d’Olympia dels Contes de Hoffmann. La ballarina stripteasista Laura Marsal i el saltimbanqui Davo Marín completen el magnífic conjunt.

No és gens d’estranyar la gran acollida que han tingut per part del públic i de la crítica. Estic segura que ho tornarem a veure.

14/05/2019
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Cabaret brossià

El que ha fet Roberto Alonso és realment extraordinari !!!

Entrem a la sala. Aquesta està dividida en dos zones: la zona A i la zona B. A mi m'ha tocat la zona B. Dins l’espai escènic està dividit en dos per un arc d’embocadura (que ens recorda als utilitzats en el teatre a la italiana que tant agradava a Brossa). Un teló de tela negra no ens deixa veure el què està passa a l’altra banda.

Roberto transformat en MC Clown i Jordi Cornudella (el músic) es passegen d’una banda a l’altra de l'escenari.

Entra a escena una cantatriu (Elena Martinell), una ballarina stripteasista (Laura Marsal) i un saltimbanqui (Davo Marín).

Aplaudiments, crits, riures. Què està passant a l’altre banda?.

Roberto Alonso juga amb la visió de l’espectador. Un mateix espectacle vist des de diferents angles, igual que va fer Brossa en “El Combat”.

Sona un timbre, s’apaguen els llums i puja el teló. Comença “Laberint Striptease”.

Des del principi al final Roberto Alonso juga amb tot un seguit d’elements i recursos escènics carregats de simbolisme. De la mateixa manera que Brossa, Roberto juga amb l’espai i els elements, barrejant màgia i music hall, clàssic i popular amb avantguardisme, poesia i plàstica, literatura i teatre deVariétés,... De fet, l’espai no deixa en cap moment de ser un altre personatge de l’espectacle que es vesteix, transvesteix i transforma.

La posada en escena, en la que els mateixos actors fan de tramoistes, és una clara referència al pare de Joan Brossa, tramoista de l’Ateneu de Sant Gervasi; de la mateixa manera que les arts escèniques considerades menors, com el circ, l’il·lusionisme i el transformisme, que desfilen al llarg de tot l’espectacle, que també són influència del seu pare.

Hi ha clares picades d’ull al seu gran amic, pianista, compositor i artista avantguardista Carles Santos, amb un original striptease de piano; la passió que Brossa sentia per l’obra del compositor Richard Wagner; i el seu gust per l’operà.

A part de la música, també s’utilitzen sons i sorolls com a recursos escènics (característiques de l’obra de Brossa).

“Laberint Striptease” està farcit d’elements simbòlics que formen part del que diríem corpus brossià, com la lletra A, el barret de copa, les cartes de la baralla espanyola, les mans, els colors, el logotip de Volkswagen i l’antifaç.

Tampoc hi podien faltar algunes escenes de denúncia de context polític, econòmic, cultural, social i religiós, ni la doble moral i les diferents maneres de ser d’un mateix ésser.

El gest i color també són una gran font de simbolisme, l’escena dels titelles i algunes anècdotes personals en forma de poema visual, com la utilització d’una gaveta plena de confeti , per allò del poeta- paleta.

“Laberint Striptease” és una metamorfosi de moviments (gallines en ballarines), de colors (guants negres a verd esperança), i de personatges. És poesia visual i poesia recitada. És dansa, circ, performance, música, transformisme, poesia, striptease, cant, teatre. És un gran poema visual.

L'espai escènic al final esdevé un gran poema visual .

Forts aplaudiments.

A Roberto: el que heu fet (el teu equip i tu) és realment extraordinari. Felicitats!!!

22/04/2019
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

L’essència del Brossa més festiu

Laberint striptease és un compendi de diferents coses: un claríssim homenatge a Brossa, una reivindicació del cabaret com a gènere, una evocació nostàlgica de la Barcelona canalla dels setanta i vuitanta, i la continuïtat natural d'aquest Cabaret 13 que Roberto G. Alonso es va inventar fa uns anys. El que està clar és que Joan Brossa hauria aplaudit l'espectacle fins a fer-se mal a les mans. Tot comença amb la ja tradicional rebuda als espectadors, per passar després a una sèrie de números on es barregen música, cançons, originals stripteases (el del piano, el de la gallina o el del capellà) i un humor elegant, però que també pot tornar-se corrosiu i punyent. En aquest sentit, tota la part final dedicada a la política més rància, a l'església i al futbol resumeixen molt bé les intencions del poeta... tant vigent fa quaranta anys com ara mateix.

