Lapònia

La voluntat de ser qui pren les millors decisions, la necessitat de demostrar als altres que el pensament i les maneres de veure les coses d’una persona estan per sobre de la resta és un defecte que tots els humans tenen. Tot aquells que viuen en societat si més no. I és que hi ha una sentiment, ancestral segurament, que encoratja a fer veure a la resta que estan equivocades o equivocats.

La Mònica i la seva família visiten a la seva germana Núria i família a Lapònia, on viuen des de fa anys. És la primera vegada que viatgen de Barcelona a la ciutat finlandesa i han aprofitat que són les festes de Nadal per fer-ho i així el seu fill podrà conèixer a l’autèntic Pare Noel. El que no saben és que la família de la Núria no celebra les festes de la mateixa manera i que la seva filla en cap moment ha cregut en la màgia. La visita es convertirà en un intent d’imposició d’uns als altres sobre la manera d’educar als fills i també de viure, sobre les tradicions, els valors i les mentides.

El text que signen Cristina Clemente i Marc Angelet és divertidíssim, amb molt de ritme, àgil i amb una necessitat imperiosa d’uns intèrprets audaços i avesats a un llenguatge ràpid que conté molta substància. Nelson Valente dirigeix d’una manera molt intel·ligent els espais i els tempos de les converses entre els diferents personatges. El moviment de cada intèrpret està mil·limetrat perquè conflueixi de manera perfecta amb el relat i la posada en escena és funcional i adequada per tota la intensitat que va augmentant al saló de casa dels finlandesos.

Míriam Iscla, David Bagés, Anna Sahun i Albert Prat són meravellosos, esplèndids, encaixen a la perfecció en els seus personatges i la química entre tots quatre és crucial perquè els diàlegs i la trama funcionin perfectament. L’inici amable i correcte va transformant-se en una olla a pressió on acaben sortint retrets i veritats que creen un ambient intens i tens entre els quatre. Aquesta energia creixent l’aguanten les actrius i els actors amb una integritat fascinant i obviant, de quina manera, els esclats de riure que es viuen al pati de butaques.

Sense entrar gaire en allò que es va descobrint durant la narració, l’únic que treu una mica l’atenció a aquest relat magnífic és, potser, que arriba a un punt en que algun personatge és més pressionat que els altres i l’espectadora potser no està gaire d’acord –igual que el fet que es parli sempre de Pare Noel i no del tió, tot i que s’entén en el marc de Lapònia-. Són petits detalls que no acaben d’arrodonir una producció estupenda que fa les delícies de tot el públic i deixa una sensació alegre i divertida amb la qual afrontar la propera conversa amb familiars que es tingui.

Lapònia segueix les regles habituals de les comèdies de boulevard, i fins i tot el que podria semblar una premissa original parteix d’altres trames amb nens absents de l’escena, però absolutament protagonistes: El nom, La pell fina, Un Déu salvatge. Aquí, una nena de quatre anys li espatlla la nit de Nadal al seu cosí, que ha vingut a Finlàndia des de Catalunya amb els seus pares. Com era d’esperar, la nit s’espatllarà també pels adults, que aviat començaran a treure una llarga llista de retrets i petits secrets que ho poden capgirar tot. Com és habitual també en aquest tipus de comèdies, les situacions compromeses es van sumant i van apareixent de totes bandes, encara que sigui a costa de la versemblança de la història. L’objectiu, està clar, és aconseguir la riallada i la complicitat amb els personatges... o almenys amb alguns d’ells. Lapònia ho aconsegueix tot. Fa riure de valent, fa passar una bona estona a espectadors molt diversos i també cau en petites contradiccions... però tot és a favor de la trama, i de les regles del gènere.

El repartiment és d’aquells que no et permet fallar. Anna Sahun i Albert Prat formen un matrimoni aparentment idíl·lic, però amb una motxilla plena d’acceptacions forçades, petites mentides i falses creences. David Bagès ho clava com el marit calçasses –almenys en aparença- que s’emociona fàcilment i que no sap com parar a la seva impetuosa dona, una Míriam Iscla que es guanya el públic amb la seva primera aparició... i sense dir ni una paraula. Un quartet encertadíssim que fa d’una comèdia convencional una obra brillant, i amb classe. Suposo que la direcció de l’eficaç Nelson Valente també hi ha tingut molt a veure.

Han passat sis anys de l'estrena de Lapònia. Va ser al desaparegut emblemàtic Teatre Club Capitol, situat a la Rambla de Barcelona, que va haver d'abaixar el teló el 2020 després de més de cinquanta anys en funcionament, on la vaig anar a veure.

En aquella ocasió, de la qual en guardo un gran record, hi actuaven la Meritxell Huertas, en Roger Comes, en Manel Sans i la Meritxell Calvo.

Com m'ho vaig passar molt bé, no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig decidir d'anar a veure aquest nou muntatge.

En aquesta ocasió els protagonistes són interpretats per en David Bagés, la Míriam Iscla, l'Anna Sahun i l'Albert Prat, però pel que fa a la direcció, canvia de mans, i és Nelson Valente qui porta la batuta. En Jordi Casanoves segueix en la direcció artística, la Laura Alonso com a ajudant de producció, però la resta d'equip tècnic (escenografia, il·luminació, disseny de so, etc.) en són uns altres.

Han passat sis anys, i tot sabent el que passarà, m'ho he passat molt bé i he rigut moltíssim.

Lapònia és una comèdia àgil i divertida, que fa pensar i crea debat.
Un debat sobre la veritat i la mentida, les tradicions i els valors familiars.

S’ha de dir sempre la veritat i no enganyar per evitar decepcions?, o crear il·lusions i creure en la màgia?

Tal com ja vaig dir en la meva anterior ressenya d'aquesta comèdia, La veritat i la mentida tenen els seus avantatges i els seus inconvenients. El que és clar, és que tots nosaltres segurament hem mentit en més d’una ocasió per diverses raons: per vergonya, per orgull, per no quedar malament, per no fer mal, per crear il·lusions o per compromís.

Vosaltres que en penseu?

 

Segona edició de la campanya de difusió teatral Cap Butaca Buida. El Teatre Condal ple de gom a gom.