Landscape. El idiota y lo sublime

Sinopsi

La nova creació d’Ernesto Collado gira entorn de l’enorme fascinació (o incomoditat) que li provoca el paisatge per la dificultat de representar-lo, emmarcar-lo i acotar-lo. Així doncs Landscape és un intent de l’artista d’esdevenir paisatge ell mateix.

El paisatge és irrepresentable.
Es tracta doncs d’un fracàs anunciat.
O millor, una temptativa, no sigui que el públic s’espanti.
Per despistar i posar-nos conceptuals direm que es tracta més aviat d’un intent de ser paisatge.
Aquesta afirmació funciona, perquè ningú sap el què significa. I ja va bé, perquè últimament signifiquem massa.
El que passa és que tampoc ven.
Llavors en què quedem?
LANDSCAPE amaga en la seva etimologia la naturalesa esmunyedissa de la seva representació, la impossibilitat de fixar la seva immensitat i el caràcter transitori, efímer i en constant transformació de la seva percepció.
L’escapada de la terra. ¿Però qui escapa de qui?
El paisatge i el que mira, un no pot existir sense l’altre.
El sublim i el que mira.
La bellesa i el que mira, segons Peter Handke, el gran duo de la mentida.
Ja està. El tinc.
Pur teatre, doncs.

Amb el meu més sentit agraïment a tots els que miren i es deixen mirar

Ernesto Collado

Biografia

Ernesto Collado (Barcelona 1974)

És un “guadalquivir” de l’escena contemporània barcelonina. Mai se sap per on pot sortir. Dels seus inicis cabareters i undergrounds conserva una voluntat indestructible de comunicar i una al·lèrgia vital als referents mediàtics. Les seves històries, que confonen sempre realitat i ficció, són delirants, imaginatives i d’efectes secundaris i tenen com a constant, el gust per la singularitat. Allunyat de les modes i els centres habituals de producció s’ha mantingut sempre en una difosa frontera difícil d’etiquetar. En els últims anys, al costat de Barbara Van Hoestenberghe ha liderat la Fundació Collado Van Hoestenberghe, practicant un optimisme crític salvatge i creant espais de resistència on pensar conjuntament amb el públic.