L'execució de l'espectacle, ideat i dirigit pel propi Alonso, és impecable. A partir d'un cabaret amb diferents portes, amb molta cortina i el punt just de misteri, trobem una obra on les coreografies, les acrobàcies, les ocurrències i els experiments vocals es donen la mà de forma admirable. Una cantatriu (Elena Martinell), un músic (Jordi Cornudella), una stripteasista (Laura Marsal), un saltimbanqui (Davo Marín) i un mestre de cerimònies (Roberto G. Alonso) són suficients per crear un univers brossià exemplar, resumit amb l'exposició d'objectes que acaben reposant a l'escenari al final de tot. Un autèntic cabaret literari, com es deia abans, que no hauria de quedar-se aquí...

21/04/2019
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Despullar a Brossa

Ahir divendres dia 12 va ser dia d'estrena a l'Escenari Joan Brossa, LABERINT STRIPTEASE, un espectacle creat, coreografiat i dirigit per Roberto G. Alonso inspirat en l'univers brossià.

L'espectacle pretén redescobrir Brossa agafant com a punt de partida el seu llibre "Striptease i teatre irregular" i els seus poemes visuals mantenint l'humor i la crítica però fent una reinterpretació que ho transporta a l'actualitat.

Protagonitzat per un músic, Jordi Cornudella que és també el director musical de l'espectacle, una cantatriu, Elena Martinelli, una ballarina stripteasista, Laura Marsal, el saltimbanqui Davo Marin i el Mc Clowm que és el mateix Roberto G. Alonso (en algunes funcions aquest paper serà interpretat per l'actor Jordi Andújar).

Una proposta multidisciplinar que combina teatre, dansa, acrobàcia, música en directe, cant, play-back, transformisme i striptease.

Un espectacle construït buscant un Brossa lúdic, crític i visual i qüestionant que passaria si Brossa fos viu en l'actualitat, i que compta amb la col·laboració de la companyia Roberto G. Alonso i amb la de Cabaret 13.

L'escenari de la Sala Joan Brossa està situat al mig amb el públic a dues bandes, un gran teló ho divideix en dues meitats. Mc Clown, el mestre de cerimònies, ens va rebent mentre ens acomodem a les nostres localitats tot esperant que l'Albert doni el senyal de sortida. Cau el teló central i a la nostra banda queden el músic i la ballarina. A l'altra banda del teló la cantant i el saltimbanqui.... Escoltem riures i ens “neguiteja” saber, que és el que ens estem perdent??

Amb la presentació dels instruments i l'striptease del piano comença l'espectacle. El teló central s'ha desplaçat i ara tot està a la vista.

Els números de cabaret es van succeint conduïts per un magistral Roberto G. Alonso que amb la seva simpatia i professionalitat ens té literalment a la butxaca. Sensacional la música de Jordi Cornudella que fa gala de tocar diferents instruments i és capaç al mateix temps de despullar-se, ballar o jugar a pilota. Acurada i magnífica il·luminació d'Albert Julve.

Moments realment aconseguits com el de les votacions, la confessió, el pas de Setmana Santa i la saeta o el partit de futbol.

Hem de dir que abans de veure l'espectacle, ens temíem que fos similar al que ja hem vist un parell de vegades a Cabaret 13 ... i hem de dir que la creativitat de Roberto G. Alonso, novament ens ha tornat a sorprendre amb un espectacle totalment nou i amb molta simbologia brossiana.

Un espectacle en què realment s'ha aconseguit fer realitat el que ha demanat Roberto G. Alonso Però sigui com sigui, permetin demanar-los-hi un favor, no se'n vagin igual que han entrat, perquè com sempre deia Brossa que també sempre deia Fregoli; "l'art és vida, i la vida, transformació".

Magnífica proposta totalment recomanable.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

13/04/2019
Markos Goikolea
Teatre Barcelona

Humor i poesia visual

Aquest desenfadat cabaret pren com a punt de partida l'obra “Striptease i teatre irregular” i els poemes visuals de Joan Brossa per portar a l'actualitat l'imaginari de l'artista. L'obra està repleta de recursos simbòlics que ens evoquen al corpus brossià, com és el cas de la lletra A, els barrets, les cartes, el balancí o el logotip de Volkswagen. Tal com diu el mestre de cerimònies, Brossa sempre recordava les paraules de Fregoli dient que “l'art és vida i la vida transformació”. D'aquí la seva fascinació pel striptease, un acte de transformació que succeeix directament enfront dels ulls de l'espectador.

