Las amistades peligrosas

La història escrita per Chorderlos de Laclos a finals del segle XVIII ha estat portada a escena i a la gran pantalla en nombroses ocasions, sent la més icònica la versió protagonitzada a finals dels 80 per Glenn Close, John Malkovich i Michelle Pfeiffer. Tot i això, la versió que ens presenten Patiño i Facal presenta una posada en escena molt diferent a la que, fins ara, estem acostumats a veure. Precisament, aquest és un dels grans encerts de la producció, la qual conserva la transgressora història de la novel·la original, però aquesta transgressió també s'extrapola amb molta valentia a la forma de narrar i de presentar-nos la història. En aquest sentit, ens trobem amb una posada en escena totalment moderna, amb un escenari gairebé despullat i amb elements propis d'un concert contemporani. A més, s'utilitzen recursos sonors i tècnics totalment actuals, els quals contrasten a la perfecció amb una història i amb altres elements propis del segle XVIII. Però el més sorprenent de tot és que aquesta fusió encaixa a la perfecció i en cap moment resulta forçada, més aviat el contrari, hi ha una total harmonia entre ambdues, la qual dota de personalitat i d'un gran atractiu a l'obra.

L'equip artístic mostra una gran complicitat en escena, defensant molt bé els seus personatges i arribant a plasmar de forma eficaç l'estil de l'espectacle. Així, les aportacions sonores i musicals són escenificades en directe pels mateixos actors, les quals aconsegueixen crear una atmosfera no gratuïta de les situacions i ajuden a recrear i a fer-nos sentir el món intern dels personatges. D'altra banda, la direcció està marcada per un dinamisme que manté sempre amunt el muntatge, el qual no perd l'atenció de l'espectador ni per un moment, tot enllaçant les diferents escenes amb una continuïtat picada gràcies al bon ús dels diferents personatges en escena. Així doncs, ens trobem davant d'un espectacle diferent i original, del qual podrem gaudir, i molt, si deixem oberta la nostra ment, mostrant-nos del tot receptius i estant disposats a deixar-nos sorprendre.

Tot i que, originalment, Las amistades peligrosas va néixer en forma de novel·la epistolar el 1782, la història d’aquests dos llibertins francesos va fer-se molt popular per l’adaptació cinematogràfica que va dirigir Stephen Frears a finals dels anys vuitanta. En aquesta versió teatral de Javier L. Patiño i Darío Facal, el joc de seducció i venjança dels nobles protagonistes i les seves perverses apostes continuen tenint la força i la morbositat del material original. La novetat, en aquest cas, és la incorporació d’instruments musicals que converteixen, per moments, l’espectacle en un veritable concert de rock’n’roll. Les guitarres elèctriques o la bateria, bàsicament, atorguen ritme, vigor escènic i explosions físiques dels actors però, en part, també banalitza lleugerament el contingut de l’obra. Carme Conesa interpreta a la Marquesa de Merteuil de manera tan fascinant que acaba per robar l’atenció en totes les escenes, fins i tot quan no participa directament. Malauradament, Edu Soto, malgrat el seu esforç, no està a l’altura com a Vescomte de Valmont, un paper la complexitat del qual no acaba de trobar. A més, provoca (no queda clar si intencionadament o no) moments d’estranya comicitat que no encaixen bé amb la resta de la proposta. A part d’això, el muntatge és dinàmic, aconsegueix composicions visualment molt suggerents i, tot i abusar de fórmules que acaben per fer-se repetitives, exposa correctament el seu missatge: el sexe és una gran eina per obtenir poder.

L'obsessió per ser original sovint juga males passades. Quan pretens trencar amb la tradició (ser gamberro, per entendre'ns) cal arriscar i no deixar res a mitges. Las Amistades Peligrosas són un coitus interruptus constant. El director crea tot un seguit de codis i convencions teatrals que plàsticament podríem dir que funcionen però que no els hi permet prou recorregut per a poder integrar-se orgànicament dins l'espectacle.

Al cap de cinc minuts d'obra ja està tot el peix venut. El desenvolupament d'aquesta serà un recargolar-se sobre si mateixa cercant la millor manera de ser representada. Una obra en conflicte constant amb una posada en escena que no sempre va favor del “drama epistolar” ni del registre còmic d'alguns actors. A més a més, al tenir una història coneguda les sorpreses no recauen sobre la trama i tot l'interès fa equilibris en les escenes més morboses que ens planteja el text i en el plaer estètic que ha proposat el director.

Així doncs, per què hem d'anar a veure aquesta obra? Hi ha escenes memorables. Alguns actors (sobretot actrius) fan un treball excel·lent. La música en directa està ben treballada i s'integra dins el conjunt de la proposta. I sobretot perquè és una proposta de majories diferent del que estem acostumats a veure i que tot i així agrada (i pot obrir la porta a d'altres tipus de muntatges).

Vaig llegir una vegada que els personatges de Les amistats perilloses eren tan moderns que actualment podrien ser estrelles de rock, però d'aquí a muntar directament un concert amb tot els protagonistes de la novel·la potser és fer-ne un gra massa. De totes formes, és exactament el que ha ideat Darío Facal, el director d'aquest producte que vol resultar modern però que al final només ho sembla. I és que les argúcies de Merteuil i Valmont s'acaben diluint i banalitzant entre tanta pirotècnia, aspecte que els va allunyant de mica en mica dels espectadors. És cert que Carme Conesa està prou encertada com la comtessa instigadora de la trama, però Edu Soto s'esforça -i em consta que és així- per aconseguir un paper que està a les antípodes de la imatge que projecta... Sap greu dir-ho, però no connectem amb el seu Valmont, i en una obra com aquesta això resta molts punts del resultat final. Per últim, comentar que hi ha una bona utilització dels elements tècnics (micros inclosos), que hi ha moments ben resolts dins de la proposta inicial i que tot plegat transcorre com un mal concert, que malgrat tot té un bon embolcall. Recomanable per a aquells que no coneguin la novel·la ni la pel·lícula, i que vulguin deixar-se endur pel ritme (no sempre compassat) que marquen els mateixos actors.