Las canciones

Descriure aquest muntatge és tan difícil com descriure el que sentim quan escoltem música o algunes cançons. Una experiència artística?, una experiència religiosa?, una experiència orgàsmica?

La música és poderosa. Les cançons ens acompanyen tota la vida. Ens recorden la nostra infantesa, aquell moment en què ens vam enamorar, un estiu meravellós o la pèrdua d’algú que ja no hi és.

Les cançons ens fan plorar, riure, ballar, viatjar, fer l’amor, recordar. Només cal tancar els ulls, escoltar, sentir i deixar-se portar.

La música, la gran protagonista.

La posada en escena,dissenyada per Alejandro Andújar, és una gran capsa de música. Altaveus, cintes de casset, discos, tocadiscos, radiocasset,...tot forma part d’una escenografia musical.

L’espectacle s'ha dividit en dues parts (Cara-A i Cara-B), de la mateixa manera amb què es denominen els dos costats dels discos de vinil. També hi ha una espècie d’entreacte (sense descans), que podríem titular Moment Nina Simone, que ha sigut BRUTAL! Ha sigut una experiència indescriptible, com una espècie de catarsi col·lectiva. Tant a dalt, com a baix de l’escenari s’han pogut veure un munt de maneres diferents d’expressar el que se sent quan escoltem una cançó o el ritme de la música.

Les obres “Les tres germanes” i “Ivanov” del dramaturg rus Anton Txékhov han servit com a punt d’unió per la funció de Messiez.

La música és part del muntatge. Sonen una vintena de temes. Els estils són variats: cançó brasilera, francesa, pop, lírica, flamenca, jazz. Sentim les grans veus de cantants com Jacques Brel, Liza Minnelli, Carmen Linares, els Manel, Nina Simone, el cor de Cosmic Voices from Bulgaria, i l’increïble Celia Bartolí cantant “Vedrò con mio diletto” (que se'ns ha demanat d’escoltar amb els ulls tancats. Ha sigut una experiència increïble).

“Las canciones” és una obra d’una enorme exigència interpretativa. Tots els actors brillen amb llum pròpia. Silèncis, moviment, llenguatge corporal, interpretació.Fantàstics!!!

Amb “Las canciones” Pablo Messiez ens proposa escoltar i sentir el poder de les cançons i la música.

Messiez ha creat un espectacle viu, emocional, esperançador, poètic, fins i tot diria un punt filosòfic, ja que ens parla sobre els sentiments, i sobre les persones que utilitza la música com a vehicle desinhibidor.

Messiez ens fa comprendre que sentir no és el mateix que escoltar. Parar, tancar els ulls, escoltar i deixar-se portar.

Una sèrie de personatges es reuneixen per escoltar cançons. És un ritual, un aprenentatge o una mena d'exorcisme? Qualsevol resposta podria ser la correcta, perquè els personatges de Pablo Messiez passen sempre per una muntanya russa d'emocions... ja sigui a la recerca de respostes o simplement per sanar-se. Amb el ressò thekhovià de Les tres germanes, la trama fluctua entre la comèdia i el drama, mentre que les melodies es van succeint i el públic entra en una mena de comunió molt especial.

Un del grans encerts d'aquest espectacle, que en té a cabassos, és el d'explicar-nos una història que parla directament de les emocions. Sabem molt poc dels detalls -què va fer el pare? quina terrible situació els ha marcat de per vida? què busquen els dos convidats?- però acabem coneixent molt bé als protagonistes. Sabem de les seves obsessions, dels seus desitjos ocults, de les seves necessitats vitals. Un coneixement que tenim pel que parlen -o pel que callen-, però també pels rotulats que van sortint i que interpel·len directament a l'espectador.

El repartiment és un altre dels triomfs. Set joves intèrprets que demostren estar en clara sintonia amb el que es vol explicar, i sentir. Destaquen sobretot Rebeca Hernando i Carlota Gaviño, potser per tenir uns personatges més marcats, però seria injust menystenir el valor de tots els altres. Per cert, arribats a la pausa (o fals entreacte) recomanem que ningú deixi la butaca ni per anar al lavabo... Si ho feu, possiblement us perdreu una catarsi col·lectiva, a costa de Nina Simone, que feia molt de temps que no vivia en una platea.