El format del cabaret serveix per a transmetre la nostàlgia de la Barcelona canalla i nocturna en la qual es movia el mateix artista, alhora que per a exposar el caràcter crític i humorístic de les seves obres. La mescla de diversos llenguatges com ara dansa, música, teatre, acrobàcia, play-back, cant, transformisme o striptease donen cos a aquesta proposta híbrida que, encara que trigui una mica a arrencar, presenta un ritme ascendent que va guanyant en hilaritat i aconsegueix així convèncer als espectadors. De totes maneres, a vegades sembla que no s'acaba d'explotar tot el potencial corrosiu i àcid d'alguns números, especialment els que contenen major càrrega de crítica social.

No és fàcil escriure sobre una obra on es recita la "carta oberta a un crític" del mateix Brossa, però això no és una crítica, és una recomanació. Així que us recomano que aneu a veure aquest cabaret si voleu gaudir i riure sense més pretensions alhora que us apropeu a la figura de Joan Brossa.

05/05/2019
elvira franch

Basat en el llibre «Striptease i teatre irregular» de Joan Brossa. Dramatúrgia, direcció i coreografia de Roberto G. Alonso. A l’escenari Joan Brossa de BCN. Precisament en l’escenari d’aquest nom es fa un record molt especial al creador, poeta, dramaturg i artista plàstic més avantguardista dels nostres temps a Catalunya, i com no pot ser d’una altra manera, el director de l’espectacle ho ha volgut fer amb un caire completament de cabaret; on s’hi troba la dansa, el teatre, l’acrobàcia, el transformisme, una mica de striptease i molta música amb cants perfectament interpretats.
Records d’aquella Barcelona dels anys setanta; una Barcelona amb locals de revista i cabaret, on Joan Brossa n’era un client gairebé habitual. Roberto G. Alonso ho descriu amb respecte, elegància i nostàlgia, però sempre amb humor punyent i de qualitat. També hi és present la crítica cap a aquesta societat actual, de la política, la religió, el futbol; que res ha canviat i que potser no canviarà mai. Però tot l’espectacle és poètic, ple de simbolismes i records cap al polifonemàtic artista.
Interpretacions excel·lents, cadascuna amb la seva especialitat: L’instrumentista i gran músic Jordi Cornulleda; l’excepcional cantant Elena Martinell, que ens va deixar amb la boca oberta; la preciosa ballarina Laura Marsal, el ballarí i saltimbanqui Davo Marín que físicament recorda a Freddie Mercury; i Roberto G. Alonso i Jordi Andújar que s’alternen les actuacions. Aquest últim és el que vaig veure actuar jo, i he de dir que em va sorprendre gratament la gran transformació que fa i com es defensa fent un paper de Clowm/animador, surtin de tots els registres que li havia vist abans. Diuen que s’hauria de veure les dues interpretacions (Roberto i Jordi), ja que totes dues són boníssimes però ben diferents. Tant de bo tornin a programar aquest impecable espectacle i personalment pugui gaudir de la versió que fa l’admirat Roberto G. Alonso, de com portar mitges fines amb talons de punta, cotilla, barret de copa i frac, combinat amb transparències i/o nuesa; i la màgia, la poesia i la plàstica que, com diu el seu creador, fan despullar la realitat i transvestir-la per veure-hi clar.

29/04/2019
san

Super amena y entretenida,me gusto mucho.

19/04/2019
Josep OS

Ahir vaig estar al Escenari Joan Brossa gaudint d’aquest espectacle amb dramatúrgia, coreografia i direcció de Roberto G Alonso que ens endinsa a un cabaret del món brossià prenent com a base el seu llibre Strip-tease i teatre irregular. L’espectacle comença des del moment que creues la porta i Alonso fent de MC va rebent i saludant els espectadors i llavors ja intueixes que per la situació de les dues grades desconnectades una de l’altra allò serà una proposta diferent, I tant si ho és . Passats els primers deu minuts que no saps el que està passant a l’altra banda, desapareix la separació i comença l’espectacle amb una breu introducció per explicar-nos la passió que Brossa sentia per aquest gènere i l’assiduïtat amb la qual freqüentava aquests locals del Paral·lel. Alonso ha fet un esplèndid treball duent a l’actualitat aquesta poesia visual, i el caràcter lúdic de Brossa mantenint la crítica i l’humor de l’obra. Transformisme, cant, dansa, acrobàcies i paròdies molt divertides per citar alguna, la processó o la votació, magníficament interpretades encapçalades pel mateix Roberto G Alonso juntament amb la seva companyia de Cabaret 13 (espectacle que si no heu vist us recomano no us ho perdeu), Elena Martinell, Laura Marsal, Davo Marin i acompanyats de la música en viu de Jordi Cornudella que toca diferents instruments. Si us va agradar, A mí no me escribió Tennessee Williams, no us perdeu aquesta, no us deixarà indiferents.

15/04/2019
Rubén Alonso Ruiz

13 Cabaret

05/04/2019