Celebrat com un dels millors muntatges de 2019, Las canciones de l'argentí Pablo Messiez ha tornat a omplir les sales de Teatre Kamikaze per plantejar una vegada més el misteri de per què l'orella no té parpelles. No naixem veient, però escoltar està lligat íntimament amb la nostra condició d'humans emmotllables, oberts, vulnerables, curiosos. Amb inspiracions ben avingudes dels personatges i situacions de la dramatúrgia d'Anton Txékhov, i de la mà d'uns actors que s'esgargamellen a l'escenari, -Javier Ballesteros, Carlota Gaviño, Rebeca Hernando, José Juan Rodríguez, Íñigo
Rodríguez-Clar, Joan Solé i mikele Urroz-, la volatilitat l'ambient aconsegueix dissoldre'ns en un univers en el qual la música marca el ritme i la nostra història.

Qui no recorda a un vell amor a través d'una cançó, qui no s'alegra o entristeix quan algú li dóna a l'play de l'casset? A través d'una selecció exquisida de més de 20 cançons, que van des Jacques Brel a Liza Minnelli, de Cecilia Bartoli a Tom Waits, arriba la pregunta necessària que hi ha darrere aquest exercici d'arrencada i fúria teatral: A tu que t'agrada més escoltar o cantar?

El mateix Pablo Messiez diu al començament d'aquest ritual que de vegades les paraules sobren i que les sensacions de la música, de les cançons en els cossos, ja són prou.

Intentar explicar alguna cosa de "Les cançons" amb paraules és gairebé com trair l'idea de l'autor.

Olga, Iván i Irina s'ajunten per escoltar cançons. Després de la desaparició de el pare en aquesta casa no es canta, només s'escolta. Però s'escolta de veritat, sense por ni esperança. Deixant fer, deixant-se moure, però de veritat, fins que notis que la veu de Barbara sorgeix entre les notes de Morgen.

Aquí Les tres germanes són les mateixes perquè són unes altres. Igual que Moscou és el mar i la música és la paraula. L'important és que si obres les orelles, o els ulls, o els porus, si et deixes fer, l'inevitable es torna sanador. I la vida cura, encara que faci mal.

Escenografia, llums, vestuari, moviment escènic, tempos, intensitats, mirades, tot en "Les cançons" és perfecte. Però les interpretacions de tot l'elenc són d'un altre món. He de destacar a Rebeca Hernando perquè els seus matisos i la seva subtilesa són dels treballs que fan història.

Ja deia el savi que n'hi ha prou amb mirar alguna cosa detalladament perquè adquireixi importància. Doncs en l'escenari TOT mira el lloc del dolor. Al lloc inevitable de què no podem escapar i des de no podem més que mirar-nos.

Si vols llegir un comentari força més extens, PREM AQUÍ i et portarà al meu meu blog, DESDEELPATIO. Regala't JA mateix una de les experiències més guaridores de la teva vida.

Ya de bebé, Pablo Messiez agarraba la radio y se quedaba dormido escuchando ópera. De niño, devoraba los musicales de Hugo Midón, cuyas canciones interpretaba en la soledad de su habitación. Y de adolescente, empezó a fascinarse por las grandes divas, desde Nacha Guevara hasta Ella Fitzgerald o Nina Simone, a la que rindió homenaje en La Otra mujer, un musical que pudimos ver hace unos meses en el Teatro Kamikaze.

Ahora, Messiez rinde tributo no solo a las canciones, sino a la importancia, la necesidad y el placer de escuchar. ¿Cuál es la relación entre la música y el cuerpo? ¿Qué ocurre cuando la onda sonora toca el cuerpo y hace que algo se mueva? ¿Cómo sería ese primer momento en que alguien empezó a bailar? Son algunas de las preguntas que se hizo durante el proceso de creación de Las Canciones.

Olga, Irina e Iván, son "tres hermanas" que se reúnen para escuchar música, experimentar con las canciones, indagar en su misterio, en su capacidad transformadora, canciones para olvidar, canciones para vivir, para morir, para no estar solos, canciones como droga, como lenitivo contra un dolor que todavía no han logrado superar.

"¿Viste esos días en los que todas las canciones te hablan?" le dice Flor a Ana en Muda, una de las primeras obras de Messiez. Y eso mismo ocurre en su última obra, las canciones son un personaje más, un personaje que dialoga con el resto de personajes, pero también con los espectadores, conectan con nosotros para hablarnos de nuestras vidas, de cómo nos sentimos, de lo que nos duele y de lo que nos emociona.

En una época donde estamos saturados de información y ruidos, necesitamos pararnos a escuchar. Tal vez con ese ejercicio aprendamos a escuchar a los otros, al mundo y a nosotros mismos. Las canciones de Messiez tienen textura, adquieren movimiento, huelen a mar, evocan a Chéjov, a Pina Bausch y a Nina Simone. Si escuchamos, las canciones nos transforman.